Llenguatge provisional

L’escriptor. Font: Flickr

En el món digital, el llenguatge s’ha convertit avui en un espai provisional, rebaixat i transitori, un simple material per ser acumulat, traslladat, transformat i modelat en la forma més convenient, només per ser rebutjat més endavant amb la mateixa facilitat. Com que les paraules són barates i es produeixen a l’infinit, esdevenen deixalles amb poc significat i encara menys sentit. La desorientació causada per la còpia i l’spam és la norma. Són vegada més difícils de detectar rastres d’autenticitat i originalitat. Els teòrics francesos que anticipen la desestabilització del llenguatge mai no van imaginar fins a quin punt les paraules d’avui es neguen a estar quietes. Avui les paraules només coneixen l’agitació. Les paraules actuals són bombolles, criatures metamòrfiques, significants buits que suren a la invisibilitat de la web, aquest gran equalitzador del llenguatge del qual ho agafem tot de manera insaciable i indiscriminada, omplint els nostres discos durs fins que es desborden només per reemplaçar-los per discos durs més grans i barats.

El text digital és el doble del text imprès, el fantasma a la màquina. El fantasma s’ha tornat més útil que el real; si no és descarregable, no existeix. Les paraules són additives, s’apilen sens fi, esdevenen indiferenciades. En un moment, esclaten en resquills i després es descomponen i formen noves constel·lacions de llenguatge només per tornar a explotar.

La tempesta de llenguatge indueix amnèsia: no són aquestes paraules per recordar. L’estasi és el nou moviment. Les paraules viuen en una condició simultània de presència i obsolescència ubiqües, en un estat dinàmic i tanmateix estable. Un ecosistema que es reutilitza, es reafirma, es recicla. Regurgitar és la nova no-creativitat; en comptes de crear, honrem, adorem i acollim la manipulació i la readaptació.

Les lletres són envans indiferenciats –cap lletra no té més sentit que una altra–; vocals i consonants es redueixen a un codi decimal, a constel·lacions sobtades en un document de Word, després en un vídeo, després en una imatge, després, potser, de tornada a un text. Tant la irregularitat com la singularitat es construeixen provisionalment a partir d’elements textuals idèntics. En comptes de mirar d’extreure ordre del caos, el que és expressiu d’avui és extret del que és homogeni i el que és singular és alliberat de l’estàndard. Tota materialització és condicional: està tallada, enganxada, fullejada, forwardejada, spamejada.

L’ofici de l’escriptura alguna vegada va suggerir la unió (potser eterna) de paraules i pensaments; ara s’ha convertit en un acoblament transitori a l’espera de ser desfet; una abraçada passatgera amb una alta probabilitat de separació, rebentada per forces interconnectades. Avui aquestes paraules conformen un assaig, demà estaran enganxades en un document de Photoshop, la setmana entrant seran una animació en una pel·lícula, l’any que ve, part d’un remix tecno.

La industrialització del llenguatge: a causa del seu intens consum, les paraules ara es produeixen de manera fanàtica i s’administren i s’emmagatzemen amb el mateix fervor. Les paraules mai no dormen; torrents i robot-webs [spiders] aspiren llenguatge sense descans.

Tradicionalment, la tipologia implica la demarcació d’alguna cosa, la definició d’un model singular que exclou altres ordenaments. El llenguatge provisional representa una tipologia inversa del que és acumulatiu; té menys a veure amb la qualitat que amb la quantitat.

El llenguatge drena i és drenat; l’escriptura ha esdevingut un espai de col·lisions, un contenidor d’àtoms en moviment continu.

Hi ha una manera especial de navegar per la web, al mateix temps sense objecte i amb propòsit. Allà on alguna vegada la narrativa prometia conduir-nos cap al descans d’un final, el flux de llenguatge d’Internet ara ens ofusca i embolica en un embull de paraules, ens força a desviacions indesitjades i ens retorna al punt de partida quan estem perduts: som en una deriva accelerada i ens hem convertit en un flâneur veloç.

El llenguatge s’ha anivellat a una mateixa forma de similitud i insipidesa. Podem distingir-hi el que és indiferent? Podem exagerar el que és monòton? Com? Ho estenem? Ho ampliem? Ho variem? Ho repetim? Suposaria una diferència? Les paraules existeixen per al détournement [desviació] i la malversació: pren el llenguatge més ple d’odi que trobis i neutralitza’l; pren el més dolç i fes-lo lleig.

Restaura, reorganitza, reencaixa, renova, revisa, recupera, redissenya, retorna, recrea: els verbs que comencen amb re produeixen llenguatge provisional.

Obres senceres (autorals) ja utilitzen llenguatge provisional, establint règims d’enginyeria per a la desorientació calculada amb l’objectiu d’instigar una política de trastorn sistemàtic.

Babel s’ha entès malament; el llenguatge no és el problema, és només la nova frontera.

El llenguatge provisional pretén unir, però en realitat fracciona. Crea comunitats, no d’interès compartit o de lliure associació, sinó d’estadístiques idèntiques i demografies inevitables, un teixit oportunista d’interessos particulars.

«Mateu els vostres mestres.» L’escassetat de mestres no ha aturat la proliferació d’obres mestres. Tot és una obra mestra; res no és una obra mestra. És una obra mestra si jo dic que és una obra mestra. La mort de l’autor ha generat un espai orfe; el llenguatge provisional no té autor i, no obstant això, és sorprenentment autoritari, assumeix sense pudor la màscara de qui l’hagi robat.

L’oficina és la nova frontera de l’escriptura. Com que podem escriure a casa, l’oficina vol ser domèstica. L’escriptura provisional presenta l’oficina com la llar urbana: els escriptoris esdevenen escultures, s’adopten neologismes corporatius com a argot –«memòria d’equip» i «gestió d’informació»–, i un univers de Post-its electrònics satura la nova escriptura .

L’escriptura contemporània requereix la perícia d’una secretària barrejada amb l’actitud d’un pirata: copiar, organitzar, comparar, arxivar i tornar a imprimir, al costat d’una tendència més clandestina cap al contraban, el saqueig, l’acaparament i la distribució d’arxius. Hem hagut d’adquirir noves habilitats: ens hem convertit en mestres dels tipus, exactes recopiladors del tallar-i-enganxar, som uns dimonis del reconeixement òptic de caràcters [OCR]. No hi ha res que ens agradi més que la transcripció; poques coses ens satisfan tant com recopilar.

No hi ha millor museu ni llibreria que el teu local de material d’oficina més proper ple de matèria primera per a l’escriptura: discos durs poderosos, torres de CD en blanc, tintes i tòners, impressores amb molta memòria i tones de paper barat. L’escriptor és ara productor, editor i distribuïdor. Els paràgrafs es cremen, es baixen, es copien, s’imprimeixen, s’enquadernen i s’envien a la velocitat d’un llamp, tot alhora. El tradicional cau solitari de l’escriptor s’ha convertit en un laboratori d’alquímia interconnectat socialment, dedicat a la tosca fisicalitat de la transferència textual. La sensualitat de passar gigues d’informació d’un disc a un altre: el brunzit del disc, l’agitació de matèria intel·lectual convertida en so. L’excitació carnal generada per la calor de la supercomputació al servei de la literatura. La rotació de l’escàner mentre extreu llenques de llenguatge de la pàgina, descongelant-lo, alliberant-lo. Llenguatge en joc. Llenguatge fora del joc. Llenguatge glaçat. Llenguatge fos.

Esculpir amb text.

Excavar dades.

Llepar paraules.

La nostra tasca només és atendre les màquines.

La globalització i la digitalització converteixen tot llenguatge en llenguatge provisional. La ubiqüitat de l’anglès: com que tots el parlem, ningú no en recorda l’ús. La degradació col·lectiva de l’anglès ha estat el nostre assoliment més impressionant; li hem fracturat la columna amb la nostra ignorància i el nostre accent, amb l’argot, l’slang, el turisme i el multitasking. Podem fer que digui el que vulguem, com un ninot parlant.

Els reflexos narratius que des del començament dels temps ens han permès connectar punts i omplir buits avui s’han girat contra nosaltres. No podem deixar de parar-hi atenció: no hi ha seqüència tan absurda, trivial, sense sentit o insultant que no vulguem registrar. Trobem sentit, extraiem significat, i veiem intencions fins i tot en les paraules més atomitzades. El modernisme va demostrar que és impossible no trobar sentit fins i tot en el sense sentit més absolut. L’únic discurs legítim és la pèrdua; abans buscàvem renovar el que estava esgotat, ara mirem de ressuscitar el que se n’ha anat.