L’any del fantasma

Un escriptor confinat s’entreté ordenant la biblioteca personal i busca refugi en els llibres com a finestres a altres mons.

La bibliotecària anota minuciosament al registre la tramesa de llibres, 1952

La bibliotecària anota minuciosament al registre la tramesa de llibres, 1952 | The U.S. National Archives | Domini public

Un nou fantasma recorre no només Europa, sinó aquesta vegada el món sencer, i a molts ens reté tancats a casa. Els dies passen iguals i els podríem aprofitar per pensar què podem millorar abans que la situació no es repeteixi. Un escriptor narra el seu confinament i com es refugia en els seus llibres, amb els quals juga ordenant-los fins a crear una biblioteca de Babel personal en la qual els volums es parlen entre si i obren finestres a altres mons.

Un fantasma recorre no només Europa, sinó aquesta vegada el món sencer, en forma d’un virus desconegut que no entén en fronteres ni desigualtat social. La realització empírica d’una distopia imaginada mil vegades per la ciència-ficció que ha deixat carrers deserts i hospitals i cases plenes de gent.

Mentrestant, assistim a la incertesa dels nostres futurs i de la vida tal com la coneixíem fins ara. Cadascú viu aquesta situació de confinament com pot. Comptes els primers dies i passes per diversos estats alterats de la ment, pensant si hauràs agafat el virus o si l’hauràs contagiat algú. Parles amb amics i familiars. Alguns l’han passat i han sobreviscut. Uns altres no han tingut tanta sort. El dol es viu en la intimitat, estranys que ningú no veu. Des de la finestra, sento els veïns jugar amb els seus fills, veig algú fumant al balcó, uns gossos lladren en algun lloc i l’eco ressona en un altre i veig els ocells volant pel cel, i el tren que passa per davant de casa cada hora i mitja amb vagons sempre buits: et preguntes a on deu anar i et respons a tu mateix que «no va enlloc». Tothom es mou sense anar enlloc. El temps i l’espai s’estiren i es contrauen segons com els perceps (segons la teva noció), i cada dia és el mateix fins que la rutina esdevé una repetició ofensiva de regressions infinites que es dissemina per les parets del saló en multitud de fugues vers nivells insòlits amb complexes estructures enredades. Tot el que passa ara ja ha passat abans però sé que la Fortuna espera el seu moment per mostrar-se generosa.

Concebré la biblioteca com un ens viu en el qual es generi saber a partir de llibres que s’entrellacen, una mena de biblioteca de Babel borgiana, que finalment hauria de portar a la biblioteca infinita seguint la tradició de l’escola d’Alexandria.

Em forço a trencar aquesta repetició ofensiva del dia a dia amb unes quantes dosis d’imaginació. Reubico els mobles, pintures i cadires que tinc a casa per tal de canviar les variants i transformar-ho tot en un nou (micro)món cada dia. Organitzo reunions imaginàries amb les cadires, conferències secretes davant els quadres de les parets, convoco reunions urgents al saló de casa amb el tocadiscs, el televisor, un sac de patates i algunes llaunes de conserves. Tots m’escolten amb atenció mentre els explico la situació: «Atenció! Escolteu, ens ha tocat estar-nos aquí i no podem marxar. Què hi farem! Us dono cinc minuts per exposar les vostres preocupacions, d’un en un, si pot ser». Silenci a la sala. Faig un gest interrogatiu amb les celles i m’encenc un cigarret. De tots els objectes que tinc a casa, la biblioteca és el santuari sagrat. Decideixo que els llibres no aniran més en ordre per matèries, llengües o cronologia, sinó que establiré una disposició «a la Warburg». És a dir, concebré la biblioteca com un ens viu en el qual es generi saber a partir de llibres que s’entrellacen, una mena de biblioteca de Babel borgiana, que finalment hauria de portar a la biblioteca infinita (tot i que, en realitat, la meva no passi dels dos mil volums) seguint la tradició de l’escola d’Alexandria. Així, per exemple, col·loco Les portes del paradís, de Jerzy Andrzejewski, al costat de La creuada dels nens, de Marcel Schwob: dues versions molt diferents d’un mateix fet, suposadament històric, sobre la penosa creuada de 30.000 de nens cap a Jerusalem per alliberar la ciutat dels turcs, i una metàfora de la puresa com a salvació. Al costat d’aquests dos llibres, hi afegeixo Gerusalemme Liberata, l’epopeia de Torquato Tasso en una edició antiga i barata de lloms gastats.

Mentre passen els dies, continuo canviant els llibres de lloc (i, de pas, els trec la pols), tot buscant aquest coneixement interconnectat ple d’interseccions culturals. Adjunto Aurora Venturini amb, per exemple, Ivy Compton-Burnett. Trobo el Viatge al voltant de la meva cambra, de Xavier de Maistre, que, el 1790, fou arrestat per la participació en un duel i obligat a romandre reclòs per les autoritats a casa durant quaranta-dos dies, al llarg dels quals va escriure aquest llibre en confinament tot recordant la seva joventut. Al costat d’aquest, decideixo col·locar-hi l’assaig Viaje alrededor de una mesa, de Julio Cortázar, uns comentaris originats realment al voltant d’una taula rodona a París l’any 1970, en els quals discrepa de la concepció limitada de la realitat segons el realisme socialista i proposa obrir la ment a múltiples camins i multitud de veus per la naturalesa ambigua del llenguatge en la seva projecció històrica. És a dir, el llenguatge, no com a descriptor de la realitat, sinó com a suplantador i creador: un fantasma també.

Mentre m’estigui confinat a casa el món serà una biblioteca, que contindrà al seu torn altres mons infinits, àtoms, llenguatges, harmònics, en resum: l’univers sencer.

Mentre continuo ordenant la biblioteca, sento els veïns jugar amb els fills, veig algú fumant al balcó mentre el temps s’estira i es contrau, i cada dia sembla el mateix dia, i els somnis semblen els mateixos somnis en el mateix llit, i la teva cara sembla la mateixa cada matí davant el mirall, i els gossos lladren en algun lloc i l’eco ressona en un altre i els ocells volant pel cel, i el tren que passa cada hora i mitja, sense passatgers, i et preguntes on deu anar i tu mateix et respons: «no és el viatge real sinó el metafòric el que necessites ara mateix». Et miraré els ulls des de la distància fins que em quedi cec. Creuarem oceans i ciutats amb la ment. Ens escriurem cartes llarguíssimes que no enviarem mai. Inventarem mons en els quals tu i jo podrem passejar demà. L’any del fantasma podria servir com a metàfora de tot allò que ens passa avui perquè ja ha passat abans, però també d’allò que podem millorar abans que torni a passar. Tot allò que hem perdut conté en l’interior un eco que pot passar a ser una força de la recuperació; tot allò que abans s’ha repetit permet també començar de nou. I em dic a mi mateix que, mentre no pugui sortir al carrer, mentre no torni a veure amics i familiars, mentre no noti el tacte de la teva pell i puguem caminar fins allà on creixen les flors, mentre cada dia s’assembli a l’anterior però alhora sigui diferent, mentre m’estigui confinat a casa, dic, el món serà una biblioteca, que contindrà al seu torn altres mons infinits, àtoms, llenguatges, harmònics, en resum: l’univers sencer.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari