El ressorgiment dels podcasts, l’èxit dels missatges de veu a Whatsapp o la possibilitat de parlar amb les màquines que ens envolten posen en relleu la importància que està adquirint la veu. D’altra banda, els arxius sonors han trobat en la xarxa un gran aliat per desenvolupar el seu vessant més documental i oferir visions més corals de la realitat. En aquest moment de veus múltiples, la literatura també es reivindica com un espai on llegir-les, escoltar-les i sentir-les.
Passa tot sovint en aquests primers anys del nou segle. En llibres fronterers, com Missing (una investigación) (Alfaguara, 2011), d’Alberto Fuguet, o El Interior (Malpaso, 2014), de Martín Caparrós, o Basada en hechos reales (Anagrama, 2016), de Delphine de Vigan, de sobte la prosa compacta es trenca, es desfà, i n’emergeix una veu en fragments. Quan Fuguet troba finalment el seu oncle desaparegut, després de perseguir-lo durant 157 pàgines, durant el mateix nombre de pàgines (fins a la 336) el deixa parlar en forma de monòleg poètic. En el capítol del llibre de viatges que Caparrós dedica a «Pueblo Liebig», assaja el vers per reproduir la veu d’un personatge, don Balbino, que es confon per moments amb la pròpia. A Basada en hechos reales, quan la novel·la que reflexiona sobre la ficció esdevé una versió lliure de Misery de Stephen King (és a dir, una novel·la de terror), la protagonista decideix prendre notes oralment en el seu telèfon mòbil, de manera que els paràgrafs deixen pas a frases soltes, apunts que dicta una veu en la foscor progressiva.
En un món de comunicacions en què predominen l’escriptura (e-mails, xats, tuits, whatsapps, informes, posts) i els formats audiovisuals (documentals, sèries, vídeos professionals i domèstics, pel·lícules, anuncis, tràilers, videoclips), sembla que torna la veu. Una possible esquerda en aquest panorama visual es va obrir el 2013 quan WhatsApp va llançar l’opció del missatge de veu. El seu ús no ha parat de créixer entre els seus mil milions d’usuaris. En paral·lel s’ha fet cada vegada més normal, com tan bé va retratar la pel·lícula Her, parlar amb les màquines que ens envolten. Elles, com Google Home Voice Assistant o Amazon Echo, no sols ens escolten i ens obeeixen, sinó que també graven tot el que diem. Internet ja no només recorda totes les nostres escriptures o imatges, també ha començat a arxivar les nostres veus. Aquesta emergència es dóna en un context en què la ràdio no ha reculat ni un mil·límetre com a mitjà de comunicació de masses, alhora que en els àmbits artístics i narratius l’àmbit sonor té cada vegada més rellevància. Penso en Radio Ambulante, plataforma d’històries orals –de podcasts que ells anomenen «episodis». Penso en Serial, el fulletó radiofònic i documental que ha esdevingut un fenomen de masses. O penso en com ha adquirit màxima visibilitat al projecte vital de Hans Ulrich Obrist, el comissari d’art que durant els últims vint anys s’ha dedicat a entrevistar sistemàticament curadors i artistes, de vegades per a revistes, altres com performances públiques, sempre amb la consciència que l’entrevista és una pràctica artística i un document. Una veu que s’integra en un sistema de veus. A Breve historia del comisariado, en recollir converses amb pioners del disseny i la coordinació d’exposicions, Obrist s’acosta a l’àmbit de la història oral: «A causa d’aquesta extremada falta de memòria en relació amb les exposicions, em va semblar urgent començar a registrar una història oral».
El Premi Nobel de Literatura 2015 a Svetlana Aleksiévitx ha suposat la consagració artística d’aquesta disciplina que compta, sobretot, amb pràctiques acadèmiques. En el pròleg de La fi de l’home roig (Raig Verd, 2015), Aleksiévitx deixa clar que la seva aposta per la hibridació d’història oral i tragèdia clàssica passa per un altre gran vector de la nostra època: l’emoció. «A la història només sembla que només li preocupin els fets, les emocions queden sempre marginades, no se’ls pot donar cabuda a la història», escriu: «Però jo observo el món amb ulls d’escriptora, no d’historiadora». I a La guerra no tiene rostro de mujer (Debate, 2015), hi afegeix: «No escric la història de la guerra, sinó la història dels sentiments. Sóc historiadora de l’ànima». La seva pròpia veu desapareix. Els seus llibres són arxipèlags o constel·lacions de veus alienes. Hi predominen els monòlegs i els cors, encara que de vegades continguin diàlegs al seu interior. Si Aleksiévitx parla, ho fa gairebé sempre en forma d’entrevista (amb un historiador, amb un censor, amb si mateixa) o d’extracte de diari (o d’un quadern de notes), deixant clara la distància de la mediació i el seu paper secundari en un projecte que té com a protagonistes els supervivents de les grans tragèdies de la història soviètica. Encara que, per descomptat, l’autoria estigui en cada paraula, en cada el·lipsi, en el muntatge d’aquest artefacte complex que funciona amb la precisió d’un rellotge: «Les escolto quan parlen… Les escolto quan estan en silenci… Per a mi, tant les paraules com el silenci són el text».
Els seus llibres suposen la màxima expressió de la continuïtat de la importància de la veu en el trànsit del segle XX al XXI. En una època com la nostra en què tot potser arxivat, des dels testimonis de l’extermini nazi fins a les veus d’altres massacres més recents, passant per l’actualització de gravacions fetes en suports anacrònics o els nostres monòlegs quotidians al mirall negre de Siri; en què les veus ens arriben, en la música, a la ràdio, a les pàgines web, sobretot digitalitzades, Aleksiévitx i altres escriptors i artistes ens recorden que també podem escoltar llegint. Tant en pantalla com en paper. I, sobretot, que escoltar pot ser sinònim de sentir. El mercat dels audiollibres augmenta. El que importa és continuar llegint, d’una manera o una altra.
Deixa un comentari