Nous vectors del xenofeminisme

Tres membres del National Woman’s Party amb vestit de presó i cadires de fusta. Nova York, 1919 | Library of Congress | Domini públic

Laboria Cuboniks va crear-se l’estiu del 2014, quan totes sis vam trobar-nos en unes conferències sobre racionalisme organitzades per Peter Wolfendale i Reza Negarestani a la Haus der Kulturen der Welt de Berlín. Cap de nosaltres no es coneixia gaire, al principi, però al llarg de les conferències vam anar-nos reunint per discutir sobre el rol de les dones en els discursos sobre ciència, racionalisme i matemàtiques; un rol que la literatura feminista sempre ha vist com a problemàtic, com si revelés alguna mena de submissió als modes patriarcals de pensament. Tradicionalment, a Occident, els discursos feministes sempre s’havien aliat amb la natura, o amb diversos corrents de filosofies purament materialistes. La racionalitat, la tecnologia i la ciència es contemplaven amb recel, com una cosa opressiva.

Això no obstant, a totes ens interessaven aquestes àrees de pensament, i alhora ens consideràvem feministes. Estàvem tipes que aquests interessos es titllessin de «poc femenins», o fins i tot fossin vistos com un anatema per certes tendències de la política de gènere, i vam coincidir que calia tornar a valorar substancialment l’aliança entre el pensament i la pràctica feministes i els discursos altament tècnics, que havien de tenir un paper explícitament positiu. Per a nosaltres, aquesta era la millor manera de dur a terme una filosofia feminista que fos compatible amb el futur. Estàvem cansades que ens invisibilitzessin en els espais intel·lectuals en què ens sentíem a gust, o que ens releguessin a la subcategories que les etiquetes de «feministes» i «queer» atorguen en aquests dominis del pensament. Així que vam decidir posar fil a l’agulla, i d’aquí va néixer el manifest.

Potser calgui afegir que, a mesura que evolucionava el procés, creixia la jovialitat. Tot va començar amb un mem que vam intercanviar entre nosaltres durant les dues setmanes que vam passar plegades a Berlín, inventant permutacions cada cop més absurdes del pseudònim «Nicolas Bourbaki» (un grup de matemàtics de mitjan segle XX), com una manera de fer lloc a la veu absent que acabaria omplint Laboria Cuboniks (LC, en endavant). En sentit estricte, LC va començar sent una ficció que va fer-se real a si mateixa, és a dir, una hiperstició.

Va ser en el moment d’escriure el manifest en línia, un cop totes ja havíem tornat a les nostres llars, escampades arreu del món, que vam treballar més intensament plegades en un sol projecte. En part per les grans distàncies físiques entre nosaltres, i en part perquè totes tenim habilitats diferents i formes diverses de veure el que pot fer LC, sovint ens hem reunit en grups més petits o hem presentat la nostra recerca de manera individual als nostres països respectius. Paradoxalment, el caràcter global de LC ha menat a una mena de fragmentació; cosa que, però, no deixa d’estar en sintonia amb un projecte que des del principi ha estat una entitat emergent, i no només la feina individual de sis dones. Sovint altres escriptores, pensadores i artistes han creat obres sota l’aparença de xenofeminisme, o s’han involucrat de diferents maneres en projectes de col·laboració amb nosaltres. Per exemple, LC ha tingut, des del principi, una relació estreta amb el ciberfeminisme. Hem treballat amb diverses artistes i escriptores ciberfeministes des del 2014, quan vam escriure un tímid missatge a les components del grup australià VNS Matrix (famós pel «Manifest ciberfeminista per al segle xxi») per demanar-los si voldrien participar en un seminari en el qual estàvem involucrades. Per sorpresa nostra, van respondre immediatament, i van dir-nos que sí! D’aleshores ençà, VNS Matrix ha col·laborat amb LC en diverses ocasions, fent des de publicacions de fanzins i xerrades fins a performances en directe –incloses una peça amb Barbara Cleveland (abans, Brown Council) durant la XX Biennal de Sidney, i una col·laboració amb Virginia Barratt en el llibret per a la (Dia)gramatologia de l’espai, de Marcin Pietruszewski (una sèrie d’exploracions articulades entre l’anàlisi mecànica de la parla, la resíntesi i la música generada amb ordinador). L’artista ciberfeminista Linda Dement també ha treballat amb LC, produint poesia experimental amb codi, entre altres coses, i la perversa Feminist Bedsheet del 2018, organitzada per Dement i la seva col·laboradora Nancy Mauro-Flude, va homenatjar el xenofeminisme junt amb les nostres heroïnes feministes. També s’han posat en contacte amb nosaltres col·lectius ciberfeministes de Rússia, com Intimate Collections, i el col·lectiu HOMAR de Polònia, que va publicar un manifest per la xenosexualitat, també el 2018.

En certa manera, LC podria ser més un agent/avatar que no pas un col·lectiu. Com ja hem apuntat, l’única cosa que hem fet totes plegades ha estat el manifest en si, però molta de la feina i molt del pensament que han vingut després s’han fet amb agrupacions més petites, o amb persones que no eren al congrés de Berlín, en el moment fundacional. Així doncs, tant LC com el xenofeminisme són coses que ens sobrepassen. És una forma mutable que pot ser habitada per molta gent, evitant la identitat personal, i exemplificant el que en el manifest descrivíem com «la veu de ningú en particular», «el desig de construir un alienígena futur» o «una X mòbil en un mapa». Aquest alienígena futur no constitueix un estat ideal preconcebut (perquè, si fos així, no seria un alienígena), sinó que és l’elaboració en mutació constant d’un futur més just i innovador, sempre obert a la informació i als inputs inesperats. Una forma d’aprenentatge permanent, a punt per desfer-se dels antics prejudicis repressius i inútils. Aquesta és una de les raons que justifiquen la predisposició a l’alienació que propugnem des del manifest. L’alienació com a llibertat per abandonar l’opressió de les configuracions del passat i integrar nous models a mesura que vinguin.

Perquè quedi clar quina és l’operació de «xeno» en el xenofeminisme, recorrerem a l’etimologia. La paraula grega xenos té tres significats, que sovint queden enfosquits per l’ús habitual que en fem per parlar del que és estranger.

a) Per descomptat, xenos fa referència al que és forà; més concretament, designa algú que es troba fora d’una comunitat concreta i coneguda, sense una relació clarament definida. O, si es vol, alguna cosa que és fora de les formes familiars d’identificació i classificació epistèmica.

b) Xenos també és alguna cosa enemiga o estranya, alguna cosa desconeguda, potencialment una promesa i una amenaça.

c) I, en tercer lloc, xenos és un amic convidat (a diferència de philos, l’arrel de la filosofia, que feia referència als amics locals o coneguts); així com la relació entre aquest amic convidat i una cosa o una idea desconegudes.

Aquesta triple significació de xenos, doncs, apunta a la incertesa o a l’ambigüitat inherents a l’estatus d’una entitat desconeguda. Indica una mescla i una relació, perquè els xenos poden ser neutrals, amenaçadors o amicals, o tot alhora. Xenos potser s’entén més bé en el context de la xenia, que era l’antic protocol grec per a l’hospitalitat obligatòria, i que il·lustren nombrosos mites clàssics en els quals els deus s’apareixen en forma de caminants per posar a prova una comunitat determinada en l’aplicació de la xenia.

Des de la perspectiva del xenofeminisme, veiem aquest xenos com una carta de navegació que s’estén a les interrelacions tant humanes com no humanes, i també a tota mena de negociacions epistèmiques amb el que és desconegut.

És aquest estranyament el que permet que els éssers humans puguem pensar en conceptes que existeixen més enllà de l’experiència. I és aquesta alienació el que fa possible l’abstracció. L’alienígena relacionat amb la paraula alienació pot ser, doncs, una manera fructífera d’entendre el xenos. El que ens subjecta al futur és aquesta escletxa entre el que és i el que podem imaginar o entendre.

Al manifest, LC exposa que «l’“abolició del gènere” és una drecera per l’ambició més àmplia de construir una societat en què els trets que avui dia s’apleguen sota la rúbrica del gènere ja no proporcionin una quadrícula per a l’operació asimètrica del poder». Convé subratllar que «abolir del gènere» no significa abolir-ne les marques, sinó les categories que predeterminen els gèneres possibles i legítims, junt amb el poder social i discursiu que aquestes posicions atorguen automàticament. En seria un exemple el binarisme que participa en la noció del passing trans. El punt intermedi és una posició tan vàlida com qualsevol altra. El hackeig de gènere apareix, aquí, com una manera afirmativa i encoratjadora de compartir diverses tecnologies sexuals en tot l’espectre d’innovació social i tècnica (des dels grups d’informació per a la salut de la de dona i l’assistència reproductiva robotitzada fins a les tecnologies ectogenètiques i endocrines) i experimentar-hi. Parafrasejant Spinoza, «ningú no sap de què és capaç un cos». És per això que l’abolició del gènere és una fórmula que apunta cap a un futur en el qual la diferència pugui tornar-se tan alien(ígen)a que ja no tinguem un sistema de representació contemporani suficient per descriure-la.

El compromís fonamental del xenofeminisme amb el transfeminisme advoca per evitar una política de gènere centrada en identitats categòriques, i a favor d’un feminisme basat en estats i processos sempre mal·leables (trànsits i transformacions). És el que VNS Matrix ha batejat com «polítiques del flux». Defensem l’abolició del sistema de diferències de gènere rígides per mitjà de la proliferació de diferències de sexe i de gènere fluïdes. És un acostament creatiu, més que no pas destructiu.

La raó permet que el feminisme treballi en escales diferents de complexitat, del que és personal al que és abstracte. És per això que cal reivindicar l’activitat del raonament, exercida per la majoria d’éssers humans (excepte els que fan front a limitacions fatals causades per circumstàncies o lesions cerebrals que els disminueixen la capacitat cognitiva), fins i tot si es tracta d’una activitat que històricament ha estat absent. És una capacitat que cal debatre i eixamplar, però mai cedir.

Hi ha vectors provinents de les epistemologies feministes que el xenofeminisme recupera, com una manera de combatre l’exclusió històrica d’aquesta categoria. Alhora, alineem el poder de raonar amb les sincronies d’interconnexió planetària característiques del nostre món global. Un dels principis bàsics de les epistemologies feministes prové del «coneixement situat», desenvolupat per Donna Haraway fa més de trenta anys per impulsar diferents tipus d’«objectivitat», a part del clàssic «truc de l’ull diví» que es pressuposa a tot coneixement imparcial. En termes generals, Haraway reclamava un marc situat per als contextos geohistòrics i materials des dels quals un parla, pensa, es relaciona, aprèn i actua en un sentit bidireccional que va del coneixedor a l’objecte de pensament.

Avui dia, però, com definiríem la «posició» on se situa un coneixedor? No és una pregunta fàcil, si considerem la totalitat dels entrellaçaments de localitzacions (tant en línia com no) que es coconstitueixen mútuament. Les nostres situacions personals, si bé particulars i diferents entre si de maneres substancials, també estan condicionades per situacions múltiples a la vegada (i. e., atrapades en profundes cadenes de producció; pel que fa a les interaccions en línia, els nostres senyals reboten i salten pertot a través d’empreses, estats i jurisdiccions geopolítiques). Només podem donar compte d’aquesta localitzabilitat múltiple si entenem la situacionalitat de la posició particular com a síntesi entre el que és específic i el que és global. La situació, doncs, no és atomitzable.

L’abstracció raonada és, en si, necessària per imaginar la nostra situació material en aquest mode que va del que és individual al que és continu, i viceversa. Aquesta manera d’entendre la «posició», relativa i no absoluta, ens permet preguntar-nos: a partir de quina escala es cartografia la situacionalitat? Des de l’escala d’un ésser humà en el món, o des de l’escala de la humanitat com a tal? Cal que escollim entre escales? Quan el que és humà està descentrat a escala planetària, aquest esquema abstracte pot funcionar en la nostra comprensió del posicionament a escala personal? Al xenofeminisme l’interessa provar aquesta imatge sintètica de la situació personal com a productivament contaminada pel que li és extralocal.

Això també està relacionat amb un compromís amb l’inhumanisme feminista, en què el que és racional i el que és natural s’uneixen en un bucle sempre revisable. La raó és la capacitat que ens permet sostreure’ns del que «ens és donat» –entès com un determinisme biològic o com les anomenades jerarquies «naturals», que operen com a sistemes de control per determinar i limitar les capacitats dels cossos. És aquí que podem dir que tota situació conté la seva possibilitat de resituació, emfasitzant el fet que tots els modes de situacionalitat (material i conceptual) no estan mai fixats en una posició finita.

En el marc del xenofeminisme, la raó també assenyala la necessitat de raonar amb els residus del raonament. Per exemple, que les tecnociències tinguin el poder de construir noves eines o tecnologies no significa, per defecte, que s’hagin de construir. És aquí que el coneixement s’encreua amb els dominis polítics i normatius, quan entra en la categoria d’«ús». Si un dels llegats més duradors de les etimologies feministes és insistir en la paritat entre les formes proposicionals de saber i «saber fer», aleshores també hem de subratllar la importància del pensament hipotètic a l’hora de pensar en les conseqüències de les encarnacions materials de la raó. El xenofeminisme continua compromès amb aquesta intersecció tan important entre el que se sap, com es posa potencialment en ús aquest coneixement i el paper fonamental de la narració en la politització o instrumentalització de la nostra raó per a formes que poden ser equitatives i profitoses.

El canvi tecnològic sempre ha tingut dues cares; d’aquí el reconeixement realista dels riscos i el rebuig de l’utopisme tecnològic en el manifest. És precisament per això, però, que la construcció de normes i hegemonies no opressives (un projecte del qual el xenofeminisme forma part) resulta tan important, ara, en un moment en què les tecnologies es desenvolupen a un ritme cada cop més accelerat. Si el codi del que els humans esdevindran està escrit en una condició de normes insensibles a les desigualtats de gènere, raça i classe, aquests punts cecs continuaran determinant-nos el futur. Les normes pernicioses arrelaran cada cop més profundament i seran constitutives del nostre futur.

Pel que fa a un futur que no sigui ni utòpic ni distòpic, podríem tornar al concepte d’alienació, que és útil per pensar en la relació humana amb una cosa com el canvi climàtic: una condició que funciona a una escala que és experiencial (quan les persones experimenten els efectes del canvi climàtic en la vida quotidiana) i a la vegada depassa l’experiència (en el sentit que tant els efectes com les causes són complexos i estan interconnectats, i cal que hi fem front amb, i des de, una condició d’abstracció si volem lluitar-hi adequadament). L’enfocament del xenofeminisme per a aquests problemes és una modulació constant entre diferents escales de comprensió i intervenció, connectant nivells micro, meso i macro de complexitat, sense privilegiar-ne cap en particular.

L’estat-nació, per exemple, és una invenció humana nascuda d’una capacitat d’abstracció que en un moment de la història mundial potser va constituir una millora del contracte social; el canvi climàtic, però, ens demostra que l’escala de les nacions ja no és adequada per a la nostra manera actual de funcionar en el planeta (és a dir, en relació amb la innovació tecnològica motivada pel lucre, insensible a les opressions quotidianes i al canvi climàtic). Aquest pas a una escala superior no pot donar-se sense abstracció. Així doncs, en aquest futur prospectiu faríem servir la capacitat d’abstracció per establir compromisos materials i polítics amb escales i realitats que estan fora de la nostra experiència personal, d’una manera que tampoc perdi de vista les necessitats de les realitats a menor escala.

Els efectes del canvi climàtic no es perceben ni es percebran igual. Hem de poder fer servir la nostra capacitat d’abstracció a gran escala per establir compromisos en el present amb els nostres parents (en el sentit més ampli de la paraula: amb els no-humans), que ja pateixen els efectes del canvi climàtic, així com amb els parents futurs que encara no existeixen i que potencialment notaran aquests efectes amb més intensitat. Alhora, no hem de perdre de vista com es desenvolupen aquestes abstraccions a escala microecològica. La capacitat d’abstracció, una capacitat específica de la sapiència i de la facultat de raonar, permet que les feministes actuem a escala macro, planetària (i més enllà), però no pot implementar-se sense considerar les altres escales. En l’ús tàctic de l’hegemonia del manifest, els nivells macro d’abstracció equivalents a problemes planetaris (com la superpoblació i el canvi climàtic) es negocien des de zero, en una relació constructiva amb els nivells micro i meso de l’experiència.

Per últim, volem subratllar que, per si mateixes, les tecnologies d’autonomia corporal no són suficients. Hem de recordar que qualsevol «dret a escollir» significatiu ha d’incloure –però també depassar– l’avortament com a procediment mèdic. La lluita per l’accés lliure i segur a l’avortament és correlativa amb altres lluites no menys urgents que les persones trans arreu del món duen a terme ara mateix. Ens llancen a aquest món de carn, dividits pel gènere i esbiaixats pel poder, en circumstàncies que no decidim; si el feminisme és alguna cosa, és la voluntat de desafiar aquestes circumstàncies i tornar-les a forjar de nou. La biologia deixa de ser el destí només en la mesura que som lliures de controlar-la, i ens neguem a permetre que sigui només un mitjà amb el qual uns altres volen controlar-nos.