Lea Ypi: «La meva idea de llibertat és una idea moral»

Ypi deixa Albània el 1997, quan encara no ha fet divuit anys. Se’n va a Itàlia, amb una beca d’estudis que aconsegueix gràcies als bons resultats obtinguts a la secundària. Tornarà a Albània de tant en tant: hi manté els vincles, però en viu lluny. Després d’estudiar Filosofia i Literatura a Roma, a la Universitat La Sapienza, continua estudiant a l’Institut Universitari Europeu de Florència, on es doctora en Filosofia. En acabat passa a ser professora visitant i investigadora a La Sorbona, a Frankfurt, a Berlín i a Oxford, on obté un premi important per un treball de postdoctorat. Actualment ensenya teoria política a la London School of Economics and Political Science i també a la Universitat Nacional d’Austràlia, on és professora honoris causa. A més, s’ha convertit en una referència del pensament d’esquerra no només al Regne Unit, sinó també a escala global. Si diem que la seva trajectòria és impressionant ens quedem curts.

Vaig conèixer Lea Ypi durant la Fira del Llibre de Tirana el 2021. «¿Simon Critchley o Owen Jones?», li demano mentre fem un cafè, i mentre intento situar-la en el meu mapa ideològic de l’esquerra britànica. «Owen Jones», em respon immediatament. Continuo fent-li preguntes sobre la seva vida i les seves idees, com si fos el preludi d’una entrevista periodística, empès per la curiositat. És molt poc habitual trobar, entre els albanesos i albaneses, i encara menys a l’estranger, una persona descaradament d’esquerres, en el sentit que donem a aquesta noció a l’Europa occidental. Equivaldria a ser considerat comunista, cosa que té una connotació especialment negativa, atès el passat totalitari del país. Un parell de dies més tard, en un àpat en què ens ha convidat a tots dos, el primer ministre d’Albània, Edi Rama, em demana si sabia que Ypi era comunista –intenta provocar, mig de broma, un debat entre ella i jo–. Tanmateix, i a pesar de les nostres diferències, la discussió no triga a desplaçar-se i dona lloc a una polèmica vehement entre Ypi i el líder del que a Albània es considera l’esquerra, semblant a altres països postcomunistes.

El posicionament ideològic d’Ypi sembla encara més atípic si el posem en relació amb el seu origen familiar, cosa que, entre els albanesos, és un factor molt rellevant a l’hora de determinar la ideologia de l’individu. El seu besavi, Xhafer Ypi, va ser primer ministre al principi dels anys vint i inspector principal de la Cort Reial durant la monarquia instaurada el 1925, fins que el 1939 la Itàlia de Mussolini va ocupar Albània. En aquell moment Ypi va convertir-se en regent, i en qualitat d’això va lliurar la corona del país al rei italià Víctor Manuel III. Després va convertir-se en ministre de Justícia del primer govern col·laboracionista. L’ombra d’aquesta biografia política serà molt allargada, i caurà sobre la seva descendència, generació rere generació: discriminació col·lectiva de la família del seu fill, amb empresonament inclòs, i de la del fill del seu fill, el pare de Lea Ypi. A Albània, durant l’estalinisme, era la norma: se’n deia lluita de classes, i la paraula biografia implicava procedència i pertinença familiar. Era una mena d’apartheid invisible, que comportava, entre altres coses, que els altres t’evitessin en una mesura que es determinava segons la proximitat familiar amb el pacient zero. La família de la mare també pertanyia a aquesta categoria, perquè normalment el vincle matrimonial no travessava la línia divisòria de la discriminació. El qualificatiu d’«enemic de classe» també havia de ser el destí de Lea Ypi en el marc d’aquell règim, però ella no ho sabia. El 1990, quan les coses van començar a canviar, tot just era una nena d’onze anys, i els seus pares, per protegir-la psicològicament, i fins i tot per protegir-se ells mateixos en cas que la criatura fos llenguallarga, li havien estalviat aquesta mena de coneixements i l’havien educada políticament d’acord amb les normes. I ella, per tant, creia que vivia en l’únic país lliure del món, com explica en la seva novel·la d’autoficció, Free. Coming of Age at the End of History (disponible en castellà: Libre. El desafío de crecer en el fin de la historia). Amb la caiguda del règim, condemnat per tothom, Ypi s’assabenta que la llibertat a Albània havia estat una gran mentida. Però no triga a adonar-se que la llibertat promesa pel capitalisme acabat d’estrenar és un altre engany. Aquesta doble experiència, la del totalitarisme comunista i la del capitalisme salvatge, aquest engany per partida doble, sembla important per explicar l’esquerranisme de l’autora, cosa que li ha comportat acusacions de traïdora o d’enemiga de classe –aquest cop, provinents de gent que, per la posició ideològica preassignada, durant l’antic règim eren ells mateixos considerats enemics de classe.

Rebutjant tots dos sistemes, i com si volgués rescatar un somni robat de la seva infantesa i trampejar el doble desengany, Ypi, ja estudiant universitària, troba suport en el pensament de Marx. D’altra banda, s’enamora de la filosofia d’Immanuel Kant, i es fascina, sembla, per la seva lògica impecable. Precisament a través d’aquesta filosofia o, més concretament, per mitjà de l’ètica kantiana del deure, construeix a poc a poc el seu concepte de llibertat, que constitueix el centre del seu pensament polític. És una concepció «inspirada en molts sentits per l’obra de Kant», diu a aquesta entrevista. La llibertat com una cosa inseparable de la responsabilitat amb els altres, amb la societat. És el que ella en diu «idea moral i social de la llibertat», o «idea moral relacional de la llibertat». Alhora, si bé no està d’acord amb les crítiques que consideren que la concepció kantiana del deure és massa formalista i abstracta, intenta superar-la remetent a la tradició marxista i a altres corrents progressistes dels segle XX. En una altra entrevista, aquest cop a El País, Ypi diu, referint-se als anys viscuts en l’Albània postcomunista, que «no em sentia lliure». Tanmateix, la seva idea de llibertat no es redueix a una qüestió purament subjectiva: l’arrel és dins nostre, com un «ideal moral intern», però per desplegar-se necessita unes condicions externes adequades, que podríem identificar amb una democràcia amb justícia social –cosa que al seu torn, seria una emanació del nostre sentit moral de la responsabilitat.

¿I la literatura? ¿Quina relació té amb el pensament teòric de Lea Ypi? En una altra conversa, durant el Saló del Llibre de Torí de l’any passat, em va dir que sovint sent la filosofia com un obstacle en el procés de creació literària. Crec que més aviat es tracta d’una tensió fructífera entre les seves dues activitats creatives, centrades en la idea de llibertat. I, com prova el seu llibre, traduït a més de trenta idiomes i molt ben valorat per la crítica, la seva trajectòria literària és com a mínim tan exitosa com la seva activitat teòrica. Però Ypi no sent vertigen davant de tanta notorietat. Probablement perquè no hi dona importància. I potser perquè manté intactes la naturalesa i la naturalitat de la Lea del seu llibre.