Pedra do peixe, ver-o-peso. Belém, 2018 | © Natalia Figueredo
Diverses comunitats, sovint marginades en la cultura dominant, han trobat en la música una forma potent d’expressió i de comunicació, a través de la qual es preserven sabers i vivències que mantenen vives les arrels i la identitat dels pobles.
L’altre dia vaig sentir que el mestre de carimbó Damasceno deia que a l’Amazònia hi ha coses que només es poden conèixer a través de la música. Asseguts amb ell a la taula rodona hi havia altres figures de la cultura amazònica de Pará (a la regió nord del Brasil), com Dona Onete, el mestre Lourival Igarapé, Mam’eto Nangetu i Edson Catende.[1] Si bé tots compartien la música com a llenguatge comú, la conversa va estendre’s cap a memòries, receptes, remeis naturals i herències culturals.[2]
Aquesta declaració del mestre Damasceno em va fer connectar amb la feina del professor Antônio Maciel, [3] que es va dedicar a estudiar el paisatge amazònic plasmat en el carimbó, especialment en les cançons del mestre Lucindo, també conegut com «el poeta de l’ecologia». A través de les seves composicions, Lucindo, que a més era pescador, no només va retratar la quotidianitat, els oficis i les tradicions del seu entorn, sinó que també va construir un registre poètic de la vida amazònica.
A la regió de Pará, els caboclos i els ribeirinhos [4] viuen en sintonia amb el cicle de l’aigua, marcat per les crescudes i les baixades de la marea, fenòmens essencials per a l’equilibri i la renovació de les espècies tant animals –humans inclosos– com vegetals. En aquest entorn, el caboclo alterna oficis diferents: treballa al camp com a pastor, conrea la terra com a agricultor i, de vegades, es dedica a la pesca, ja que se sosté gràcies al riu i al mar. A més, és l’arquitecte de la seva pròpia casa, perquè la construeix amb els materials que li ofereix l’entorn. [5]
El pescador-poeta Lucindo incorpora a les seves cançons aquest imaginari caboclo, i retrata la relació de la terra i el mar i les dinàmiques de treball que afaiçonen la vida a la regió de Marapanim, a l’Amazònia atlàntica:
L’onada feia enllà,
l’onada feia ençà,
vaig deixar la xarxa al mar
només per veure-hi el peixet enxarxar.
I, un cop a terra, aprèn la lliçó del conreu de manera pràctica:
Vaig plantar mangos a terra
i ametllers al manglar;
el mango ja ha fet fruit,
l’ametller no en vol donar.
En registrar aquest coneixement de l’entorn i els sabers locals, la música es va convertir en un pilar de la cultura del cabocolo amazònic. En aquest context, les sonoritats i les lletres poden considerar-se una forma de literatura oral que, a través dels versos, transmet els anhels i les vivències de certs segments socials i ofereix un retrat únic de les seves realitats.
La música és una expressió present en totes les cultures i en tots els períodes històrics de la humanitat. Funciona com un potenciador de les memòries que s’hi associen. En el cas del Brasil, un país afectat per la violència colonial, les poblacions oprimides van establir nous llenguatges i noves formes d’adaptació d’aspectes de les seves cultures, una de les quals va ser, sens dubte, la música.
Teòrics com Paul Gilroy han subratllat des de fa temps la importància de la música en la diàspora africana, en què aquesta es converteix tant en una eina de resistència com de construcció d’identitat. Al llibre The Black Atlantic (disponible en castellà: Atlántico negro. Modernidad y conciencia), Gilroy argumenta que l’exclusió dels negres de l’accés a la literatura i a l’alfabetització al món occidental va ser un dels principals impulsors de la valorització del so i la música com a formes d’expressió i comunicació. A l’Amazònia, aquest procediment va donar lloc a celebracions i manifestacions culturals que formen part de la identitat local.
Com que el carimbó és d’estil afroindígena, aquesta importància es fa evident allà on les diferències en ritme i lletra estan profundament connectades amb l’entorn i la memòria cultural en què s’incorpora el ritme. A l’interior de l’estat de Pará poden identificar-se manifestacions tradicionals diferents del carimbó segons el context geogràfic, com ara el carimbó pastoral, propi de l’illa de Marajó; el carimbó rural, del Baix Amazones, i el carimbó de platja, característic de la regió de Salgado (regió costanera de l’estat de Pará).
Els coneixements sobre els cicles de les marees, les estacions amazòniques i la biodiversitat que es revela en cada estació van ignorar-se en el procés de «modernització» de la regió, perquè van considerar-se empírics i no científics. A això s’hi va sumar el fet que la regió ha estat històricament habitada per pobles indígenes, caboclos, quilombolas i altres comunitats tradicionals, [6] sovint marginades en la cultura brasilera. Aquest context marcat per un entorn d’aigües i boscos va contribuir a veure-la com una regió endarrerida i va reforçar una percepció d’inferioritat cultural i racial que encara persisteix al segle XXI. [7]
En aquestes circumstàncies, els mestres del carimbó (homes i dones) amb la seva musicalitat, descriuen un paisatge amazònic que es perpetua en el llenguatge. A través de la transmissió oral preserven sabers i pràctiques, i es converteixen en referents de les seves comunitats. Com a guardians d’aquest llegat afroindígena, asseguren la continuïtat d’un patrimoni cultural que manté vives les arrels i la identitat del seu poble.
Per això, quan el mestre Damasceno afirma que hi ha una Amazònia que només es pot viure en la música no ens remet només al procés de transformació dels territoris, impulsat per la desforestació i la modernització imperatives, sinó també al fet que aquestes comunitats, sovint subalternitzades, transmeten i preserven el seu saber i la seva vivència a través del so.
Parafrasejant les paraules d’Antônio Bispo dos Santos, conegut també com Nêgo Bispo, aquesta sintonia amb les nostres arrels ens enforteix i ens impulsa. Com les aigües d’un riu, que en confluir amb un altre no deixen de ser les mateixes però que, a través de l’intercanvi, s’engrandeixen i engrandeixen també aquells amb els quals flueixen.[8]
En aquest sentit, la música i les manifestacions culturals es converteixen en els llenguatges que connecten les diferents parts de l’Amazònia. En convertir-se en els seus rius i afluents, reflecteixen les múltiples dimensions del territori i alhora creen un sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva.
[1] El mestre Damasceno, que és un cantant i compositor de carimbó de Salvaterra, a l’illa de Marajó, va participar a la taula rodona titulada «Saviesa popular i encantament de cures: la música com a cura ancestral», que formava part de l’esdeveniment cultural Motins, organitzat pel festival de música Psica. En aquesta taula rodona també hi havia Dona Onete, cantant i compositora de carimbó de Belém; Mam’eto Nangetu, mãe de santo (sacerdotessa) i fundadora del terreiro de candomblé Manso Massumbando de Belém; Edson Catende, cantant, compositor i babalorixá (sace.rdot) al candomblé de Belém, i Lourival Igarapé, cantant, compositor i mestre de carimbó d’Icoaraci, a Pará. Per a més informació sobre el festival, visiteu https://festivalpsica.com.br.
[2] El títol de mestre, en el carimbó i en altres danses com la capoeira, s’atribueix, amb independència del gènere i de l’edat, a la persona que destaca del grup al qual pertany per les habilitats artístiques, els sabers culturals i l’esperit de lideratge.
[3] Antônio Maciel és doctor en carimbó i ha estat investigant el ritme i la tradició oral amazònica des del 1981. El que sé sobre els seus estudis prové de converses personals amb ell, així com del seu article del 1983 «Carimbó, um canto caboclo» [còpia personal]. També m’he servit de la sèrie de vídeos del seu canal de YouTube titulada «Histórias e cantorias do pescador Lucindo – O mestre do carimbó», gravada in situ a la ciutat de Marapanim, a la regió de Salgado, al nord-oest de l’estat de Pará, junt amb el poeta, músic i compositor mestre Lucindo a les acaballes dels anys vuitanta. Aquests materials van utilitzar-se en els estudis del seu mestratge. Se’n pot consultar més informació als vídeos del mapa cultural de Pará.
[4] Caboclo és un terme racial que designa els mestissos d’ascendència indígena i blanca. Els ribeirinhos (riberencs) són comunitats que viuen a les ribes dels rius amazònics; en depenen per a la subsistència i es dediquen a activitats com la pesca, l’agricultura a petita escala i el comerç fluvial. La majoria de comunitats riberenques de la regió de Pará estan compostes per caboclos.
[5] V. Salles (1969), dins Antônio Maciel (1983): «Carimbó, um canto caboclo», p. 127.
[6] Els quilombolas són descendents de persones esclavitzades al Brasil (afrobrasileres) que, en general, viuen en assentaments coneguts com a quilombos, inicialment establerts per persones que fugien de les plantacions al país.
[7] Per ampliar informació, vegeu Loureiro, V. (2022). Amazônia: colônia do Brasil.
[8] Aquesta expressió de Nego Bispo i altres dels seus pensaments els trobareu a Priscila Carvalho: «Sankofa: Ideas ancestrais para a construção de futuros possíveis», Revista Amarello, 47, 2023.
Deixa un comentari