La proximitat de TedxRamblas 2012 és un bon motiu per seguir reflexionant sobre els canvis, avenços i problemes que s’estan produint en aquest territori cada cop més ampli que definim com “àmbit educatiu”. Professionals, experts i contribuïdors, preocupats per l’educació que necessitem en una societat commocionada per una revolució tecnològica sense precedents, proposen noves idees, projectes i accions. Les possibilitats que s’obren amb la realitat augmentada, el què cal saber sobre informàtica per convertir-nos en prosumers crítics, el paper que pot jugar l’educació musical en un món infoxicat, el que cada ciutadà responsable pot aprendre de la crisi, els coneixements derivats de la història del procomú, són alguns dels temes que es tractaran en un intens programa que es podrà seguir per streaming i mitjançant una àmplia cobertura a les xarxes socials.
L’ebullició d’un “àmbit educatiu” que s’expandeix, es dissemina o s’amplifica no ens hauria de sorprendre. Les etiquetes utilitzades són diverses, com es pot comprovar en les sessions I+C+i dedicades al tema, i són també molts els plans i programes que s’han posat en marxa, alguns dels quals es poden consultar a CCCB Educació.
El canvi de paradigma educatiu és una realitat emergent. L’esvoranc digital, els nous analfabets, les desigualtats que pot generar l’era de l’accés, les necessitats dels nadius i els immigrants digitals, etc., requereixen una nova educació. Una educació que transcendeixi el model creat per la societat industrial. No únicament perquè les eines disponibles són unes altres, sinó perquè les necessitats socials són també molt diferents. En aquest context, on l’única constant sembla ser la velocitat del canvi, una ciutadania cada vegada més activa, creativa i solidària promou noves vies d’ensenyament i aprenentatge. La consciència de que tothom sap alguna cosa, però ningú ho sap tot, convida a una lectura actualitzada de la pedagogia moderna i de les seves escoles més progressistes que, d’una manera o una altra, han anticipat l’ educació permanent que necessitem per conciliar la cultura dels diagnòstics amb una cultura de les solucions. Lemes com aprendre fent, educar aprenent o aprenent a aprendre sintetitzen un esperit que de vegades bufa per on vol, perquè no hi ha experiència que, viscuda amb passió i compromís, no deixi un coneixement perdurable, ni novetat tecnològica que hi arribi si no avancem en la democratització de la cultura i cap a una societat cada vegada més oberta, innovadora i sostenible. Estem aprenent a educar-nos i a reeducar-nos, tot revisant les virtuts perennes, explorant territoris per als quals no hi ha mapes definitius, prenent distància respecte els maniqueismes, els dogmes i la muntanya de prejudicis heretats. I també equivocant-nos, amb cures d’humilitat i altres cures, mentre el nostre cervell triun segueix processant un portentós fluxe d’informació que no sempre condueix al coneixement ni a la saviesa, ni a discernir el sentit del món que estem creant.
Deixa un comentari