Michel Serres: «Pensar és inventar»

Michel Serres. Il·lustració de José Antonio Soria, CC-BY.

L’obra de Michel Serres és una formidable travessia entre les disciplines científiques i humanistes que defineixen el nostre món. Segons Serres, agonitza l’era en què la concentració conduïa al poder, constituïa el saber, construïa l’Estat, la vida social o individual. Està naixent una poètica de la lleugeresa que Serres albira en un paisatge evolutiu on la confluència dels fluxos travessa les antigues densitats d’un saber cristal·litzat i crea novetats imprevisibles. Des d’obres com El pas del nord-oest (1980), el filòsof i matemàtic francès ha buscat el passatge que uneix les ciències dures amb les ciències humanes, i adverteix la dificultat de la tasca a causa de les resistències i els prejudicis de les dues cultures. Serres és també un dels primers pensadors europeus a proposar un «contracte natural» per assumir el repte que implica la greu crisi ecològica que estem patint. I, a diferència d’altres intel·lectuals que es lamenten pels estralls cognitius provocats per les noves tecnologies, l’autor gal defensa a Ditona (2014) «la presumpció de competència» dels nadius digitals, i augura una reinvenció de les maneres de conèixer i habitar el món.

Entrevistem Michel Serres arran de la presentació a Barcelona del seu llibre Figuras del pensamiento (Gedisa, 2016), una autobiografia intel·lectual que resumeix amb rigor i encant l’aventura de pensar, és a dir, de «veure-hi en gran». Sosté Serres: «Pensar vol dir inventar. Tota la resta (…) es pot considerar preparació, però de seguida cau en la repetició, el plagi i la servitud. (…) val més oblidar aquesta fèrula, aquest format, per, alleugerit, innovar».

Transcripció de l’entrevista

Vaig començar estudis de matemàtiques i de física, és a dir, de ciències exactes, i em vaig preparar per entrar a facultats de ciències. Val a dir que la meva generació va quedar marcada per la fi de la guerra i Hiroshima, qüestions relatives a la bomba atòmica. I per consegüent, llavors, conscient d’aquests problemes, vaig abandonar la carrera científica i em vaig decantar per la carrera literària.  Vaig fer estudis literaris. Per tant, vaig travessar el pas del Nord-oest. Com coneixia bé la qüestió, vaig decidir investigar-la. És una llàstima que els filòsofs de la meva generació no coneguin les ciències i no puguin ser completament lúcids sobre el món contemporani. Per consegüent, per ser lúcid sobre el món contemporani… És a dir, per… per poder preveure que es tractava, en primer lloc d’una revolució en les comunicacions: vaig escriure Hermes. Molts llibres porten el nom d’Hermes, déu de la comunicació.

Després vaig escriure El contracte natural, sobre ecologia, on intento tenir la visió més lúcida possible sobre l’anticipació d’allò que podria passar. I els llibres antics demostren que efectivament és així. I de fet, tota la meva vida ha estat avesada a aquesta doble cultura. Una doble cultura que és l’única que permet comprendre què està passant al món, i intentar preveure què passarà.

El pas del Nord-oest era el títol d’un assaig on feia una mena de connexió entre les ciències humanes i les ciències exactes. Havent ensenyat força temps una mica arreu del món, m’havia adonat que a la universitat, fins i tot abans d’arribar-hi, se separen les ciències humanes de les ciències exactes. Aquesta pedagogia porta com a resultat gent culta que no coneix la ciència, o gent de ciències que no és culta. En particular, els governants, els funcionaris, els polítics, etc., s’han format en ciències humanes mentre que les ciències exactes són la causa de totes les evolucions del món modern actual. I per consegüent, hi ha una separació cada cop més marcada entre la societat influenciada per les ciències exactes i la política, formada per les ciències humanes. Per tant, aquest pas del Nord-oest no es fa. Aquí rau un dels grans problemes del món contemporani. Això explica probablement, en gran mesura, les dificultats i crisis que patim avui.

Avui dia és un moment remarcable perquè una de les causes principals de l’evolució del saber es basa en les noves tecnologies. Per això he escrit un llibre que es diu Ditona. Aquesta Ditona, evidentment, ha canviat les relacions humanes, està canviant les professions, i fins i tot, està canviant les ciències. Però les ciències humanes encara no s’ho han empassat, no ho han paït, no ho han entès. Un cop més, les dues poblacions: l’una formada en ciències humanes, l’altra en ciències exactes, es troben completament separades i efectivament esdevé perillós aquest tipus de tall entre les dues poblacions. Aquesta és la diferència. Avui… la diferència entre la desuetud política, d’una banda, i l’evolució de la societat, de l’altra, es basa en gran part en aquesta separació.

I efectivament, l’arribada de Ditona, o de les noves tecnologies, ha trastornat els costums i evidentment a la població o a la generació acostumada als llibres, a l’escriptura, li ha costat adaptar-se a les novetats que ofereixen les noves tecnologies. Però no és una qüestió de joves o vells, de cap manera. Només els americans creuen que és qüestió de generació, que és una lluita de generacions. Perquè hi ha molta gent gran que s’ha adaptat a internet i molts joves que no, està clar. És, més aviat, una transformació de la cultura. En el bon o mal sentit? Doncs, és difícil plantejar-s’ho així, perquè en general, quan apareix una nova tecnologia els resultats, els obtenim nosaltres segons la nostra pròpia llibertat. Almenys puc dir que les noves tecnologies donen un accés considerable a la informació, donen accés a altres professions, a altres intermediaris i donen accés a moltes persones, i per tant, amb el mòbil a la mà, dominem moltes coses. Tenim accés a…. Evidentment, els pessimistes diuen: “és informació” i tenen raó. La informació no és saber. La informació no és coneixement, i per tant sempre cal un professor o un ensenyant que expliqui la informació per transformar-la en coneixement. I això afecta el problema pedagògic. Però anirà afectant totes les professions, transformant-les. I també transformarà, sens dubte les escissions polítiques.

Evidentment és una qüestió de pedagogia i de la relació mestre-alumne. I sovint la relació mestre-alumne és una relació de poder, del mestre sobre l’alumne. Les noves tecnologies reequilibren d’alguna manera aquesta relació. És a dir, quan sóc a l’aula, quan entro a l’aula… Abans, els estudiants no podien preveure què els explicaria. Però ara, els meus estudiants poden esbrinar per internet el temari. I de vegades els sento dir: “Ah, té raó, ho he comprovat.” Hi ha una mena de reequilibri entre qui ensenya i qui és ensenyat. La pèrdua de poder no és greu. L’ensenyant no és detentor de poder, sinó de saber. El poder no és saber, en primer lloc. I en segon lloc, crec que l’ensenyant sempre té un paper important perquè com he dit abans internet dóna accés a la informació però no al saber. Per exemple, tots dos, tots tres, tots quatre… Volem saber absolutament què és la ciència dels àtoms. Tenim tota la informació però no hi entenem res. Ens cal algú que ens l’expliqui, sempre necessitem algú que ens porti des de la informació al coneixement.

En primer lloc, els problemes de canvi climàtic no tenen massa a veure amb les noves tecnologies. Ditona no és responsable del canvi climàtic. El problema és doble. Primer, és una qüestió econòmica: la revolució industrial dels segles XVIII-XIX ens ha portat a la civilització actual, amb el confort que coneixem, etc., però, a costa de… la destrucció devastadora del planeta. Cal transformar la revolució industrial del XIX en una nova revolució industrial i que aquesta nova revolució no es basi en ciències exactes com la termodinàmica, les ciències de l’energia, les ciències atòmiques, sinó en les ciències de la vida i de la terra. Les ciències de la vida i de la terra ja han alertat dels perills que correm, etc. Llavors, sóc optimista o pessimista sobre aquest tema? Crec que el pessimisme no serveix de res. L’interès que suscita el pessimisme fa vendre molts llibres. És a dir, tothom aprecia la crítica. Mentre que l’optimisme, jo l’anomenaria “optimisme de combat”. És a dir, cal, absolutament, habilitar un planeta on hi puguin viure les futures generacions, almenys tan bé com nosaltres o fins i tot millor. I per tant, cal treballar-hi.

Per altra banda, la generació de Ditona no és com la meva, ha canviat molt… La consciència ecològica dels joves d’avui és molt lúcida, molt pertinent i molt atenta envers aquests problemes. Molt més atenta que la nostra o la dels meus pares. Per tant, hi ha dues raons per ser optimista. La primera, és el treball i és qüestió de posar-s’hi. Cal treballar i combatre per això. I segon, crec de veritat que la nova generació, que anomeno Ditona, és molt previsora en qüestions ecològiques i molt més sensible que la nostra.