Les xarxes socials: editen o censuren?

El canvi en l’actuació de les grans plataformes de comunicació planteja una reflexió sobre la regulació ètica de la informació.

Estudiants al laboratori d'informàtica de la William Hulme Grammar School, c. 1974

Estudiants al laboratori d’informàtica de la William Hulme Grammar School, c. 1974 | University of Salford, Manchester | CC-BY-NC-ND

En els últims mesos hi ha hagut un gir en el paper públic dels principals mitjans de comunicació, tant tradicionals com tecnològics. Les grans plataformes han començat una batalla contra la desinformació a diferents nivells que ha arribat al punt àlgid en les eleccions estatunidenques. Les grans cadenes de televisió i els grans diaris nord-americans han pres consciència que vivim en el temps de la postveritat, i les xarxes socials han assumit la condició d’editores de la informació i, doncs, de la realitat. Davant d’aquest canvi de paradigma, hem de reflexionar sobre la frontera entre edició i censura, i demanar-nos sobre qui hauria de recaure la regulació ètica de la informació.

El passat 5 de novembre, durant la demencial roda de premsa en què Donald Trump va denunciar que li havien robat les eleccions, va passar una cosa històrica: tres grans cadenes de televisió (ABC, CBS i NBC) van tallar la retransmissió en directe. En altres paraules: van negar-se a continuar difonent notícies falses (les famoses fake news). Aquell mateix dia, Twitter i YouTube van cancel·lar el compte i el canal del polèmic dissenyador de teories de la conspiració Steve Bannon, perquè acabava de demanar que decapitessin el director de l’FBI i en pengessin el cap. Les setmanes anteriors, les principals xarxes socials havien procedit d’una manera semblant: tant Facebook com Twitter van esborrar continguts de Trump i de comptes de la seva campanya que havien estat considerats fraudulents o incitadors d’odi.

Es tracta d’un gir molt important en el paper públic de les grans plataformes. Durant l’últim any han rebut acusacions, amb arguments sòlids, d’haver empitjorat el món. Ja hi ha estudis seriosos que demostren que Trump o Bolsonaro no haurien arribat al poder sense la seva col·laboració. I han decidit actuar en conseqüència.

Si tens compte de Twitter deus haver-ho notat: ara ja no es pot repiular una piulada que contingui un enllaç, sinó que t’apareix l’opció d’anar a l’article i llegir-lo primer, o de citar-lo en una piulada pròpia. O sigui que ara la repiulada es fa en dos temps. Després de tants anys de «m’agrada» i de repiulades automàtics, instintius, quasi animals, els enginyers de Silicon Valley han posat de moda el concepte de «fricció». Augmentar la fricció, en el disseny d’interacció dels dispositius i les xarxes socials, vol dir fer que el que abans comportava un sol clic ara en comporti dos o tres. Aquesta dilatació vol evitar que es comparteixin notícies de manera compulsiva, i vol convidar la persona que ho fa a reflexionar mínimament sobre el que difon.

Alhora, aquesta fricció atempta contra el mateix principi que ha regit els quinze anys d’existència de les xarxes socials. Durant tot aquest temps, el que van fer, precisament, va ser llimar a poc a poc tot el que no permetia que l’usuari navegués, fes surf, llisqués per les superfícies de les interfícies tan suaument i immediata com fos possible. El pes de la victòria de Trump, la culpa per la manipulació que van afavorir amb aquests engranatges massa ben engreixats, han estat determinants per al canvi radical en el marc de les eleccions del 2020. Una oportunitat per a la reparació simbòlica. Una prova de foc per a ells, perquè, com va dir Kevin Roose al The New York Times, els ha calgut empitjorar les eines i els sistemes per millorar la democràcia.

TikTok té un centre de seguretat propi per combatre la desinformació. Facebook ha creat un centre de verificació extern, al qual pertany –entre desenes de mitjans d’arreu del món que formen part de la International Fact-Checking Network– la web espanyola maldita.es. Ja abans de l’estiu, totes les grans xarxes socials havien pres mesures perquè circulés informació correcta sobre el COVID-19, en detriment de la fraudulenta i conspiranoica. Les eleccions estatunidenques van ser la segona fase d’aquesta mateixa batalla contra la desinformació (totes dues interconnectades, perquè el mateix govern dels Estats Units va contribuir a difondre boles sobre la pandèmia). Facebook fins i tot va aprovar un protocol d’interrupció de la viralitat.

Es tracta de l’actualització d’estratègies que algunes plataformes han desenvolupat durant els últims mesos per reforçar el bé comú i netejar la pròpia imatge, com, per exemple, la resposta en casos d’emergència de Facebook (quan hi ha un terratrèmol o un atemptat terrorista) o, en la mateixa línia, el Google Person Finder. Ara, però, ja no s’apliquen al món exterior o a les catàstrofes naturals, sinó als desastres més subtils i pixelats provocats per les mateixes xarxes socials (o per personatges sinistres, com Dominic Cummings, l’arquitecte del Brexit, o Steve Bannon, vicepresident de Cambridge Analytica i assessor de Donald Trump, entre altres mesquineses).

ARVE Error: Invalid URL https://youtu.be/72-78vidh14 in url

Durant les últimes eleccions, les grans cadenes de televisió i els grans diaris estatunidencs han pres consciència que vivim en el temps de la postveritat i que les regles tradicionals del periodisme ja no són vàlides. En el món previ a la presidència de Trump, la televisió hauria continuat retransmetent el deliri d’un president. En el món que ens ha deixat en herència, en canvi, ja no ho farà. Les mateixes xarxes socials, que han estat les principals responsables d’aquest canvi de paradigma, han reaccionat amb decisions semblants. Estan esborrant o etiquetant el que diuen certs líders d’opinió a les seves plataformes. D’aquesta manera, han assumit la seva condició d’editors de la informació i, doncs, de la realitat. Editar vol dir controlar, alterar, dirigir, prescriure i, de vegades, també censurar. És censura, el que fan els principals mitjans de comunicació, tradicionals i tecnològics, als Estats Units?

A l’Estat espanyol, la iniciativa de l’equip de Pedro Sánchez de crear formes de control de la informació i la desinformació des del mateix Govern ha estat identificada pels experts en dret com una causa probable d’inestabilitat jurídica. La seva raó de ser és el nou context internacional; la imitació que els partits d’ultradreta d’arreu del món –entre els quals hi ha Vox– fan de les estratègies de Bannon, i la ingerència comprovada de governs estrangers en les eleccions democràtiques, que han deixat de ser plenament sobiranes. Més enllà de la crítica a la llibertat de premsa i a la llibertat d’expressió (cal recordar que a Espanya l’anomenada «llei mordassa» encara és vigent), val la pena reflexionar sobre si cal delegar la regulació ètica de la informació en els grans mitjans de comunicació i les grans plataformes, o si haurien de ser les entitats públiques les que assumissin aquest paper. Té sentit, que Facebook i Twitter decideixin què és veritat i què no? Seria millor que ho fessin la Unió Europea o l’ONU? Com es preguntaven Juvenal i Alan Moore: qui vigila els vigilants?

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Les xarxes socials: editen o censuren?