Com ha evolucionat el concepte de “massa” des de la Revolució Industrial als nostres dies? Aquesta pregunta és el punt de partida del projecte Massa Crítica, que desenvolupa el col·lectiu ZZZinc amb la col·laboració del CCCB LAB. Aquí, una primera síntesi elaborada per ZZZinc a partir de la seva presentació en NOW. Trobades en el present continu, el passat 26 de març.
En aquesta ruta que anem a anar traçant per a acostar-nos i analitzar les diferents formes d’entendre com s’ha entès la capacitat, actitud i potència de la massa o, dit d’altra manera, què passa quan uns quants s’ajunten, vam decidir començar la primera sessió de #masacritica a NOW fent un breu glossari.
Durant la sessió, vam desplegar tres conceptes que s’emmarquen en tres genealogies diferents i que per moments es creuen articulant nocions complexes respecte a què és i com s’articula la massa: la multitud, la cultura de masses i la intel·ligència col·lectiva. Sobre si la massa té o no capacitat d’agència política, sobre si la massa pot ser governada o superar tàctiques de govern, sobre si la massa pot comportar-se com un subjecte intel·ligent o ser victima d’arquitectures jerarquitzades que l’adotzenen, sobre si la producció col·lectiva proposa models diferents o es reprodueixen models hegemònics.
L’objectiu era passejar-nos per totes aquestes ambivalencies com una primera presa de posició i omplir la taula de treball de reflexions que ja s’han fet -i segueixen en marxa- i que ens serveixen com a punt de partida. Finalment, com plat fort de la sessió, Philip Ball va fer una xerrada en la qual ens va acostar diverses idees que ha treballat en el seu llibre “Critical Mass”. ¡Us fem un resum del que comentem en aquesta sessió que esperem us suggereixi moltes altres idees!
Multitud
«Multitud significa «molts», pluralitat, conjunt de singularitats que actuen concertadament a l’esfera pública sense confiar-se a aquest «monopoli de la decisió política» que és l’Estat a diferència del «poble», que convergeix en l’Estat. Els «molts» són, avui els treballadors postfordistes»
Paolo Virno, Gramática de la Multitud. 2003.
El major desenvolupament conceptual i polític entorn al concepte de multitud en la seva versió contemporània, l’han elaborat autors post-autonomistes (veure autonomisme a wikipedia) com Paolo Virno o Toni Negri. Si bé fins i tot en aquest nucli hi ha matisos en la manera de acostar-se al concepte de multitud, sí hi ha unanimitat en entendre’l com una forma de resistència a la figura de l’Estat-Nació, sobretot enfrontant-se a aquest com única dimensió legítima per a representar políticament una col·lectivitat. En el llibre “Gramàtica de la multitud”, Virno explora les possibilitats de trobar en la multitud una forma de compondre políticament el ressorgir del General Intellect que, ara, té lloc més enllà dels murs de la fàbrica fordista.
En l’actual paradigma, on el coneixement ha passat de ser un element annex a la producció a instal·lar-se en el centre del model productiu, la producció de saber col·lectiu és una eina de la multitud que el seu potencial és inabarcable. Virno considera que la multitud és un fenomen allunyat de les “masses”, ja que aquestes es presenten com un subjecte col·lectiu manipulable, que balla segons dictin els diferents dispositius que la governen i controlen (l’Estat, els mitjans de comunicació de masses, etc.). La multitud traça la seva genealogia enfrontant-se a la noció de poble i “si existeix multitud, no hi ha poble; si existeix poble, no hi ha multitud” (Virno).
Aquest enfrontament poble vs multitud respon a la necessitat des de la filosofia política de trobar el terme (i tradició) oposat per a traçar una altra realitat política possible. Des d’aquest relat, Virno trasllada l’enfrontament entre Baruch Spinoza (Tractat teològic-polític) i Thomas Hobbes (Leviatán) a l’actualitat en el que ell entén és un nou ressorgir contra el poder constituït -l’Estat- a través d’un procés constituent -la Multitud-. Virno actualitza la disputa poble/multitud del segle XVII per a definir o, més aviat, recuperar categories teòric-filosòfiques que permetin pensar el present. Lluny de noves categories polítiques que reproduïxen la verticalitat i que parteixen de l’existència d’un líder, la multitud té la capacitat de autoorganitzar-se, de tenir efecte sobre l’esfera pública sense convergir en un de sol, mantenint les singularitats que la configuren; la multitud té efecte polític prescindint d’un poder sobirà que la dirigeixi.
Malgrat tot, Virno assenyala que la multitud no és l’enèsim “subjecte revolucionari”, és un fenomen obert a desenvolupaments contradictoris. La multitud pot ser part de la rebel·lió o convertir-se en servitud, ser esfera pública no estatal o la base de masses de governs autoritaris. De la capacitat de la pròpia multitud depèn no veure’s convertida en massa.
Cultura de masses
Ens interessa aprofundir en aquesta altra noció, la massa, tal com s’ha treballat des de la teoria de la comunicació i els estudis culturals. Diversos autors de diferents èpoques – des de la Revolució Industrial fins a la Revolució Tecnològica- han teoritzat sobre aquest terme, que resulta esmunyedís i conflictiu, i els orígens del qual el podem situar en la industrialització i urbanització de les ciutats en el s. XIX.
Un fet fonamental per a comprendre la ingent literatura sobre les masses que sorgeix en aquesta època són les revolucions populars que demandaven el sufragi universal. Matthew Arnold escriu en aquest context la seva influent obra “Culture and Anarchy” (1867) per a denunciar la presència subversiva que eren les “masses primitives i incultes” i inicia una tradició que s’estendrà fins a ben entrats els anys 60: la de la cultura entesa com un instrument civilitzador de les masses. Molts teòrics de les primeres dècades del s. XX s’inspiraran en les idees de Arnold para aplicar-les a la suposada “crisi cultural” que vivia Occident a causa de l’aparició dels mitjans de comunicació de masses -la ràdio, la televisió, el cinema, la publicitat – que envaïen el temps d’oci de la societat i convertien a l’individu en un ésser passiu i manipulable.
Però aquestes assumpcions comencen a canviar als anys 60. D’una banda amb el sorgiment del Centre d’Estudis Culturals de Birmingham on per primera vegada es comença a revaloritzar la cultura popular, i sorgeix des de l’Acadèmia un interès per estudiar i comprendre el seu potencial polític. Per una altra banda, amb totes les teories posmodernes, els moviments feministes, i els estudis postcolonials que posaran en crisi la cultura de les elits i la noció mateixa de civilització, per a revaloritzar per contra les cultures minoritàries i dels “altres”.
Intel·ligència Col·lectiva
La idea que existeixen processos de decisió que no actuen a nivell individual, sinó que emanen d’agregar les accions individuals que es produeixen dintre d’un grup apareix de forma recurrent a la ciència, la filosofia i la sociologia al llarg dels últims 150 anys. Més enllà de l’espècie humana, la noció de “superorganisme” a la naturalesa apareix relacionada amb els conceptes d’emergència i autopoiesis, de Luhmann a Maturana.
Al començament del Segle XX, Vernadsky i Teilhard de Charin utilitzen el terme “noosfera” per a al·ludir a l’espai de les idees com un domini independent que existeix per sobre de qualsevol individu, contribuint a forjar la noció que poden existir “cervells col·lectius” dels quals es nodreixen i als quals contribueïxen totes les persones. Molts veuen en la creació d’Internet la culminació d’aquesta busqueda d’un cervell o sistema nerviós col·lectiu.
A “The Computer as a Communication Device”, un dels textos seminals que antecedeixen al desenvolupament de la primera xarxa informàtica, JCR Licklider esmenta que la principal raó per a connectar a persones a través d’ordinadors és generar processos de cooperació i col·laboració impossibles per altres vies, que permetin la emergencia d’una “massa crítica” intel·lectual. Des d’aquest moment, el pensament al voltant de les tecnologies de la informació considera que una de les seves principals propietats és facilitar aquests processos d’Intel·ligència Col·lectiva: de Pierre Levy a Kevin Kelly, a “Out of Control”, la Xarxa es postula com un espai per a la presa descentralitzada i no jeràrquica de decisions.
A mesura que l’ús d’Internet se socialitza i les tecnologies digitals es tornen ubiqües apareixen cada vegada més dinàmiques de comportament que es basen a generar dispositius de col·laboració i presa de decisions col·lectiva. Howard Rheingold parla de “Multituds Intel·ligents”, masses dotades de capacitat d’acció col·lectiva instantània gràcies a les capacitats de coordinació a gran escala de la telefonia mòbil. Els gegants de la Web 2.0 com Amazon, Yahoo o Google creen grans estructures de coneixement a partir de les contribucions individuals dels seus usuaris. Així, la intel·ligència col·lectiva deixa de ser una construcció teòrica i es converteix en la via cap a un nou model de producció que genera un valor explotable. Yochai Benkler ho bateja com “producció comuna entre parells”, un procés que grups d’individus col·laboren en projectes a gran escala sotmesos a motivacions molt diverses: de la contribució voluntària que ha permès la creació del sistema operatiu Linux o la Wikipedia, als més recents processos de crowdsourcing, fins a la col·laboració desinteressada es converteix en un recurs privatitzat i monetizable.
Intervenció de Phillip Ball
Per a finalitzar la sessió #masacritica a NOW, el doctor en física Phillip Ball, autor de “Critical Mass” (2008), va presentar algunes de les tesis del seu llibre, on explora les interseccions entre física, complexitat i sociologia.
Els orígens de la teoria de la massa crítica els trobem als inicis del sXX quan Max Planck es va servir del terme “quantum” -que en llatí significa quantitat- per a definir una unitat mínima d’energia indivisible. Molt abans del sorgiment de la física quàntica, el filòsof polític Thomas Hobbes, a la seva obra Leviatán (1651), ja aplicava certs conceptes que s’usen actualment per a tractar d’explicar les estructures socials i el comportament de les multituds. Phillip Ball ens va mostrar exemples de com avui en dia la física social s’aplica a diferents àrees com la planificació científica del tràfic, l’urbanisme, l’anàlisi de mercats i la predicció de cracks borsàries, la criminologia, el disseny de xarxes o la teoria de jocs.
Conscient que una “física de la societat” pot ser útil per a les ciències socials però no proporciona una teoria exhaustiva de la societat, la política o l’economia, el debat que va sorgir després de la intervenció de Ball va plantejar qüestions tan interessants com fins a quin punt aquest tipus de models no cauen en el reduccionisme a l’intentar descriure la conducta humana.
Zoraida | 09 febrer 2011
Este texto me parece muy interesante por las ideas que plantea, me ayuda a entender un poco conceptos tan abstractos como autopoiesis y eso de la física de la sociedad; pero estoy de acuerdo con la importancia de las redes de internet para crear una inteligencia planetaria, o más bien una consciencia planetaria que está al alcance de todos y fuera de control, es la manera más segura de poder acceder al conocimiento de toda la humanidad solo con un clip; ojalá todos los humanos tuvieran a su alcance una computadora y una conección a internet.
Deixa un comentari