«No thoughts, head empty» ¿La desconnexió digital és una utopia?

Immersos en la voràgine digital, examinem algunes idees sobre el silenci i la fugida per refugiar-nos del soroll d’Internet.

Paisatge de muntanya

Paisatge de muntanya | Digitalt Museum | Domini públic

La Xarxa ens ha saturat. L’esgotament i la fatiga són patents. Tot i això, continuem enganxats a la pantalla, cada cop més temps. ¿És possible escapar del soroll eixordador de les xarxes socials? ¿Podem trobar altres formes de pensar i relacionar-nos amb Internet que deixin espai per al pensament?

«Estic menys interessada en un èxode massiu de Facebook i Twitter que en moviment massiu d’atenció: en allò que passa quan les persones recuperen el control sobre l’atenció i comencen a dirigir-la de nou, juntes.»

Jenny Odell

Obro Twitter i Instagram a les pauses de la feina, o potser en obrir-los m’autoimposo un descans de l’enèsim correu que enviaré avui. Al tren, llegeixo l’article més compartit a xarxes sobre l’última polèmica del dia per entendre tot l’entramat de comentaris i bàndols que s’han atrinxerat a Twitter. Ho faig perquè em diverteix saber qui diu què, veure qui fa el comentari àcid i irònic que s’emporta el meu m’agrada o, en el cas d’una situació que em resulti flagrantment injusta, repiuli el missatge.

Des de l’arribada de les xarxes socials monopolístiques, hem assistit a una acceleració progressiva dels temps. Dels temps d’espera, de connexió, de consum. Ara llegeixo en diagonal buscant les idees clau o, l’equivalent, escolto pòdcasts i vídeos a velocitat 1,5. Les imatges em passen per davant en qüestió de dècimes de segon i m’exaspera la mala connexió a Internet en alguns punts del trajecte en tren. A tota aquesta voràgine digital s’hi suma la importància de ser-hi. Tenir un perfil, ser visible. Part de la nostra presència en línia rau en la creació de xarxa, el networking que podem fer tant en la presentació d’un llibre com compartint a cop de story o piulada el fragment d’aquell article que ens ha commogut. Com escrivia el sociòleg Manuel Romero, Twitter s’ha convertit en el nostre LinkedIn, un espai on compartim articles, mèrits professionals i conferències o tallers. Les xarxes s’han tornat aparadors per a les persones que investiguen, escriuen i creen pòdcasts, així com per a les tatuadores, artistes i dissenyadores. En la mesura que hem encarat les nostres vides cap a la productivitat constant, la disponibilitat 24/7, hem convertit el cos en un bé que podem explotar per treure’n rendiment, social o econòmic. D’una manera o altra contribuïm a la saturació de les xarxes, alimentem la bulímia de les imatges amb els nostres m’agrades, selfies i mems. El problema no és Internet en si mateix, sinó el fet que la gestió dels espais digitals més transitats estigui en mans d’entitats privades. El seu objectiu principal és captar les nostres dades i la nostra atenció per treure’n un guany econòmic. I és que els algoritmes d’aquestes plataformes, que ens són velats, dissenyen la forma en què ens relacionem. Socialitzem dins d’una estructura molt determinada que premia el que ens manté enganxats fent scroll, consumint temps de pantalla; ja sigui amb un videoassaig de crítica al sistema capitalista i la societat de consum, ja sigui seguint l’última polèmica de Twitter.

Davant l’extensió del nostre jo a través de la pantalla és fàcil caure en l’esgotament i la fatiga, desitjar desaparèixer o abandonar el castell de vampirs, que deia Mark Fisher. En una època en què el capitalisme és capaç d’apropiar-se de tots els discursos que li són crítics i en què fins i tot la creativitat ha quedat supeditada als principis productivistes, trobo interessant repescar algunes idees sobre el silenci i el no-res.

La filòsofa María Zambrano parla de la necessitat del silenci per germinar a El hombre y lo divino (1955). Per a ella, l’art, la creació i el pensament sorgeixen del no-res, del silenci de l’ànima. Requerim instàncies de recolliment per reflexionar sobre el que ens envolta, i no, no es tracta d’uns quants minuts llegint diferents opinions a Twitter per decidir des d’on enunciar la nostra mirada, sinó d’espais buits, cavitats insonoritzades i atemporals. Zambrano escriu que el no-res «es la suprema resistencia». Desprenent-la del context, aquesta idea ens situa en la recerca de formes de resistir a l’economia de l’atenció, de no caure en el joc extenuant de l’autoexplotació, com planteja Juan Evaristo Valls Boix a Metafísica de la pereza (2022) a través de diferents instàncies no productives com la festa, el dormir, la decreació o la vaga.

De fet, el no-res i el silenci dels quals parla Zambrano tenen un component místic que també m’evoca la catchphrase «No thoughts, head empty» (‘Cap pensament, el cap buit’), sovint acompanyada d’una captura de pantalla d’algun personatge amb un lleu somriure i la mirada perduda en l’infinit. Aquesta frase o lema d’internet es fa servir per dir que algú és un ignorant o que s’ha quedat sense paraules. Entre els personatges que més bé encarnen aquesta frase m’agrada el Pokémon Fuecoco, del videojoc Pokémon Escarlata/Violeta (2022). M’inclino a pensar que aquest cocodril vermell amb cara de beneit no és realment un pobre ximple, sinó que simbolitza algú que ha aconseguit fer del soroll eixordador de les xarxes socials un silenci; que ha sigut capaç d’obrir un espai de revelació gairebé místic i que ha pogut silenciar la ment per mitjà de la Raó Poètica de Zambrano. I és que l’exposició ininterrompuda a les imatges també pot convertir-se en un mena de silenci, una remor de fons, com evidenciava Carson McCullers a Frankie Addams (1946) amb la ràdio: «La ràdio havia estat encesa tot l’estiu, de manera que per regla general no la sentien.» D’una manera similar, tanta saturació d’imatges podria convertir-se en soroll blanc i immunitzar-nos contra l’excés. Aquí és on entra en joc aquesta interpretació del «No thoughts, head empty», l’actitud a què m’encomano mentre miro Tik Tok abans d’anar a dormir i em deixo bressolar per l’scroll anestesiant i infinit de gatets, llibres i gameplays en plena caiguda lliure per la llodriguera, com l’Alícia. No tinc del tot clar que puguem convertir l’amalgama de continguts digitals en un murmuri somort, però sí que hem de continuar buscant altres formes de pensar i relacionar-nos amb Internet per deixar lloc per al pensament.

Com sempre, el capitalisme de plataformes ja s’ha apoderat dels discursos de la desconnexió a través de llibres d’autoajuda, programes de coaching i vacances de detox digital. YouTube va ple de conferències i vídeos motivacionals que ens expliquen com podem reduir el temps de pantalla (mentre continuem regalant minuts en visualitzacions) o com l’últim retir d’Internet els ha tornat la pau interior (però sempre tornen per explicar-t’ho, no ho deixen mai del tot). La capitalització de la desconnexió i el minimalisme ens fan veure que el dret a la desconnexió no està reconegut per a tothom i queda patent que més aviat és un privilegi per a molta gent. És més, ens venen la desconnexió com una pausa necessària per carregar les piles abans de tornar al sistema; simples eines al servei de la productivitat que no menaran mai a una solució del problema de base, que és el de l’economia de l’atenció. I és que si tots els empresaris i treballadors de les grans tecnològiques de Silicon Valley eduquen els fills lluny de les pantalles, és que alguna cosa de dolenta bé hi deuen trobar, en tot això que creen.

Malgrat que el capitalisme s’ha apoderat de la necessitat de baixar els ritmes i desconnectar, això no significa que aquesta tendència sigui un moviment del sistema neoliberal, sinó que les seves arrels les podem trobar en el socialisme utòpic i l’anarquisme del segle XIX, en el qual marxar a una comuna ja era una resposta al sistema econòmic i social que s’imposava. El discurs de la desconnexió oblida o amaga el fet que Internet ha sigut un espai clau per a la difusió de discursos subalterns, l’organització de col·lectius i la creació de comunitats de suport mutu per a totes aquelles persones que en el seu entorn proper tenen una realitat hostil. No podem renegar d’una eina que ens proporciona una forma de connectar amb tantes realitats i històries . La desconnexió no ha de ser una utopia. Desconnectar de forma definitiva no és una opció desitjable ni universalitzable. Renegar del món i retirar-se’n només és una decisió individual o d’un grup reduït de persones. No pren responsabilitat amb l’entorn ni amb la societat que deixa enrere. Com proposa l’artista Jenny Odell a How to Do Nothing (2019), més que abandonar el món i arrecerar-nos en un refugi aïllat, hem d’aprendre a escoltar l’entorn i redirigir la nostra atenció. Substituir el FOMO (Fear Of Missing Out) pel NOMO (Necessity Of Missing Out) i mirar d’obrir nous espais no verticals per continuar construint comunitats digitals. Un bon exemple d’aquestes comunitats el trobem en els fandoms que des de fa anys s’organitzen i comparteixen món a internet; des dels fanfics a Wattpad o Archive of Our Own fins a Tumblr. Odell ens anima a entrar al cau del conill per pura curiositat i no només per trobar-hi muntanyes de contingut anestesiant i asèptic.

Encara recordo el passat 18 de novembre del 2022, dia en què semblava que Twitter deixaria de funcionar en qualsevol moment i assistiríem a l’enterrament d’una de les empreses més potents del capitalisme de plataformes. Aquell dia llegíem Twitter en mode hardcore, pendents de la volatilització, mentre Elon Musk acomiadava el 50 % de la plantilla, al més pur estil Kendall Roy a la sèrie Succession. Als mems i el ritme trepidant del que havien de ser les últimes hores de Twitter s’hi van unir les piulades sobre les migracions massives d’usuaris a Mastodon, programari gratuït i de codi obert. Els missatges de comiat ens deixaven una espurna d’esperança; l’inici d’una nova forma d’habitar Internet i de continuar connectats sense la mediació de l’economia de l’atenció. ¿Realment anem cap a una descentralització de les xarxes socials? La periodista Alba Correa comentava que el futur d’aquestes xarxes és albirar un internet més atomitzat, segregat per grups d’interès i obsessions. Potser perdrem els murs comuns de batalles culturals i ideològiques, però si hi ha possibilitats d’incorporar la connexió digital d’una forma més orgànica i, sobretot, menys ansiosa i sostenible amb el planeta, hauríem de començar a investigar els nous espais que es construeixen. Mentrestant, podem continuar recitant el mantra «No thoughts, head empty» com a antídot contra l’excés d’atenció que ens reclamen les plataformes predominants.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • Joan Salomon | 07 març 2023

Deixa un comentari

«No thoughts, head empty» ¿La desconnexió digital és una utopia?