L’espai de les ments possibles

Millepora Alcicornis Linn, 1902 | T. Wayland Vaughan, University of Washington Libraries | Domini públic

Donem per fet que les altres persones tenen ment perquè no tenim més remei, no ens hi podem ficar a dins per comprovar-ho. Això, però, no respon a un acte de fe cega, ja que seria una estranyíssima coincidència que altres cervells s’assemblessin i funcionessin exactament com el nostre, i altres persones seguissin les nostres mateixes pautes de conducta, si aquests altres éssers no tenien la mateixa experiència del món que nosaltres, amb totes les sensacions i emocions, pors i fantasies, que també tenim nosaltres.

Però si no ens costa gaire d’imaginar-nos a nosaltres dins de la ment d’altres persones, aquesta gesta de projecció mental esdevé molt més difícil quan intentem dur-la a terme amb altres espècies. Encara que ens puguem imaginar com ens sentiríem si planegéssim a l’aire com un ocell, o naveguéssim per la profunditat dels oceans com una balena, o utilitzéssim l’ecolocalització com un dofí, l’únic que aconseguim amb això és vessar la nostra pròpia capacitat cognitiva en un receptacle en forma d’animal.

Tenint en compte, doncs, que la nostra experiència és, per definició, solipsista –podem viatjar a Madrid o a Madràs, però no podem sortir del nostre propi crani–, com podem aventurar-nos a començar a pensar sobre ments no humanes?

Per respondre aquesta pregunta, algunes ments que semblen molt diferents de les nostres poden ser una gran ajuda. Si bé, avui dia, pocs estudiosos de la conducta animal dubtarien que els nostres parents primats més pròxims, com ara els ximpanzés, bonobos i goril·les, estan dotats en certa mesura de ment –que, probablement, els permet experimentar certes formes d’emoció, empatia i consciència–, aquesta mateix parentiu ens impedeix penetrar a fons en la naturalesa d’altres ments. Seria erroni suposar que les ments dels primats són com les nostres però atenuades; les afinitats són evidents, no sols pel que es desprèn de les impressions subjectives, sinó perquè s’ha posat clarament de manifest mitjançant una rigorosa experimentació. Si volem fixar-nos en ments força diferents tot i tenir unes sorprenents habilitats cognitives, els ocells ens n’ofereixen bons exemples. Sembla probable que aquestes habilitats variïn en un rang molt més ampli que no pas els atributs mentals dels grans primats (en els quals ens incloem): és probable, doncs, que les ments dels ocells estiguin àmpliament dispersades per l’espai de les ments possibles.

Tres micos al zoo, 1936 | Willem van de Poll, Nationaal Archief | Domini públic

Però anem més enllà i forcem una mica més els límits del que es podria considerar una semblança de ment. Fins a quin punt ens podem allunyar dels humans, en el món dels éssers vius, i continuar trobant-hi proves d’una certa presència mental? Podríem arribar a sortir dels confins del reialme biològic?

Els cefalòpodes –sobretot els pops i els calamars– ens han semblat sempre massa estranys per encaixar amb les nostres preconcepcions sobre éssers dotats de ment. No hi ha cap indici d’afinitat o experiència compartida en aquells ulls clapejats, aquelles pupil·les en forma de clivella que ens observen com si fossin petites boques fent ganyotes. La fisiologia del cefalòpodes és completament diferent de la que trobem en qualsevol mamífer, peix, rèptils o altres vertebrats, ja que tenen el sistema nerviós connectat segons una disposició estrafolària i imbricada. Els pops tenen entorn de 500 milions de neurones en el seu organisme: una xifra comparable a la que tenen molts gossos. Però la majoria d’aquestes neurones estan escampades per tot el cos, sobretot als tentacles, on formen clústers anomenats ganglis, enllaçats a través d’una xarxa dispersa de nervis connectors que recorre i envolta el cos com si fos una escala de mà. Els ganglis semblen actuar com minicervells que controlen autònomament els tentacles respectius alhora que subministren informació mitjançant els sensors tàctils. Els pops tenen un cervell central a la part anterior del cos, però la seva estructura és molt diferent de la del cervell dels mamífers, ja que està organitzat en una quarantena de lòbuls.

Aquestes diferències posen de manifest la nostra distància evolutiva. Si bé l’ancestre comú que compartim amb la majoria d’animals de cervell gran va ser un rèptil que va viure fa uns 320 milions d’anys, la nostra branca de l’arbre evolutiu es va separar de la dels cefalòpodes fa ben bé 600 milions d’anys, quan l’ancestre comú era una mena de platihelmint amb un circuit neural molt simple. Els cefalòpodes, doncs, representen una trajectòria evolutiva gairebé completament diferent en la construcció de la intel·ligència. El filòsof Peter Godfrey-Smith afirma que «probablement mai no estarem tan a prop de la coneixença d’un extraterrestre intel·ligent» com en les nostres trobades amb els cefalòpodes.

Pop roquer al Palma Aquarium, 2009 | CC BY-NC-SA Morten Brekkevold

Els pops són, sens dubte, intel·ligents. Estan dotats de memòria, de capacitat de resoldre problemes, fins i tot d’enginy i personalitat. Tenen un caràcter inquisitiu, s’enfronten a la novetat amb una actitud oberta però mancada de cap propòsit immediat o agenda que hi puguem discernir. Descobreixen com descargolar la tapa d’un pot, com orientar-se en un laberint, apagar llums de laboratori amb un raig d’aigua (no els agrada la claror), o escapar de la peixera al moment just en què els vigilants humans no miren. Sembla que acumulin objectes que troben interessants, fins i tot si no tenen cap mena d’ús. Alguns investigadors pensen que aquest caràcter inquisitiu por ser un dels trets distintius de les ments complexes.

Els pops no són animals socials per naturalesa: cadascun excava el seu propi solc al fons del mar. Sembla com si els cefalòpodes, tot i tenir uns mitjans per expressar-se estranyament sofisticats, tinguessin ben poca cosa a expressar, o ningú a qui expressar-l’hi. Potser l’existència relativament solitària dels cefalòpodes és una de les causes que explica el desenvolupament d’unes ments tan diferent de les que tenim les criatures altament socials com nosaltres.

La divisió habitual entre cos i ment cada vegada es demostra més ineficaç per a la comprensió de la cognició humana, però en el cas dels cefalòpodes no té cap mena de sentit. El cos posseeix, si no una ment pròpia, diguem-ne un conjunt de protoments en cada tentacle que pren les seves pròpies decisions. Els tentacles poden actuar guiats pels ulls de la criatura, però bona part dels seus moviments semblen produir-se pel propi acord de cada tentacle, informat pel tacte i els seus sistemes sensorials químics. Fins i tot sembla que aquests membres disposin d’un cert grau de memòria a curt termini. No estem segurs sobre si els pops «saben» el que fan els seus tentacles; potser només «miren» com es belluguen com si observessin una altra criatura: com éssers diversos en un sol cos. «La unitat», conclou Godfrey-Smith, «és optativa, un assoliment, una invenció. Aglutinar l’experiència… és una cosa que l’evolució pot fer o pot no fer.»

La sofisticació mental dels cefalòpodes suggereix que els orígens de la ment i la sentiència es podrien remuntar a un estadi molt anterior de la història evolutiva del que seria deduïble a partir de l’observació d’altres criatures de cervell gran com els mamífers i els ocells. Específicament, per situar-los, ens hauríem de remuntar fins a la separació dels vertebrals i els mol·luscos, ara fa 600 milions d’anys. El primitiu ancestre comú, semblant a un platihelmint, posseïa un sistema nerviós força simple; les estructures genuïnament cerebrals van evolucionar més endavant.

Prostheceraeus vittatus, 2014 | Erics, Wikimedia Commons | CC BY-SA

Com és que els sistemes nerviosos es van desenvolupar, si la vida (com la dels bacteris) és possible sense? Una teoria suposa que això té relació amb el passava a l’interior de l’organisme. A mesura que els cossos esdevenien multicel·lulars i s’especialitzaven en teixits, òrgans i apèndixs diversos, cadascun amb una funció concreta, les accions d’aquests components necessitaven ser coordinades i sincronitzades per tal que l’organisme funcionés com un tot coherent (perquè no ensopegués amb els propis peus, per dir-ho, si més no, metafòricament). La comunicació entre parts del cos relativament distants requereix una xarxa de «cables» neuronals que puguin transmetre un determinat senyal de manera ràpida i acurada.

L’altra possible raó que explica el desenvolupament d’un sistema nerviós és externa a l’organisme: la necessitat de percebre sensorialment el que passa al voltant. Un cop els organismes van guanyar mobilitat, van necessitar desplaçar-se, sobretot per buscar aliments i fugir dels depredadors.

Quan va canviar el sistema de control nerviós? Quan va passar de ser una xarxa automatitzada d’acord amb un patró d’estímul i resposta, de sensació i control, a un sistema dotat de sentiència, és a dir, una ment? La neurobiòloga Simona Ginsburg i la biòloga evolutiva Eva Jablonka han suggerit que la «transició cap a l’experimentació d’experiències» va ser un procés gradual molt lent. No hi ha cap criatura que de sobte prengués consciència d’ella mateixa; de fet, el tipus de consciència que s’imaginen que va aparèixer en un estadi evolutiu primerenc seria més aviat com una «sensació general»: una representació interna unificada de la situació de l’organisme, tot i que mancada de qualsevol sentit de si mateix o de consciència.

Aquests estats sensorials integrats potser van sorgir a mesura que els sistemes nerviosos es van anar interconnectant progressivament a través d’una «xarxa de nervis» en criatures arcaiques semblants als actuals cnidaris (com els coralls, les anemones i les meduses) i els ctenòfors (com les nous de mar). Si s’estimula una part d’aquesta xarxa, l’activitat neural s’escampa per tota la xarxa. A la llarga, aquests patrons neurals transmeten una «experiència» amb un valor positiu o negatiu, segons si les circumstàncies que indiquen són favorables o perjudicials per a la supervivència. En aquest punt, ja hi ha alguna cosa (per més vaga o indefinida que sigui) semblant a allò que cal ser per ser aquest organisme.

Posats a imaginar, podem ampliar el concepte potencial de ment més enllà dels límits del món viu. La capacitat de rebre informació de l’entorn i adaptar el comportament en conseqüència és un tret compartit fins i tot pels organismes més primitius, com els bacteris unicel·lulars, i n’hi ha proves abundants en el món vegetal. Fins fa ben poc, però, la majoria de biòlegs sostenien que es tractava d’una activitat purament maquinal, i que cap ens viu sense nervis –és a dir, res que no fos un animal— podia tenir ment.

Ara bé, les neurones no tenen el monopoli de la intercomunicació. Hi ha uns altres tipus de cèl·lules que poden intercanviar (i de fet, ho fan) informació, sobretot passant-se entre elles petites molècules de «senyalització» gairebé de la mateixa manera que les molècules neurotransmissores transporten senyals a través de les sinapsis neurals. Això permet que les cèl·lules formin comunitats o xarxes capaces de processar informació: possibilita la computació. La qüestió és quan es pot considerar que aquesta activitat cel·lular coordinada és realment una activitat «mental». Avui dia, alguns biòlegs defensen que la ment és una propietat inherent de la majoria –per no dir la totalitat– dels sistemes vius.

Aquestes tesis s’han esgrimit sobretot en referència a les plantes, que són un tipus d’organisme completament diferent dels animals, ja que no tenen sistema nerviós i  estan arrelades en un lloc. Tanmateix, les plantes ens donen moltíssimes proves d’un comportament intencional. Si una arrel, per exemple, topa amb algun objecte impenetrable, com una roca, canvia de trajectòria. Les plantes també poden girar lentament per estar sempre orientades al sol a mesura que va avançant el dia; i quan es fa de nit, les flors es tanquen suaument, de tal manera que fins i tot diem als nens petits que «se’n van a dormir».

Mimosa pudica, 2012 | CC BY Manuel M. V.

Les plantes no són autòmats que simplement executen un programa: prenen decisions i sembla que ho facin basant-se en els seus aprenentatges, tal com ha demostrat la biòloga botànica Monica Gagliano en el cas dels pèsols. Una de les respostes més «animals» que trobem en les plantes correspon a la fanerògama perenne Mimosa pudica, pertanyent a la família de les lleguminoses i originària de l’Amèrica del Sud i Central. En llatí, pudica vol dir «vergonyosa» o «tímida», i si se’n diu així és perquè les fulles de la planta es repleguen cap endins quan les toquen o les sacsegen, com una criatura que es cargolés per protegir-se davant d’un perill. De fet, la planta també es coneix amb els noms de «sensitiva» o «dormilega», o fins i tot «mira’m i no em toquis».

Les cèl·lules de les plantes es poden comunicar mitjançant senyals elèctrics que es propaguen al llarg del floema, uns canals fets de cèl·lules contigües. El floema s’ha concebut tradicionalment com la xarxa de transport dels sucres que les cèl·lules necessiten per als processos metabòlics, una mica com el flux sanguini del nostre sistema vascular. Però també poden actuar com «cables verds» que transporten senyals elèctrics. Alguns científics afirmen que les plantes poden sentir fins i tot una cosa semblant al dolor: una sensació d’aversió cap a coses que amenacen el seu benestar i la seva  integritat.

També s’ha defensat amb arguments semblants l’existència d’una mena de ment en els fongs, i en aquest cas la comparació amb l’expansió de les xarxes interactives i comunicatives de les cèl·lules nervioses encara és més suggestiva. Els bolets que creixen als boscos no són sinó el que anomenem «fructificació» d’unes vastes xarxes de filaments fúngids que s’expandeixen com laberints microscòpics per la terra i la vegetació. Molts fongs creixen formant xarxes de miceli, un tipus de teixit connectiu que s’estén no només pel sòl, sinó també pels esculls de corall, pel nostre cos i el d’altres animals, per les cases on hi ha humitat, i per sota els paviments i els carrers urbans. Els filaments micelians són les anomenades hifes –cinc vegades més primes que un cabell humà– que es propaguen pels ecosistemes i digereixen i absorbeixen nutrients transportats d’una cèl·lula a una altra al llarg d’aquests sistemes extraordinàriament intricats i expansius.

Les hifes fúngiques, com les cèl·lules de les plantes, poden generar i transmetre impulsos elèctrics, que també s’assemblen als potencials d’acció neuronal. Alguns investigadors afirmen que la informació transmesa per les xarxes fúngiques les capaciten per tenir una conducta intel·ligent, memòria i cognició; en d’altres paraules, que les xarxes presenten certes analogies amb els cervells. La qüestió de la ment en les plantes i els fongs no sols encara no s’ha resolt, sinó que potser és irresoluble. Però això no significa que no tingui sentit; al contrari: ens obliga a abordar certes preguntes fonamentals sobre què pot ser una ment.

Bolets al Killarney Provincial Park. Ontario, 2008 | CC BY-NC Eric Parker

Alguns investigadors sospiten que la mateixa existència de sensibilitat elèctrica imbueix les cèl·lules nervioses individuals dels ingredients de la sentiència. L’expert en informàtica Norman Cook ha suggerit que una cèl·lula nerviosa, quan obre la membrana perquè hi entrin o en surtin ions carregats que generen un voltatge, trenca el segell hermètic amb el qual les cèl·lules distingeixen el seu interior de l’exterior, i aquesta obertura cap a l’entorn és suficient per generar una «protosensació». Els cervells, les ments i la cognició són, en aquest sentit, un agregat d’«àtoms de sentiència» en cèl·lules individuals i excitables. Això implica que hi podria haver alguna cosa semblant a allò que cal ser per ser una sola neurona.

Hi ha biòlegs que asseguren que la ment és, en realitat, una propietat fonamental de tots els éssers vius –una postura denominada biopsiquisme. Des d’aquesta perspectiva, tots els organismes tenen una mena de ment pel simple fet d’estar vius. El 1995, la biòloga Lynn Margulis i el seu fill Dorion Sagan afirmaven que «no sols els animals són conscients, sinó que tot ésser orgànic, tota cèl·lula autopoiètica [autocreadora], és conscient. En el sentit més simple del terme, la consciència és el fet d’adonar-se del món exterior».

Tot i que la idea que el simple fet d’estar viu ja és un criteri per tenir consciència continua sent minoritària, alguns investigadors sospiten que la vida sí que podria ser una condició necessària per a la consciència; és a dir, dubten que les màquines puguin tenir mai allò que cal per ser conscients o sentients, simplement perquè no estan fetes del material adequat. «Fer més intel·ligents els ordinadors no els farà ser sentients», vaticina el neurocientífic Anil Seth. «La meva intuïció em diu que la materialitat de la vida es convertirà en un element important per a totes les manifestacions de consciència». Seth sospita que la sentiència depèn de la manera en què l’impuls característic per a l’autoregulació i l’automanteniment dels organismes vius s’expressi a tots els nivells, des del de la cèl·lula fins al conjunt de l’organisme; no n’hi haurà prou amb programar aquests atributs en una màquina per mitjà d’algorismes. La idea –popular a Silicon Valley– que «només ens falta un cop d’enginy» per aconseguir la consciència artificial és una fantasia, segons el neurocientífic Christof Koch.

No sabem si això és veritat o no, és a dir, si el que és genuïnament mental, caracteritzat per un cert grau de consciència, es mantindrà per sempre fora de l’abast de les nostres tecnologies, perquè ni tan sols comptem amb una prova que ens permeti diagnosticar la consciència de manera determinant (tot i que alguns investigadors hi estan treballant). El famós «joc de la imitació» o prova de Turing, dissenyat pel matemàtic britànic, només mesura fins a quin punt la intel·ligència artificial pot crear un simulacre de ment. I nosaltres, éssers evolucionats per viure entre ments, en sabem massa, de projectar i atribuir un caràcter mental a coses que no en tenen. Sigui com sigui, no comprenem les ments (incloent-hi la nostra) prou bé  per treure’n conclusions irrefutables sobre on poden residir.

Pensar en un «espai de ments possibles», però, podria servir per clarificar alguns dels arguments sobre els límits de la ment tant en el món dels éssers vius com en el tecnològic. Si reconeixem les ments perquè tenen unes determinades capacitats en major o menor grau –aprenentatge, memòria, integració, consciència–, aleshores podem situar aquests ens en algun punt d’aquest espai conceptual, fins i tot si decidim atribuir-los un valor zero en un diagrama cartesià que representi els paràmetres de la consciència i la sensació. Que això serveixi per acceptar-les com a «ments» de debò no sembla tan rellevant com el fet de poder establir una comparació amb altres ments i reconèixer-hi algunes de les propietats que comparteixen. Al capdavall, l’objectiu no és vigilar les portes d’accés a cap Club de les Ments, sinó explorar la realitat que hi ha a fora.