Necessitats humanes (reflexió terrícola)

Pícnic a Sherman’s Point. Camden, EUA, 1900 | Camden Public Library | Sense restriccions d’ús conegudes

Haber llevado el fuego solo un instante
razón nos da de la esperanza.
José Ángel Valente

Vida bona

Segur que hem sentit molts cops l’expressió que demana de posar la vida al centre o atendre el que realment importa. També ens hem acostumat a reclamar vides que valguin la pena de ser viscudes o vides dignes. Recordo que algunes d’aquestes expressions van guanyar força en les mobilitzacions del 15M i també en el moviment per l’habitatge i de suport a les persones que havien estat o estaven a punt de ser desnonades, a més de ser presents en els discursos ecologistes i ecofeministes. Ara bé: ¿què donem per descomptat quan emprem aquesta colla d’expressions? Una cosa senzilla sobre la qual el consens sembla aclaparador: que els éssers vius podem continuar vius, però que no totes les vides són desitjables. Que hi ha una sèrie de condicions sense les quals una vida humana pot convertir-se en un martiri; que, mancats d’una sèrie d’elements fonamentals, no podem desplegar tot el que som capaços de fer i de ser, i que això ens mina la dignitat i l’autonomia.

La pregunta que no podem deixar de fer-nos és la del com de la vida. Aquesta demanda sobre la vida bona és la partera de l’ètica i persisteix, d’una manera o altra, en les diferents societats i cultures. A més, la recerca de la vida bona enfonsa les arrels en la nostra interdependència i la nostra ecodependència, constitutives, totes dues, de la mena d’éssers que som. Per això, per pensar com he de viure si vull una vida que valgui la pena és imprescindible mirar al voltant. Suggereixo que qualsevol reflexió sobre la vida bona que fem assumeixi aquestes dues coses: que per viure bé els humans depenem dels altres amb els quals formem comunitats (interdependència), i que també depenem de la salut dels ecosistemes en què vivim, amb tota la feina que hi aporten molts altres éssers vius (ecodependència).

All you need is…

Quan comencem a pensar què és el que realment importa, un dels enfocaments possibles és el de les necessitats. No és l’únic, per descomptat: hi ha qui prefereix parlar de capacitats, de béns o de drets per definir aquests requisits sense els quals una vida humana s’allunya del que és bo o del que val la pena. En el nostre present, definit per la crisi ecosocial global, i també amb vista al nostre futur, travessat per la nostra capacitat o incapacitat de fer-hi front, no dono gaire importància a l’ús d’un terme en comptes d’un altre. Pel meu recorregut intel·lectual, per la proximitat amb una tradició materialista amb la qual em sento còmoda, faig servir la noció de necessitats, però sense fanatisme. Les necessitats em serveixen per pensar en tot el que els humans compartim de manera universal, amb independència del lloc i del moment. Per a mi, les necessitats remeten a allò sense el qual experimentem un mal profund, alguna cosa que ens allunya de la vida bona (en la concreció que cadascú en faci). Tot i que no sigui una distinció fàcil, em sembla útil reservar per a aquest nombre limitat d’elements essencials la noció de necessitats, assumint que no esgoten, ni de lluny, tot el que podem desitjar. Les necessitats no serien ni un màxim que ens homogeneïtzi ni una recepta que fes sobreeixir el càntir de la vida plena, sinó més aviat la modesta argila que tapa els forats del recipient i hi dona forma perquè l’aigua no s’escoli.

Enteses així, la desena de necessitats que suggereixo tot seguit atén tant als aspectes metabòlics que compartim amb altres mamífers (les abans anomenades necessitats bàsiques o fisiològiques) com als aspectes psicosocials que tenen relació amb el tipus d’animals socials i complexos que som. Una llista possible de necessitats humanes, semblant a (i deutora de) la que van proposar Simone Weil, Len Doyal i Ian Gough, Manfred Max-Neef o Joaquim Sempere,[1] podria ser aquesta:

1. Aliments i aigua potable
2. Salut i seguretat física
3. Afecte i cures
4. Reconeixement
5. Autonomia compartida
6. Equitat
7. Educació
8. Participació
9. Activitats autotèliques
10. Feina

Lluny de visions jeràrquiques o piramidals de les necessitats, si haguéssim de pensar en una semblança raonable, per a mi seria una taula de mescles amb entrades i sortides diferents, amb modulacions i variacions possibles. Algunes necessitats ens estiren amb més força en determinats moments de la vida (atenció i cures), pugen de volum per damunt de la resta (salut i integritat física) o bé funcionen com una constant (aliments i aigua potable, reconeixement). Ara bé, és important tenir present que cadascuna d’aquestes necessitats pot ser atesa de maneres molt diferents en funció del moment històric i de la cultura de cada lloc. Aquestes formes culturalment determinades d’atendre les necessitats són el que anomenem satisfactors. Si bé aquí no m’hi puc endinsar, diria que l’àmbit dels satisfactors és un dels terrenys més fèrtils per a la reflexió i l’acció transformadores si volem fer front a la crisi ecosocial.

Alegria arriscada per a un futur habitable

Si volem un futur habitable i aspirem a viure vides que valguin la pena de ser viscudes, a vides que puguin ser bones, hem de canviar moltes coses. Com diu la pensadora ecofeminista Yayo Herrero, som a les portes d’un naufragi antropològic, perquè «la manera que tenen les persones de relacionar-se entre si i amb la naturalesa en les nostres societats occidentals està en flagrant contradicció amb l’organització dels sistemes vius i de la societat mateixa».[2] Crec que la reflexió eticopolítica (o poliètica, com deia el filòsof Francisco Fernández Buey)[3] serà un ingredient imprescindible per a aquests processos de transformació vers societats socialment justes i ecològicament sostenibles. La mena de canvis que ens calen tenen molta relació amb el replantejament de la nostra manera de viure en l’únic planeta en què podem fer-ho.

Si haguéssim de respondre en un segon a la pregunta «¿com podem habitar la Terra?», llançada per Bruno Latour en el seu llibre de converses amb Nicholas Truong,[4] la resposta podria ser, perfectament, «amb humilitat». Per a Latour, tornar a ser terrestres té relació amb l’empatia amb la Terra, però ja no com una cosa aliena a nosaltres mateixos. Per viure al planeta, va escriure, «necessitem saber què ens importa». Necessitem descobrir amb qui i amb què estem vinculats: ¿quins són els éssers i les coses que ens permeten de subsistir? ¿De què depenem, i qui depèn de nosaltres? Això entronca perfectament amb la proposta ecofeminista de reconèixer-nos en la idea de vulnerabilitat, de reconciliar-nos amb les nostres múltiples dependències. Per a mi, ser terrestres també consisteix a demanar-nos: ¿a qui talles les ungles?, ¿a qui canvies els bolquers?, ¿a les teves filles, al teu pare, a la teva àvia? I ¿qui t’alimenta?, ¿qui sembra, i on?, ¿qui t’escolta?, ¿qui neteja els lavabos de la teva oficina?, ¿quin animal et rep cada dia com si fes anys que no et veiés?, ¿qui teixeix la roba que et poses?, ¿qui t’espera?

Intentar atendre les necessitats humanes sense extralimitar-nos ecològicament em sembla el repte del nostre temps. Per descomptat, això és un gran repte, però és un repte vital, perquè ens hi juguem la possibilitat de viure vides bones (i que les nostres filles també puguin aspirar-hi). Per això comparteixo la proposta de Donna Haraway d’exercitar una pràctica contínua de l’alegria arriscada com a forma d’acció-pensament-cures, que em sembla del tot encertada:

Si no ens arrisquem a una mena d’alegria entre nosaltres, ja estem morts, i en aquest cas, és millor que ens oblidem de tot. Comprometre’ns a intervenir en mons que no estan acabats és la tasca que assumim davant de l’amenaça de la depressió i la derrota, del cinisme, dels futurismes feixistes estranys, dels pegats tecnològics i de la sisena gran extinció, tot coses a què hauríem de fer front amb urgència.[5]

Com que, davant la crisi ecosocial, hi ha la temptació creixent de mirar cap a altres planetes, prefereixo deixar clar que aquesta reflexió sobre les necessitats humanes, que intenta ser terrestre en el sentit de Latour, també és decididament terrícola. Aquest és el planeta que tenim i el que hem d’aprendre a habitar més bé. Aquí és on som éssers necessitats amb la possibilitat de tenir vides que valguin la pena. Arrisquem-nos-hi.