Lorem ipsum o cap a un luddisme cultural

Una dona utilitzant una màquina d’escriure a la dutxa, 1922 | Harris & Ewing, Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

La primera cosa que faig per escriure aquest article és omplir el document de Word amb Lorem ipsum, el text de mostra que es fa servir per saber quant d’espai ocuparà un determinat nombre de paraules en una plantilla predissenyada. En el meu cas, un mínim de 1.800 mots. Això és el que m’han demanat. Amb la premissa que,  escrivís lliurement sobre un tema d’actualitat que dialogui amb l’exposició «Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda», fa unes quantes setmanes que em van encarregar l’escrit. Ara veig, amb el text de mostra al davant, que m’hauria d’ocupar entre tres i quatre pàgines de Word. Configuro el Lorem ipsum perquè, a mesura que vagi escrivint, el text de mostra desaparegui. És el que passa ara mateix: les lletres noves es van menjant les de mostra, en un exercici de voracitat constant. El nombre de paraules, però, queda intacte: 1.800.

Respiro fondo. Sempre vas tard. No hi arribaràs a temps. La veueta té raó. Sempre vaig tard i no arribo mai a temps. Són expressions, com les de «no puc amb la meva ànima», «no dono l’abast» o «no tinc prou mans», que s’han naturalitzat tant que fins i tot s’han convertit en una mena de distintiu d’estatus, de manera que el sentit de desesperació es dissipa una mica. Però la veritat és que la situació no n’és gens, de glamurosa. Tinc dues feines, totes dues al sector cultural, a les quals se sumen altres extres esporàdics i la feina no remunerada de preparar creacions pròpies; accepto tots els encàrrecs i dic que sí a totes les propostes; aconsegueixo rascar unes quantes hores just ara, un bon diumenge a la nit que ja frega la matinada del dilluns següent, amb la data de lliurament que s’acosta inexorablement. Esgotada i amb l’angoixa que em comença a coure, obro la safata de missatges enviats a la bústia de correu, faig una mica d’scroll, trobo el missatge que buscava, doble clic. Llegeixo el que vaig enviar: «Sí, i tant! Moltes gràcies per comptar amb mi! Mireu, escriuré sobre la feina en el sector cultural i l’autoexplotació, què en penseu?»

He de parar, això no té cap ni peus. He de parar la maquinària. Ho escric i les paraules engoleixen el Lorem ipsum. Parar. Però parar de què? Quina és la maquinària que cal aturar?

A The Terror of Total Dasein. Economies of Presence in the Art Field, l’artista i investigadora Hito Steyerl parlava d’un fet que va ocórrer el 1979: l’artista conceptual Goran Djordjevic va convocar una vaga internacional d’artistes. El sentit de la vaga era protestar contra la repressió en el sistema de l’art i contra l’alienació creixent dels artistes en relació amb els resultats de la seva feina. Steyerl explica que Djordjevic va adreçar-se personalment a centenars d’artistes perquè s’hi sumessin, i que, tot i això, el projecte va fracassar. La raó no va ser que els artistes s’hi oposessin, sinó que molts li van contestar explicant-li que, de fet, ja feia temps que en feien, de vaga, és a dir, que ja feia temps que no creaven obres, però que ningú no se n’havia adonat. I que tenien moltes ganes de tornar a treballar de seguida que el sector de l’art els obrís de nou la porta.

Si és possible que un artista faci vaga i el mercat artístic no ho noti; si per al sector de l’art no hi ha diferència entre un artista que crea i un que deixa de fer-ho, això vol dir que no és en les obres autònomes d’aquests creadors (en les seves pintures, escultures, performances o conferències; en les seves novel·les, en les seves obres de teatre, en els seus articles) que es basa per sostenir-se. Què és, aleshores, el que es demana d’un artista en una societat com la nostra?

Núria Güell, a «El artista y el frutero», respon sense embuts a aquesta pregunta:

Museus i centres culturals o de creació, o laboratoris de cultura, o com se’ls hagi de dir, han de cobrir unes demandes, programar activitats, tallers, conferències i visites escolars, i ocupar els espais que tenen habilitats per a l’exposició d’aquesta estranyesa que convenim a anomenar «obra d’art». Entesos. El cas és que el museu i els centres culturals, per poder complir la seva funció, necessiten productors d’art, artistes, i els artistes necessiten aquests espais per legitimar la seva pràctica: és aquí que vull anar a parar. Què és un artista professional? És un individu que es guanya les garrofes cobrint les demandes d’exposició, tallers, conferències, etc. dels museus i dels centres culturals, de la indústria cultural, ras i curt. Què hi faig, jo, aquí? Doncs intentar cobrir aquesta mena de necessitats.

I també:

Un artista és professional perquè algú sol·licita els seus serveis, no perquè li agradi la seva pràctica. El fuster no és fuster perquè li agradi treballar la fusta, sinó perquè hi ha algú que reclama els seus serveis específics; si li agrada o no li agrada treballar la fusta és problema seu.

O sigui que, en la indústria cultural, que un artista creï, per exemple, una escultura, o que executi una performance, o que, per posar un altre exemple, una escriptora escrigui un article sobre les possibilitats de sabotejar la feina cultural, són circumstàncies contingents en relació amb una necessitat (omplir l’espai buit d’un museu, o d’un auditori, o les 1.800 paraules d’un article). És la indústria la que decideix, a cada moment, quines necessitats té i, per tant, què és art o cultura, és a dir, quina mena de producte cobrirà més encertadament la seva demanda; si tot això, a més, es fa de grat, com ens ensenya Remedios Zafra, ja és un obsequi de la casa.

El neoliberalisme és un forat de gaudi que s’alimenta de la producció constant; la cultura, en aquest context, no només no n’és cap excepció sinó que fins i tot pot funcionar com un catalitzador per fer-lo cada cop més profund. De fet, els significants més rellevants de la indústria cultural són els mateixos que els de l’economia neoliberal. Pensem per un moment en el camp editorial: una « veu radicalment nova», una « jove promesa», una «irrupció»… Formes variades de dir novetat, producte fresc, mercaderia llesta per competir amb les altres en el mercat del llibre.

Com a llibretera que he sigut, puc assegurar-vos que la fam desmesurada del mercat editorial es tradueix en dolor: dolor metacarpià i lumbar per a qui es cansa d’obrir caixes amb novetats, col·locar-les als taulells d’exposició, retirar els exemplars restants al cap de tres setmanes i tornar-los a les caixes que, organitzades en palets gegants, se’n tornaran als magatzems (amb una mica de sort, es distribuiran per altres llibreries; si no, acabaran trinxades al cap de pocs mesos); però dolor, sobretot, del món, que espremem sense parar per obtenir-ne els recursos (arbres, aigua, energia) que forniran de paper, tinta i combustible la bombolla d’un model d’indústria insostenible basat en la superproducció i l’ocupació d’espais al mercat. A Páginas en negro. La edición como práctica forenese, l’editora Gabriela Halac apunta, en relació amb això, que «els llibres són forces d’ocupació, i les llibreries, territori de conquesta». Parla també de vaixells fantasma, els vaixells impremta en alta mar que abarateixen els costos d’impressió i on s’imprimeixen bona part dels llibres que consumeix el lector mitjà. Una altra escena: no fa gaire, la crisi de matèries primeres al sector del llibre va conduir a situacions extremes d’especulació amb el paper. Els grans grups que s’ho podien permetre acaparaven tones de paper que, a l’espera que les omplissin de contingut, quedaven fora de l’abast dels grups independents i per tant dels textos que se situen al marge del mercat editorial. Naus industrials farcides de pàgines en blanc; vaixells fantasma en els quals neixen paraules en la foscor més absoluta: imatges espectrals del capitalisme, que en nom de la cultura arrasa tot el que troba al seu pas. Per descomptat, l’art és el primer que cau.

Entesos. Hem de parar la maquinària. I com es fa? Al principi del segle XIX, l’augment de les revoltes entre els artesans anglesos, que a les albors de la revolució industrial veien amenaçada la seva forma de vida amb la introducció de la maquinària, va suposar una amenaça seriosa per al sistema productiu d’un capitalisme acabat de néixer. Els luddites cremaven els telers automàtics, destruïen les maquinàries que els obligaven a posar el cos al servei d’uns nous models de producció inhumans. Les autoritats van sufocar amb duresa el luddisme, un moviment espontani, d’acció directa i enfocat al sabotatge, però, tal com explica l’historiador Gavin Mueller a Breaking Things at Work, aquest sistema de protesta no ha desaparegut mai. El luddisme cultural, llavors, s’activa cada cop que ens plantegem el sabotatge, la renúncia, les estratègies amb les quals podem ja no apropiar-nos dels mitjans de producció de la indústria cultural, sinó destruir-ne la maquinària. Podem expropiar una màquina destinada a convertir en mercaderia la feina creativa, els sabers i els anhels de tanta gent? Estem disposats a renunciar al valor simbòlic, al contingut d’identitat amb què ens retribueix la indústria a canvi que li engreixem la maquinària? Es pot desertar? Podem girar la truita? Podem trencar-la definitivament, aquesta truita?

El luddisme cultural és Núria Güell, experta a expropiar la posició al poder per subvertir-lo, experta a fer servir el paraigua de l’art per incidir, des de l’acció directa, en els dispositius de control de la societat neoliberal. El luddisme cultural és Gabriela Halac, que, davant dels vaixells fantasma de l’edició industrial, defensa artefactes mutants que tornen de l’excés de producció per enfonsar-se en el fang d’unes pàgines negres obertes a un esdevenidor diferent per al terme llibre. Gavin Mueller va publicar el seu assaig sobre el luddisme gràcies a organitzacions secretes que, alienes a l’acadèmia, el van mantenir i en van cuidar l’escriptura més enllà de les lleis del mercat.

Hito Steyerl, per la seva banda, proposa un exercici d’il·lusionisme. Contra un mercat que exigeix la presència continuada de l’artista, no hi ha res més subversiu que el Lorem ipsum: emplenar l’espai i pirar-se-les, anar-se’n a una altra banda a fer altres coses (conspirar amb altre gent i crear obres que no comprarà ningú, o no fer res de res), mentre el text de mostra dona compte del buit, del forat, de la concavitat immensa del capital.

El luddisme no ha desaparegut mai. Els sabotejadors són aquí, entre nosaltres; la deserció, de fet, està a l’abast de tothom.

Amb aquestes paraules, arribo a les 1.747. Me’n falten 53:

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Donec viverra faucibus justo, eget maximus tortor molestie sed. Class aptent taciti sociosqu ad litora torquent per conubia nostra, per inceptos himenaeos. Nulla lectus nisl, consectetur sed faucibus eu, posuere a orci. Vivamus vel nulla eget dui scelerisque aliquet. Mauris condimentum erat justo, quis vestibulum leo accumsan posuere. Suspendisse potenti. Sed viverra non odio vitae dictum. Nulla gravida neque eget nibh mattis porttitor. Morbi in metus suscipit, finibus justo sed, placerat libero. Aenean viverra, leo id interdum imperdiet, odio nunc pellentesque mi, sed rutrum elit quam non massa. Nulla facilisi.

Pellentesque lacus libero, ultricies.