L’eco de filòsofes i místiques medievals en el món actual

Monja caminant per la neu | Willem van de Poll, Nationaal Archief | Domini públic

El filòsof alemany Ernst Cassirer pensava que les obres de creació són realment grans quan tenen la capacitat d’inspirar les generacions posteriors. L’artefacte cultural és el pont per mitjà del qual dos subjectes creadors estableixen una connexió i un diàleg transhistòric. Així, un llibre, una obra d’art, una composició musical o qualsevol fenomen que conformi un llegat cultural sempre està viu, perquè transmet una força creativa i la projecta cap al futur.

Els escrits, les idees i l’imaginari de les pensadores de tots els temps, especialment aquelles que perviuen en la memòria col·lectiva, semblen participar en la cadena de la inspiració mencionada. Junt amb la cerca de dones pioneres i referents en tots els àmbits –que continuen sent un motor significatiu d’encoratjament per a les dones del present–, es posa també de manifest la voluntat de conèixer i d’aprofundir en l’herència de les nostres avantpassades.

La primera reacció en descobrir les empremtes filosòfiques, espirituals i creatives de les dones antigues és, habitualment, una sensació agredolça de sorpresa i admiració, d’engany i decepció. Sorgeix en contrastar la narració hegemònica amb les recerques especialitzades. Cada nova generació ha d’enfrontar-se a aquest estat transitori de perplexitat a causa, entre altres raons, de les mancances del sistema educatiu. Així, es produeix el retorn constant a un punt quasi zero que impedeix a les dones d’estalviar-se el xoc inicial de considerar-se vàlides en tots els sentits.

Una altra qüestió que cal tractar abans de parlar de les autores és la fascinació que desperta la mística en el món occidental actual. En plena saturació de la societat de consum –basada principalment en l’adquisició d’objectes–, el capitalisme està transfigurant el materialisme en una realitat de naturalesa essencialment diferent: la informació (les «no-coses», en termes de Byung-Chul Han) i el metavers o realitat virtual. Lluny d’erradicar-se a causa de la devaluació i la pèrdua de l’objecte, el capitalisme n’accelera exponencialment la reproducció. Molts productes digitals tenen un cost d’elaboració mínim i poden comercialitzar-se infinites vegades, cosa que n’amplia significativament el marge de benefici. Al cap i a la fi, la matèria és feixuga i les dades es mouen més ràpidament.

¿Quin és el sentit i el paper del misticisme en aquest context? La mística va ressorgint tot al llarg de la història occidental, però això no impedeix de preguntar-se per què ara ens pot interessar un saber com aquest. La resposta a la qüestió és enormement complexa i a la vegada també molt simple. Atès que la desmaterialització o virtualització de la realitat és un procés d’abstracció del que és real obert a les innumerables potencialitats de l’ésser, els humans continuen recorrent a la mística perquè l’entenen com una arrel en el seu interior que els dirigeix cap la veritat. Aquesta és una de les definicions de la consciència mística que aporta Evelyn Underhill, reconeguda estudiosa de la mística cristiana.

Ens introduirem ara en els universos filosòfics, espirituals i creatius d’algunes autores europees dels segles xii-xv per tal d’indagar què tenen encara per dir-nos aquelles «estimades velles» (prenc l’expressió del títol de la magnífica performance de María Gimeno) a les dones del present.

Hildegard von Bingen | Wellcome Collection

Probablement la pensadora medieval més important és la magistra renana Hildegarda de Bingen (1098-1179), autora d’un corpus extens i meravellós, visionària, profeta, exegeta, predicadora, teòloga, filòsofa, botànica, poeta i compositora. Les il·lustracions dels seus manuscrits mostren una gran originalitat i bellesa per mitjà d’una iconografia innovadora. Les seves peces musicals, de ressonàncies bizantines, la situen en la història com la compositora d’autoria coneguda més prolífica de l’edat mitjana –com afirma la musicòloga Margot Fassler. És una de les pensadores medievals més estudiades i més traduïdes en diverses llengües modernes; això és revelador.

Els llibres mèdics Physica i Cause et cure, que recullen per escrit la tradició oral de la medicina benedictina, i la música de Bingen són dos canals mediàtics en la recepció del seu llegat. Per a mi, la seva «imaginació científica» –com la va designar Edward Grant– ens arriba intensament, ja que Bingen empra la intuïció i la imaginació (dues facultats de la ment essencials per a la ciència) per donar sentit a determinades funcionalitats de l’univers. A més, indica que els humans hem d’intentar conèixer a fons la natura per poder captar la «utilitat» de cada ésser que la conforma, a fi de cuidar i mantenir sans el cos i l’ànima.

A partir de la lectura de llibres que devia tenir a l’abast (i que desconeixem, ja que no els menciona) i de la seva pròpia reflexió visionària, va descriure en detall la constitució i el funcionament del cosmos. Concep l’univers com una creació divina en la qual l’ésser humà s’ubica «com en una cruïlla», representació simbòlica de la presa de decisions. Segons Bingen, l’homo no és exactament lliure d’escollir, sinó que la seva missió és trobar la decisió correcta per encaminar l’ànima envers el camí de la salvació.

En aquest context filosòfic, el fet que una dona escrigui homo (‘ésser humà’, no ‘home’) posa de manifest una dignificació de la condició femenina. No és anecdòtic, ja que Bingen mostra poderoses figures femenines en nombrosos passatges de la seva obra. Per exemple, «força ígnia» i «la vida invisible que tot ho sosté» són expressions que empra per parlar de la Caritat, que identifica amb l’Esperit Sant. Aquesta Persona de la Trinitat expressa, per a Bingen, la dimensió femenina de la divinitat, creadora i mantenidora de la vida.

L’abadessa Herrada de Hohenbourg (ca. 1125 – ca. 1195), canongessa agustina, va editar l’Hortus deliciarum o Jardí de les delícies. Conegut com «el tresor d’Alsàcia», el manuscrit incloïa una miríada de textos, il·lustracions miniades i cançons amb notació musical. D’aquest còdex, perdut el 1870 en l’incendi de la biblioteca del Temple-Neuf d’Estrasburg en la guerra francoprussiana, se’n conserven només alguns fragments i imatges. Malgrat ser un pàl·lid reflex de l’Hortus original, el facsímil ens permet de conèixer les característiques d’aquest encisador tractat teològic i enciclopèdic del segle xii, així com del cenobi on es va elaborar.

A causa del seu emplaçament en una zona aïllada al capdamunt de la serralada dels Vosges, a l’abadia de Hohenbourg la presència masculina era escassa, i la vida en comunitat i la pedagogia anaven a càrrec de les dones. Herrada de Hohenbourg gairebé no fa referència a la inspiració divina i presenta interessos més escolars que la resta de les seves coetànies. Alguns dels aspectes singulars de l’Hortus són la menció explícita de la filosofia i les arts liberals, així com de fons escolàstiques i d’autors pagans de la tradició clàssica, com ara Pitàgores, Sòcrates, Plató i Aristòtil, entre d’altres. Quan estudiem l’Hortus cauen alguns dels tòpics més arrelats sobre els cenobis medievals femenins, encara molt desconeguts.

Christine de Pisan | British Library

En reflexionar sobre l’ànima i la seva capacitat per a la política, el filòsof grec Plató considerava que tant els homes com les dones en qui predominés la dimensió racional de l’ànima serien vàlids per a la tasca. Tanmateix, el seu plantejament quedava molt lluny de l’equitat tal com l’entenem avui, així com de la valenta proposta de Christine de Pizan (1363-1431), una brillant pensadora francesa d’origen italià que va imaginar una ciutat dissenyada, construïda, habitada i governada per dones: La ciutat de les Dames (1405).

En un somni, amb l’ajuda de les dames Raó, Rectitud i Justícia, Pizan alça aquesta ciutat per mitjà d’un diàleg argumentat i amb exemples de dones referents. Des de les pàgines inicials de La Cité ens adonem que no són poques les reivindicacions de les dones que continuen vigents en algun indret del món. A més, Pizan assenyala la urgència de servir-se d’eines polítiques fonamentals per assolir la pau social: la mediació i la jurisprudència. Aquest llibre ens interpel·la des de la sororitat o germanor entre dones i l’autoritat femenina. Si bé actualment les estructures sovint tenen més poder que les persones que les ocupen, pel que fa a la repercussió de l’accés de les dones a llocs de poder, Pizan ens pica l’ullet.

L’autoritat i l’autonomia de les dones són tòpics en vigor. Prova d’això és que un dels debats candents, el del consentiment, analitza de quina manera es construeix el «no» de les dones. La violència de gènere s’aborda també des d’una perspectiva històrica fins i tot en el mainstream. Rosalía es basa en un text occità anònim del segle xiii, Flamenca, per parlar sobre les relacions tòxiques a l’àlbum El mal querer (2018). Christine de Pizan tracta de les experiències de les dones quan poden viure plenament els seus desitjos i desenvolupar al màxim les seves capacitats, com ho fan també moltes coaches a les xarxes socials.

El present manté un diàleg viu amb el passat. En recuperar el llegat cultural de les dones, es desfà el voraviu de la narrativa dominant i apareixen altres històries dins la història. Les de les dones europees en són algunes, però encara queden innumerables trames per recercar, escriure i transmetre.