Ments frikis

Processó de Carnestoltes. Països Baixos, 1962 | Nationaal Archief, Collectie Spaarnestad | Sense restriccions de drets d’autor conegudes

Ser friki està de moda. L’expressió ‒sorgida d’una barreja entre despropòsit i contradicció lògica‒ es fa servir des de fa temps en revistes de tendències, blogs de moda i webs de trendhunters, tot i que no té cap sentit: si el frikisme es posés de moda, perdria tota la seva essència.

Ser friki no va de modes i el mateix origen de la paraula ja ens en dóna alguna pista. Friki ve de freaky, que al seu torn ve de freak, que com a accepcions més comunes té les d’estrany, pintoresc, extravagant o, directament, rar. Sí, el terme s’ha pervertit fins a arribar a l’habitual ús pejoratiu en àmbits com la política o els realities, però el friki clàssic, en la seva accepció subcultural, no té res a veure amb tot això. Ser friki és, a grans trets, practicar una afició minoritària amb un alt grau d’interès que fins i tot pot arribar a convertir l’hàbit en forma de vida.

Algunes persones simplement no se senten normals sense cafè | Wackystuff, Flickr  | CC BY-SA

Disciplines com la sociologia fa anys que mostren un creixent interès envers aquesta comunitat de gustos variats però fàcilment identificables. No obstant això, podrien la psicologia o la neurociència investigar els trets comuns d’aquestes persones? Què amaga la ment d’un friki? Ningú no pot negar que cada cervell és únic i dinàmic, i que és diferent en cada etapa de la nostra vida: l’evidència n’és que llegir un llibre en l’adolescència no ens provoca les mateixes reaccions que llegir la mateixa obra d’adults. Tanmateix, malgrat aquesta variabilitat, en tota comunitat hi ha tendències, aspectes que són identificables en la major part dels seus membres. En el cas del friki, són les seves aficions i els hàbits de consum els que ens donen una pista sobre per on començar a investigar: còmics, jocs de rol, literatura fantàstica o de ciència-ficció… Tot friki gaudeix deixant córrer lliure la seva imaginació, fantasiejant amb els mons de ficció. Imaginació i creativitat al poder.

Sentir-se transportat al món de la història es caracteritza per un trasllat cognitiu, imaginatiu i emocional al món ficcional. Que no ens traslladem a nivell físic és una cosa òbvia, però no li importa gaire a la nostra ment atesos els nombrosos efectes que hi provoca aquesta manera de viatjar. A través de la narració podem somiar desperts guiats pels esdeveniments. Veiem com els personatges i els fets narrats cobren vida, cosa que ens permet moure’ns en una societat simulada en la qual podem practicar la nostra empatia simpatia o antipatia envers les seves persones. I aquesta sensació de viatjar i aprendre és ‒juntament amb el gaudi estètic de l’obra i l’entreteniment que genera‒ una de les grans raons de ser de la ficció, i, concretament, la que es veu més potenciada a la ment del friki, qui desitja imaginar, construir mons possibles, habitar-hi i estendre’ls més enllà de la narració.

El simulacre de la ficció es converteix, així, en un espai de confort en el qual podem experimentar amb les nostres emocions, conviccions i creences sense cap risc per a la nostra integritat. Ens hi sentim tan còmodes que, com va intuir el romàntic Samuel Taylor Coleridge el 1817, suspenem voluntàriament la nostra incredulitat davant els esdeveniments del relat (sempre que hi hagi coherència interna en el món possible que descriu). Es tracta, segons les seves sàvies paraules, d’un acte de fe poètica. Imaginem que l’entusiasme d’aquest poeta, crític i filòsof anglès hagués arribat a un màxim històric si hagués tingut l’oportunitat de conèixer els avenços de la neurociència actual i de descobrir que aquesta actitud que va proposar per als lectors molt probablement provingui del fet que, durant la lectura, s’activen les zones del cervell encarregades de fer-nos somiar desperts i que la nostra ment es perdi en divagacions.

Aquesta xarxa coneguda com a xarxa neuronal per defecte s’activa quan no pensem en res, quan la nostra atenció no està enfocada en cap tasca i sembla estar associada tant a l’organització i regulació dels nostres records com a l’anticipació d’esdeveniments futurs. Sí, ja podeu fer la pregunta: com és possible que una zona associada a no parar atenció s’activi durant la lectura, que es basa a parar atenció a un text? Pensem en la nostra pròpia experiència durant la lectura per trobar la resposta. Acabem de llegir un paràgraf i, de cop, ens adonem que no recordem ni una de les línies tot i que la història ha continuat endavant. Els estats de somni ens van atrapar a partir d’una paraula, una frase, una idea del text. Llegir és, per tant, atenció, però alternada amb moments de divagació.

Treball amb escoles: després de la presentació d’un llibre, nens reunits al voltant d’una taula. Nueva York, 1920 | New York Public Library | Sense restriccions de copyright conegudes

I no hi ha ments més disposades a divagar que les dels frikis. Els seus estats de somni es disparen amb cada pel·lícula, cada llibre o cada joc que serveixen de transport a universos de fantasia, on donen curs a la seva imaginació i la deixen volar lliure a través dels esdeveniments narrats i també dels que no s’expliquen. Perquè cada narració, sigui del tipus que sigui, és incompleta, i només a partir de les instruccions que ens dóna el text ‒o la pel·lícula, o el joc, o…‒ podem construir el significat. Però el friki estén aquesta característica al màxim, l’estira i modela al seu gust per enderrocar els murs de la narració i aprofitar l’univers nascut d’ella a través de fanfictions o de discussions sobre qualsevol detall que no ha estat explicat en l’espai finit de l’obra: en què pensava aquell personatge, què va sentir quan el van abandonar, qui deu viure en aquell edifici.

Perquè en molts moments el que no s’explica exigeix ser concretat. De vegades, la tasca és fàcil. D’altres, no tant. Atribuir pensaments, emocions o intencions a personatges humans forma part de la nostra teoria de la ment, i la majoria de nosaltres és capaç de servir-se’n de manera eficaç en situacions reals o ficcionals. Fins i tot si aquell personatge s’allunya del que és antropomòrfic, és possible trobar-hi trets que suscitin una emoció, un sentiment. En aquest terreny l’animació va un pas per davant de la resta: d’altra manera no podem entendre les emocions de Wall-e, un robot calcat a una rentadora amb un parell de prismàtics abandonats a sobre. La particularitat d’un friki és que és capaç de mantenir una ment més oberta davant els extrems que abasten aquest tipus de personatges. Imaginar què pensa un ésser humà del segle XXI pot semblar fàcil, però no tant si es tracta dels pensaments d’un oceà protoplàsmic com el que Stanislaw Lem va imaginar per a Solaris.

És probable que no se’ns acudeixi una aplicació directa a aquestes habilitats en el món real. Pocs ens hem trobat amb oceans protoplàsmics amb consciència pròpia durant les vacances, així que no hem patit el ridícul de no encertar amb el tema de conversa que els pogués interessar més. No obstant això, les ficcions, per més absurdes que ens semblin, ens ajuden a comprendre la realitat, i sobretot, a practicar amb els recursos cognitius amb què la interpretem. Perquè la realitat l’entenem a força de construir relats, siguin en forma de prejudicis, biaixos cognitius, records o la mateixa imaginació. En un món que cada vegada exigeix un major esforç de la nostra capacitat crítica, qui estarà més preparat que els que dediquen les seves vides a interpretar ficcions?