Museums and the Web: 20 anys de debat sobre la transformació digital

La transformació digital i el canvi organitzatiu de les institucions: cap a la creació de contingut obert, accesible i a l’abast de tothom.

Vista aèria d'un elefant al National Museum of Natural History's Rotunda, 1981. The Smithsonian Institution Archives. Sense restriccions conegudes de drets d'autor.

Vista aèria d’un elefant al National Museum of Natural History’s Rotunda, 1981. The Smithsonian Institution Archives. Sense restriccions conegudes de drets d’autor.

El prestigiós congrés Museums and the Web, va celebrar la seva cita anual el passat mes d’abril. En la seva vintena edició, els temes que preocupen a la comunitat professional es mantenen: com posar les col·leccions en línia, quina és la funció educativa del museu, com programar i dissenyar projectes centrats en l’usuari, etc. La tecnologia pot donar solucions a aquestes línies de treball, però no és fonamental: «El canvi digital als museus és organitzatiu». Les institucions es troben davant de processos de canvi que afecten a tots els departaments (i no sols als equips digitals) i, en el centre d’aquesta transformació, estan els usuaris. La nostra companya Lucia Calvo, va poder assistir al congrés gràcies a una beca dels seus patrocinadors i comparteix en aquest article una síntesi de l’après.

Torno del congrés Museums and the Web Los Angeles després d’una intensa setmana de debats i converses al voltant de la transformació digital en galeries, biblioteques, arxius i museus. Quan els companys de feina em pregunten com ha anat, se’m fa difícil donar una resposta breu que resumeixi tot el que hi he viscut i après. Fins que no inventin una aplicació o poció màgica que permeti la ubiqüitat, és impossible seguir un esdeveniment amb un programa tan farcit d’activitats, i moltes d’elles succeint al mateix temps. En quatre dies van tenir lloc vint tallers, més de trenta demostracions i més de cent xerrades, entre les quals hi havia conferències, presentacions de papers i de projectes, dinars i esmorzars professionals, relats d’experiències, fòrums de debat i sessions pràctiques. A més a més, es podia visitar una sala d’expositors, una mostra d’art digital i, al final de les maratonianes jornades, assistir a les festes de recepció als fabulosos museus The Broad i Natural History Museum of Los Angeles. Aquest completíssim programa d’activitats va ser seguit per uns vuit-cents assistents de 467 institucions culturals de 32 països del món, amb una (lògica) majoria de representants dels Estats Units.

David Bearman i Jennifer Trant, pares fundadors de Museums and the Web l’any 1997, van explicar que, tot i que han passat vint anys des del naixement del congrés, els temes que preocupen la comunitat professional es mantenen amb el pas del temps: com posar les col·leccions en línia, quina és la funció educativa d’un museu, com programar i dissenyar projectes centrats en l’usuari, etc. La tecnologia pot donar solucions a aquestes línies de treball, però no és fonamental. «El canvi digital als museus és organitzatiu», deia un dels tuits que circulava durant el congrés. Com ja hem escrit en altres articles d’aquest blog, ni les xarxes socials ni els gadgets tecnològics del mercat no ens han d’encegar. Les institucions es troben davant de processos de canvi que afecten tots els departaments (i no solament els equips digitals) i, al centre d’aquesta transformació, hi són els usuaris. La clau està a saber quin és el lloc i l’estratègia de la nostra organització en aquest context canviant.

Aquest article és un resum d’alguns dels temes abordats durant MWXX, un intent de síntesi de les idees que em van resultar més interessants. Hi trobareu a faltar mencions a algunes de les ponències i projectes presentats a Los Angeles, però, per sort, al web de Museum and the Web estan publicats tots els papers de la història del congrés. Us recomano fer una ullada al programa d’aquest any i endinsar-vos en l’arxiu històric del web del congrés (un pèl difícil de navegar-hi, tot s’ha de dir), perquè hi trobareu una excel·lent font de documentació de les problemàtiques i línies de treball dels museus del segle XXI.

Estat de vigilància i privacitat. Quin paper hi tenen els museus?

El ciberactivista i fundador del revista digital Boing Boing Cory Doctorow va impartir una conferència sobre l’economia de la vigilància massiva, un problema d’abast global, segons Doctorow. En un món connectat en el qual pràcticament totes les nostres interaccions socials poden ser rastrejades i espiades i en què cada vegada resulta més barat per a les empreses aconseguir les nostres dades personals, quin paper hi han de tenir els ciutadans i els museus? Doctorow va alertar de la importància d’actuar amb responsabilitat respecte a les nostres dades (per exemple, optar per sistemes i dispositius que no ens obliguin a instal·lar-nos software als nostres dispositius sense permís) i va instar les institucions culturals que actuïn amb la màxima transparència i cautela sobre les dades dels visitants. Aquesta última recomanació de Doctorow entra en contradicció amb un altre dels temes clau de Museums and the Web: la recollida de dades sobre públics, cada vegada més sofisticada.

Dades i més dades: per a què mesurem?

És necessari tenir tantes dades sobre els visitants per millorar l’experiència d’usuari? Estem informant bé els visitants sobre l’ús que fem de la seva informació personal? La dades van ser un dels temes estrella del congrés, des de diversos tallers d’analítica aplicada a web i/o xarxes socials, visualització de dades o open data fins a les presentacions de papers sobre «The (big) Data session», xerrades sobre com les organitzacions estan gestionant ingents bases de dades, creuant informació i intentant treure’n conclusions útils i entenedores.

Al taller Metrics, metrics everywhere, impartit per Brian Alpert, Sarah Banks, Erin Marie Blasco i Effie Kapsalis (tots ells professionals en diferents seus de l’Smithsonian Institution), vam aprendre que el més pràctic per no embogir a l’hora de mesurar (i demostrar als nostres caps!) l’impacte de webs i xarxes socials és aplicar-hi una metodologia d’anàlisi regular i senzilla. Tenir clars els objectius del projecte o programa a comunicar, decidir quines estratègies seguim i les tàctiques més adients per desenvolupar-les, escollir què mesurem i per què i triar (pocs) indicadors per validar les tàctiques són alguns dels consells que van proposar. També van recomanar recollir dades com a mínim durant sis mesos, per tenir una mica de perspectiva de la campanya analitzada. El PowerPoint del taller està publicat a Internet, així com el del curs que va impartir Elena Villaespesa, del Metropolitan Museum de Nova York, considerada una de les majors expertes en analítica web del sector cultural.

Sobre la gestió de dades de manera massiva i el seu impacte en les rutines de treball de la plantilla del museu, us recomano la ponència de Micah Walter, del Cooper Hewitt, Smithsonian Design Museum. En aquest post que va publicar el Cooper Hewit Lab, podeu llegir els detalls de la presentació.

També és interessant el projecte de recerca Culture Metrics per avaluar la qualitat dels serveis culturals d’institucions angleses sobre la base d’un sistema de recollida dades sobre opinions dels visitants.

Ja som virals?

Vaig assistir a la xerrada d’Angelica Aboulhosn (Brookings Institution) «Contagious: Why Museum Campaigns Go Viral» per trobar-hi una resposta convincent i definitiva a la pregunta que a molts de vosaltres, si us dediqueu a la comunicació digital, us deuen haver fet: ja és viral aquest contingut? Difondre idees emotives/humorístiques, amb valor pràctic, i generar conversa i un relat col·lectiu (a través del remix d’obres, per exemple) són elements que contribueixen a la viralitat i repercussió d’un contingut. Alguns exemples de campanyes de museus: #5WomenArtists, #ArtMadness, #GIFItUp (els GIF ja són tendència), Vangoyourself (recreació d’obres d’art entre amics), #NGADrawingSalon, The Next Rembrandt, Connections of the Met.

Contingut obert, accessible i a l’abast de tothom

«Hem de moure el contingut allà on sigui la gent, desinstitucionalitzar-lo i facilitar-ne la reutilització», van dir David Bearman i Jennifer Trant, fundadors de Museums and the Web a la seva xerrada a MWXX. Tot un repte que ens pot donar pistes a l’hora de plantejar-nos què volem i podem fer amb les nostres col·leccions i arxius, tant si es troben entre quatre parets com si són digitals. Van ser moltes les presentacions dedicades al disseny de sistemes de cerca i interfícies amigables perquè les grans col·leccions de museus siguin fàcils de navegar i el visitant acabi trobant-hi allò que li interessa. El cap de l’àrea de desenvolupament digital del Museu del Prado, Javier Pantoja, va presentar a Los Angeles el web de la pinacoteca madrilenya, creada a partir d’un model semàntic que permet fer cerques més intuïtives entre les obres de la col·lecció, els seus autors i altres continguts associats. Podeu llegir aquí més detalls del web semàntic del Prado, que acaba de guanyar el prestigiós premi Webby que reconeix els millors projectes a Internet.

La importància del disseny inclusiu (un pas més enllà de l’accessibilitat del museu amb la intenció que els continguts arribin a tot tipus d’usuari) es va tractar en una interessant presentació de Corey Timpson, que va parlar de com el Canadian Museum for Human Rights està treballant des d’una perspectiva inclusiva en tots els elements que s’han de dissenyar dins del museu: des dels espais de l’edifici fins a les exposicions (cartel·les i tots els mitjans exposats en sala), passant pel web o els elements de comunicació.

Storytelling i estratègia de continguts

Una bona manera de millorar l’experiència dels visitants és treballar la comunicació dels continguts dels projectes, tant en formats digitals com presencials. D’això, se n’encarreguen en alguns museus els equips d’Interpretive Media, professionals que pensen el(s) relat(s) que cal generar i quins mitjans són els més apropiats (cartel·les, web, fulletons, audioguies, minisites) per fer atractiu, comprensible i proper a l’usuari un projecte cultural o expositiu. Tot i que em dedico a la creació de continguts culturals, he de confessar que no sabia que existien departaments amb aquestes funcions. Un dels tallers que vaig fer a MWXX em va servir per endinsar-me en el món de l’interpretive media.

Abans d’iniciar un projecte per la teulada amb peticions que només se centren en la tecnologia («Volem un web per a l’exposició» o «Volem una aplicació del museu»), és essencial conèixer quins són els interessos del públic al qual ens volem adreçar, saber de quins continguts disposem (o si cal crear-ne de nous) i fixar uns objectius. Després, ja escollirem quins són els canals i els mitjans més apropiats per fer arribar el nostre relat. L’storytelling i la co-creació de projectes amb públics són temes que es van repetir en moltes altres xerrades del congrés i que, malauradament, no vaig poder seguir perquè se solapaven amb altres sessions.

Mòbil

Em va agradar la reflexió que va fer Catherine Devine sobre l’evolució del disseny web per a mòbil, que va més enllà de quedar-nos satisfets amb les versions responsive dels webs de museus. A l’hora de dissenyar aplicacions o webs per a mòbil, hauríem de tenir en compte les accions diàries d’una persona que utilitza el mòbil, els seus «moments» d’ús del dispositiu: un es desperta (mira l’hora al mòbil), agafa un vol (consulta el bitllet al mòbil), demana un taxi (truca pel mòbil). Hauríem d’integrar l’experiència museística a l’ús quotidià del mòbil, com un moment més.

El museu es fa digital: canvi estratègic a les institucions culturals

Sebastian Chan (Austrilan Centre for the Moving Image), Timothy Hart (Museum Victoria), Nancy Proctor (Baltimore Museum of Art) i Carolyn Roston (Isabella Stewart Gardner Museum) tenen en comú que tots són experts que han liderat processos de transformació organitzativa de museus. En una interessant taula rodona, van parlar de la complexitat de convèncer les plantilles i, sobretot, els directius de la necessitat de canviar processos i maneres de treballar. Demostrar que els canvis d’una estratègia digital tindran èxit i fer-ho en un termini de temps no gaire llarg (van parlar de sis mesos) són dos dels elements que cal tenir en compte, segons els ponents. L’alfabetització digital, un altre dels temes abordats a MWW, és un altre factor important.

En una altra de les sessions, es va tractar la necessitat de fer que tots els departaments d’un museu «pensin en digital». Com aconseguir aquest canvi de mentalitat? Disposar de les eines i la formació necessària, establir millors mètodes de col·laboració interdepartamental i generar nous fluxos de treball són alguns dels apunts que van sortir a la llum i que es poden consultar en un document creat de manera col·laborativa durant el congrés: «Visions: matrix».

Playlist de moments i apunts personals

No vull finalitzar l’article sense deixar constància de la meva llista personal d’apunts al marge, impressions i experiències viscudes a MWXX-Los Angeles.

  • Les sessions «Lighting talks» i «How To». Em van agradar força aquests formats de presentació ràpida i breu de projectes, més adreçats a la pràctica professional i a l’ús d’eines i tècniques per millorar els vídeos, les aplicacions mòbils, els projectes webs, etc. A través de la presentació d’un projecte de ciència ciutadana impulsat pel Natural History Museum of Los Angeles, vaig descobrir Inaturalist.org, una xarxa social opensource que permet que qualsevol persona pugui publicar fotografies o recursos sobre la natura i compartir-los i discutir-los amb científics i naturalistes.
  • M’esperava un altra cosa… Del Web Crit, la sessió on experts en usabilitat i disseny web analitzen i critiquen projectes web de museus amb voluntat crítica. Només van analitzar quatre webs i les crítiques van ser un pèl llargues (potser no calien tants comentaris humorístics sobre la navegació dels webs que van suportar estoicament els representants dels webs analitzats que hi havia a la sala). Potser una metodologia d’anàlisi més sistematitzada permetria analitzar més projectes.
  • I la segona (però petita) decepció: el blog del CCCB Lab, nominat als GLAMi Awards, que premien els millors projectes digitals en cultura, no es va endur cap guardó. Tot i això, els GLAMi sempre són un bon motiu per conèixer projectes interessants, com la revista British Art Studies, una publicació digital sobre art britànic d’accés obert que va ser la preferida per votació popular.
  • Una experiència única: sopar envoltada dels meravellosos i onírics diorames d’animals del Museum of Natural History de Los Angeles, on es va celebrar una de les recepcions del congrés, i passejar entre esquelets de dinosaures gegants.
  • Mai no oblidaré: el Millenium Biltmore Hotel, el peculiar hotel on tenia lloc el congrés i on ens allotjàvem la majoria d’inscrits. Atracció referenciada a les guies turístiques de Los Angeles, necessitaria una crònica a banda per fascinant i cinematogràfic (les primeres cerimònies dels Oscar van tenir lloc allà). És un hotel de passadissos infinits, fil musical inquietant, escales amb sortides imprevisibles, inexistent llum natural i múltiples sales entapissades de catifes amb motius florals.
  • Agraïments: vaig poder assistir a Museums and the Web Los Angeles gràcies a una beca que atorguen els patrocinadors del congrés. A ells i a tot l’equip de MWXX (especialment a Hiroko Kusano i a Nancy Proctor pel seu suport i rebuda), els vull agrair haver-me permès viure aquesta experiència tan enriquidora. Fins a la propera!

Vegeu comentaris1

  • Carlos | 14 setembre 2016

Deixa un comentari

Museums and the Web: 20 anys de debat sobre la transformació digital