L’espai de la persona en el carnestoltes digital

De l’Internet despersonalitzat i anònim a la cultura de l’exposició i la viralitat de les xarxes socials actuals.

Fàbrica de màscares a Argentina, 1910

Fàbrica de màscares a Argentina, 1910 | Archivo General de la Nación Argentina | Domini públic

A les albors d’Internet era habitual que els usuaris mantinguessin l’anonimat. Aquesta ocultació de la identitat pretenia evitar els prejudicis entre internautes i afavorir la llibertat d’expressió. Amb la irrupció de les xarxes socials, però, la importància de la projecció d’un mateix ha creat una xarxa cada cop més personalista.

Internet és un dels invents que ha nascut més condicionat per la mentalitat de màscara. En cap altre suport (llevat, potser, del llibre) s’han falsejat tantes identitats, s’han difós tantes boles i, en general, s’han dit tantes mentides com en la xarxa de xarxes. La vint-i-novena de les «regles d’Internet» –redactades cap allà al 2006 per usuaris anònims de l’infame fòrum 4chan– recollia l’essència de la «màscara digital»: «A Internet, tothom que diu que és una dona en realitat és un home, i les criatures són agents infiltrats de l’FBI.» Deixant de banda el deliri que ja aleshores imperava en aquella raconada fosca d’Internet, els usuaris de 4chan tenien raó quan assumien que, a Internet, tot incorpora cert percentatge de màscara.

Breu història d’un Internet que ja no existeix

Durant el període de generalització d’Internet als Estats Units i a Europa, que abraça la dècada dels noranta i la primera del segle xix, absolutament tot el que es podia trobar a la xarxa estava intervingut per una reconeguda dosi de mentides. Des dels àlies dels xats, passant per descàrregues d’eMule mal indexades, cadenes de missatges de correu d’autor desconegut i llocs web que desapareixien sense explicació, la imatge general de l’Internet de l’època era la d’una gamberrada permanent, un carnestoltes. Aleshores, la circulació web dels usuaris es repartia entre un malla caòtica de blogs, fòrums i pàgines web, el tret compartit dels quals solia ser el pseudoanonimat dels participants: «Vols identificar-nos? Tens un problema», cantava La Polla Records el 1986.

Aquesta cultura anàrquica de l’Internet retro va poder-se desenvolupar sense traves gràcies a les aleshores poc desenvolupades capacitats tecnològiques dels Estats Units. Fins al gran esdeveniment del 2001 (l’11-S), el país no s’havia preocupat gaire per imposar-se en el món digital, perquè estimava (encertadament) que hi circulava una part mínima de la població. Prova d’això és que els grans programes de monitorització, com Total Information Awareness (precedent de PRISM, el sistema de vigilància global que Snowden va destapar), no van començar-se a desplegar a gran escala fins després dels atemptats de Nova York. Abans de tot això navegàvem per un Internet no gaire diferent del salvatge oest, en el qual un xèrif una mica granadet (l’estat) era incapaç de caçar les noves generacions dels germans Dalton digitals. Gamberrades èpiques com les del «The Yes Men», que van registrar una pàgina web fent-se passat per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i fins i tot van fer conferències molt polèmiques en nom seu, avui són del tot inconcebibles.

The Yes Men Fix the World

La màscara, una oportunitat per a un diàleg madur

És banal dir que el motiu principal pel qual algú decideix emmascarar-se sol ser evitar que l’identifiquin. Això no obstant, en el món digital, la màscara no pot equiparar-se simplement a la caputxa dels contextos analògics –un objecte d’ús habitual a les manifestacions de Black Blocs d’arreu del món. A l’Internet incipient, l’ús de la màscara singular que és l’àlies acomplia un objectiu qualitativament diferent: despersonalitzar absolutament el procés comunicatiu fent que l’abstractivitat dels interlocutors fos completa, de manera que es pogués establir un diàleg sense els prejudicis habituals lligats a l’origen, el gènere o l’edat.

Bona part de l’expectació generada per Internet als inicis es deu a l’esperança que els entorns virtuals poguessin fomentar una comunicació realment madura. Com que no se sabia res de l’interlocutor, la idea era que l’únic element valoratiu seria la qualitat dels arguments. A més, cal tenir present que les infraestructures de l’Internet primitiu només suportaven bé el format de text (que equival a la despersonalització absoluta), de manera que van ajudar a crear les condicions perquè aquest «diàleg 2.0» es pogués fer realitat. Els casos d’adolescents curiosos discutint de tu a tu amb referents de la comunitat hacker, o els de participants de fòrums anònims opinant en discussions acadèmiques d’alt nivell, eren molt abundants.

L’àlies, pedra angular de l’Internet primitiu, donava lloc a una mena d’«identitat autònoma» virtual, deliberadament desvinculada de la real. El que era habitual era tenir diverses identitats (cap, o molt poques, amb el nom real) en funció del lloc web, que després deixaven de fer-se servir o s’abandonaven sense gaires preocupacions. Com que els comptes no s’acompanyaven d’un sistema de prestigi quantitatiu (això és, «seguits», «seguidors» i «m’agrada»), no se solia mostrar un afecte excessiu per l’àlies, que se supeditava a la comesa principal: l’exposició d’arguments. La transitorietat de les identitats i l’absència de sistemes de quantificació va fer possible que s’assentés una cultura basada en la llibertat d’expressió i, a més, la igualtat de condicions per a tots els oradors. De la mateixa manera, també hi havia alguna cosa altruista en el fet que un usuari invertís hores a contestar als seus adversaris dialèctics, sabent que no feien servir el seu nom real i que les aportacions que fes no serien reconegudes més enllà del fòrum.

La viralitat

Quan Internet entra a l’adolescència (a la segona meitat de la dècada dels dos mil), el festival d’àlies comença a declinar en pro de l’adopció d’identitats reals, lligades al nom real. És l’Internet d. de F. («després de Facebook»), el sorgiment del qual suposaria l’inici de la fi de les màscares que abans eren l’adob d’Internet. Progressivament, la gent va deixar de mantenir la separació entre la identitat real i el personatge digital, que es va convertir en un avatar de la seva persona. A això també hi contribuïa el fet que, amb la irrupció del telèfon intel·ligent a la vida social, la quantitat de temps invertit a la xarxa augmentava.

Hi ha un abans i un després de Facebook, perquè, amb la irrupció de la primera xarxa social moderna, una gran massa d’usuaris serien capturats per una plataforma (i) omnitemàtica (no circumscrita a una matèria concreta), (ii) amb una interfície amable, i (iii) dotada d’un sistema de prestigi. Absolutament totes les xarxes socials posteriors s’han basat en aquests principis, o sigui que en certa manera són remakes tardans de l’obra de Mark Zuckerberg.

Els canvis introduïts per les grans plataformes van afectar profundament la nostra forma de relacionar-nos amb el que és digital. La importància progressiva de la projecció, tant d’un mateix com de les opinions pròpies, ha desfermat una frenesia per la viralitat, avui fàcilment quantificable gràcies al nombre de seguidors i de «m’agrada». A l’Internet d. de F., el que és normatiu és transmetre una imatge tan fefaent com sigui possible de l’exemplar humà que hi ha rere la pantalla (nom, fotografia (o fotografies), lloc de residència, estat emocional…). N’hi hauria prou de consultar la cronologia de Twitter o donar un cop d’ull al TikTok de l’adolescent mitjà per observar les conseqüències dramàtiques d’aquesta «cultura de l’exposició», imprescindible per guanyar quotes de viralitat.

Les màscares digitals, que permetien que ens situéssim en un pla de debat 2.0 (lliure, igual, altruista), van deixar-se d’utilitzar a mesura que guanyava terreny el personalisme indissociable de l’Internet actual. Ser anònim és incompatible amb ser viral. Pel que fa als últims reductes que empren àlies (especialment els que se’n serveixen per sostenir una opinió minoritària), són objecte d’una sospita persistent en un entorn que ha tornat a donar més importància al personatge que als arguments. En molts sentits, hem tornat enrere.

Finalment, només ens queda deixar constància que, actualment, l’ús de pseudònims ha quedat reduït a una «marca personal» de la persona real. Influencers i youtubers solen emprar noms alternatius al seu, però és evident que no els fan servir per separar les contribucions de la identitat real, sinó justament per al contrari: per destacar entre la multitud. De fet, a ben poca gent li resultaria familiar el nom de Rubén Doblas, però pràcticament tothom en coneix l’àlies amb el qual publica: «el Rubius».

En el seu cas, el grau d’imbricació del seu cos amb el personatge que ha creat d’ell mateix ha fet que la identitat real ja no pugui desvincular-se, mai més, del compte que té a YouTube. Doblas ha perdut la facultat de confondre’s entre la multitud, contrapartida de la qual potser ell mateix va prendre consciència el 2018: «Vols fer-ho tot al 100 % i donar el 100 % de tu, [però] de vegades no pots controlar tantes coses. Crec que em caldrà una mica de temps per veure-ho tot des de fora i continuar sent jo mateix sense perdre el puto cap.» Certament, l’influencer modern ha assolit un protagonisme social enorme a còpia d’adaptar la vida sencera als principis de l’exposició i la viralitat… però encara cal comprovar els efectes que aquesta mentalitat fàustica pot tenir des del punt de vista psicològic, social… i cultural.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris2

  • ron wis | 25 febrer 2022

  • Ugo Henrique | 15 març 2022

Deixa un comentari

L’espai de la persona en el carnestoltes digital