L’altra xarxa darrere de la gran muralla (I)

L'herència cultural de la Xina, juntament amb les fortes mesures de control que acompanyen el procés d’obertura, han donat lloc al desenvolupament del Chinanet.

La Gran Muralla Xinesa, de Herbert Ponting, 1870-1935.

La Gran Muralla Xinesa, de Herbert Ponting, 1870-1935. Font: The National Archives UK

Amb més de 564 milions d’usuaris, la Xina compta amb la major xarxa de ciutadans connectats del món. Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, per canalitzar el procés de reforma iniciat després de la Revolució Cultural. L’economia de mercat socialista consisteix en l’obertura del país a capitals estrangers i la implantació de les noves tecnologies. Una política que va donar lloc al que Rodney Wai-chi Chu i Chung-tai Cheng anomenen «doble commoció» (double juggernaut), l’accelerada i simultània capitalització i cibernetització del país. La primera part d’aquest article analitza com l’herència cultural d’aquest país, juntament amb les fortes mesures de control que acompanyen el procés d’obertura, han donat lloc al desenvolupament del Chinanet, una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.

Mes de 564 milions d’usuaris, 331 milions d’IPV, 13,40 milions de noms de domini, 2,68 milions de websites i 442 milions de telèfons mòbils connectats, constitueixen el Chinanet, segons l’informe del China Internet Network Information Center CNNIC que es va fer el 2013. Es tracta d’una xarxa pràcticament autònoma que és, al seu torn, la major xarxa d’usuaris connectats del món.

Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, després del procés d’obertura iniciat per Deng Xiaoping el 1978. Després de la Revolució Cultural, el país es trobava enfrontat a una economia estancada i una població massiva, una situació que forçaria l’obertura a capitals estrangers i l’accelerada modernització del país. Les zones rurals es van convertir ràpidament en nuclis industrials, alhora que es promovia la implantació de les noves tecnologies considerades la clau de progrés. Això donaria lloc al que Rodney Wai-Chi Chu i Chung-tai Cheng han anomenat a «Cultural convulsions: Examining the Chineseness of cyber China», «doble commoció» (double juggernaut): la trobada simultània del país amb el capitalisme i un accelerat procés de cibernetització. Efectivament, aquí el procés de modernització no ha seguit un increment lineal, ja que s’han succeït al mateix temps la industrialització i l’avenç cap a la societat de la informació. Rodney i Chung-tai posen l’exemple del telèfon mòbil: mentre en altres països l’ús del telèfon ha seguit una evolució des del telèfon domèstic fins a la comunicació personal i ubiqua que suposa el telèfon mòbil, a la Xina, on la manca de recursos feia difícil estendre línies a certes zones rurals, el mòbil ha suposat el primer dispositiu de comunicació per a molts ciutadans. A aquesta «doble commoció» cal sumar els esforços per mantenir fora de perill els valors tradicionals i la ideologia imperant, segons la coneguda frase de Xiaoping: «Si obres la finestra per permetre l’entrada d’aire fresc, no pots evitar que hi entrin algunes mosques». Per impedir els efectes nocius d’aquestes «mosques» o qualsevol contaminant espiritual o ideològic, aquest procés serà sotmès a un fort control. Concretament, Internet es tancarà en els límits del que comunament és conegut com el Gran Firewall de la Xina, un mur virtual que separa la Xina de la resta del món.

El 1996 va ser l’any d’Internet a la Xina, ja que es va popularitzar mitjançant eslògans com «Compra Internet, utilitza Internet. Puja a bord de l’arca del nou segle. Guanya el premi del món», «Internet, el passaport de l’home modern i civilitzat». Però, al mateix temps que Internet és presentat com l’esperança d’un nou futur, és vist per molts com un espai hegemònic dominat per la ideologia capitalista anglosaxona. Així s’expressa, per exemple, un dels joves emprenedors de les primeres empreses de proveïdors de servei, en un estudi dut a terme per la publicació Wired el 1997: «El nostre ideal és crear una xarxa exclusivament en xinès. Aquesta serà una xarxa amb característiques xineses, que serà una autopista de la informació per a les masses». Impedir la influència de l’hegemonia anglosaxona, juntament amb les pors que suposa el flux lliure d’informació i la llibertat d’associació que comporta aquest mitjà, conduiran a un peculiar desenvolupament de la xarxa Internet i a les seves primeres regulacions. Aquestes es basaran en l’exclusiva propietat del govern de tots els proveïdors de serveis ISP, així com en l’estricte control i identificació de tots els usuaris connectats. D’aquesta manera, l’estat està al càrrec de tot el plantejament, l’estandardització internacional, el control i el desenvolupament de totes les àrees relacionades amb Internet. Cal dirigir tota connexió a través dels ports d’accés mantinguts pel Ministeri de Telecomunicacions i està prohibida la utilització de qualsevol altra via d’accés. Finalment, tota organització o usuari individual connectats s’han de fer responsables del contingut que circula a la xarxa, i han de respectar estrictament qualsevol regulació i parar una atenció especial a la no-difusió de qualsevol secret d’Estat. Amb aquesta finalitat, tothom ha de signar un acord d’ús responsable i un contracte de servei per al qual s’han d’identificar, i presentar documentació que acrediti la seva identitat, així com el seu lloc de residència i treball. Aquestes regulacions temporals per a l’accés a Internet evolucionaran cap al projecte Escut Daurat (Golden Shield). Aquest projecte, conegut popularment com el Gran Firewall de la Xina, va ser iniciat pel Ministeri de Seguretat Pública el 1998, i va ser presentat públicament el 2000 a la fira Seguretat Xinesa, celebrada a Pequín, tres anys abans de la seva implantació total. Ha comptat amb la col·laboració de grans i conegudes firmes estrangeres com Sun Microsystems, Cisco Systems, Bay Networks, Motorola o la canadenca Nortel Networks, entre d’altres. Avui dia és considerat el major i més sofisticat aparell de vigilància del món.

Aquest complex aparell combina mitjans tecnològics, ideològics i polítics per funcionar a tres nivells, el bloqueig d’informació a Internet, la coacció a empreses connectades i el bloqueig de regions o ciutadans individuals.

Pel que fa al bloqueig d’informació a la xarxa, aquest es basa en el fet que tota la infraestructura d’Internet pertany i és administrada per l’Estat. Tot el tràfic d’informació entre la Xina i la resta del món és dirigit a través de proxis a un únic router, on és analitzat i pot ser bloquejat o redirigit. D’aquesta manera, la censura opera mitjançant el bloqueig d’IP, l’enverinament de noms de domini, i el manteniment d’una llista negra de paraules clau que és utilitzada per analitzar el tràfic de dades.

Missatges d'error que impedeixen accedir al contingut sol·licitat al web.

Missatges d’error que impedeixen accedir al contingut sol·licitat al web. Autor: Sandra Álvaro

El bloqueig d’IP es basa en què tota pàgina web és emmagatzemada en un servidor amb una adreça única que la identifica o IP. Golden Shield llista les IP d’alguns webs, com en el cas de la coneguda plataforma Facebook, i n’impedeix l’accés. Això, a més, té l’inconvenient que cap altra web allotjada al mateix servidor no és accessible. Pel que fa a l’enverinament de noms de domini, el que és conegut com a DNS misdirection o URL hijacking, funciona a nivell dels assignadors de noms de domini, també sota control de l’estat. Quan teclegem una adreça web o URL, la nostra petició és enviada a un assignador de noms de domini que identifica l’adreça IP, i ens dirigeix al servidor on la pàgina és allotjada. En aquest cas, el servei autoritatiu de DNS redirigeix la nostra petició a una adreça falsa, un clon de la url sol·licitada, abans que el servidor original pugui captar-la, i el que rebem com a resposta al nostre navegador és un missatge d’error. Finalment, l’última estratègia consisteix en el filtrat de dades de la nostra petició, així com del contingut del web sol·licitat; és el que es coneix com a url filtering i packet filtering. El contingut de les nostres recerques és analitzat i comparat amb una llista negra de paraules clau. Si més d’una d’aquestes paraules és trobada en la petició o en la pàgina sol·licitada, la petició cau i no és possible accedir al contingut sol·licitat.

El funcionament d’aquest sistema no és transparent, el que rep l’usuari és un missatge que li notifica que és impossible accedir al servidor, o de temps excedit, per la qual cosa és difícil saber si el contingut sol·licitat està bloquejat, o hi ha cap altre problema, com el cas d’un web en manteniment o que suporta tràfic excessiu. Es calcula que més de 18.000 pàgines web estan bloquejades a la Xina, entre elles coneguts mitjans d’informació com nytimes.com o elpais.com, arxius com archive.org i xarxes socials com Facebook, Twitter, Youtube, Vimeo o Flickr. Aquest any Instagram s’ha afegit a la llista, arran de l’increment de les protestes a Hong Kong, i també s’ha estès el bloqueig de Google a tots els seus serveis, inclosos Gmail i Google Maps. També estan bloquejades pàgines de la Viquipèdia que contenen informació sensible o determinades recerques en Weibo, un dels serveis de microbloggin més populars del país. La base de dades és contínuament revisada, però a la xarxa es poden trobar alguns serveis que ofereixen informació actualitzada sobre el bloqueig, com la pàgina de la Viquipèdia «websites bloqued in China» o el web greatfire.org. China Digital Times, un altre mitjà prohibit a la Xina, també manté una llista de paraules bloquejades a Weibo.

Pel que fa a les companyies connectades a Internet que operen a la Xina, aquestes estan sotmeses a les mesures administratives d’informació i servei d’Internet sota el decret del Consell d’Estat núm. 292. Aquest diu que el Gran Firewall prohibeix tot web estranger o domèstic que no compleixi la política estatal, per la qual cosa se’n sotmet a examen el contingut i el rerefons polític. D’aquesta manera el govern promou l’autocensura, i responsabilitza les companyies que volen operar en aquest país del contingut de les seves pàgines web i del monitoratge de tot el tràfic d’informació a les seves empreses. Això es porta a terme mitjançant sistemes de filtrat propis o d’empleats, anomenats big-mamas. Així, els cercadors que funcionen al país, com Yahoo o Bing i els locals Baidu i Soso, realitzen el seu propi filtrat de dades, amb la qual cosa impedeixen l’accés a tota informació sensible. Aquesta simplement no apareix llistada en les cerques relacionades. En el cas de webs que contenen informació no textual, com ara Youku, la major xarxa de vídeos compartits del país, es disposa d’un sofisticat sistema d’empremta digital que permet comprovar si un contingut ha estat aprovat o reprovat anteriorment. En el cas que el contingut sigui nou, un equip de persones s’encarrega de veure’l i classificar-lo abans que aquest pugui ser pujat a la xarxa.

Finalment, l’estat té els controls d’accés al món real i, en casos extrems, pot interrompre el servei en una regió i fins i tot d’usuaris concrets.




Si als nombrosos serveis estrangers bloquejats sumem el fet que l’accés als webs de l’exterior és lent i moltes vegades sotmès a interrupcions, així com el problema de l’idioma, navegar fora del domini de la Xina es fa poc atractiu per als usuaris. De fet, només un sis per cent dels hiperlinks continguts en webs xinesos abandonen l’espai del Chinanet. Aquest aïllament ha afavorit un desenvolupament massiu de serveis locals, substituts dels serveis internacionals no accessibles. Aquests serveis tot sovint han estat desenvolupats per joves emprenedors en tornar de Silicon Valley, aquí anomenats «tortugues marines», que han sabut adaptar de manera reeixida les tecnologies exteriors a les característiques que defineixen Internet en aquest país.

Així, observem que Google va intentar implantar-se al país el 2006, acceptant les condicions de la censura, i això va provocar una gran polèmica, que va portar la companyia a traslladar-se a Hong Kong el 2010. Aquest mateix any el conegut navegador va ser bloquejat i el 2014 també tots els seus serveis associats, tot i que, abans de ser prohibit, ja havia perdut la batalla davant del seu competidor local Baidu. Fundat per Robin Li, en tornar de Silicon Valley, aquest servei va comptar amb una inversió inicial de Google, fins a independitzar-se del tot i iniciar el seu creixement, en què va incorporar un creixent nombre de serveis. Entre ells un wiki similar a la Viquipèdia (www.baike.baidu.com), un servei d’allotjament de blogs (hi.baidu.com), i plataformes de notícies (zhidao.baidu.com), per compartir música (music.baidu.com) i videojocs (youxi.baidu.com) i el seu propi sistema GIS, Baidu map. Un dels serveis més populars és el Post Bar, un fòrum de discussió obert. Un altre cercador popular en aquest país és Soso.

Youtube va ser bloquejat el 2009, i ha estat substituït per les plataformes Tudou i Youku. Youku, que traduït vol dir «que és el millor i el més cool», va ser fundat per una altra «tortuga marina», Victor Koo, el 2006, i s’ha convertit en la major plataforma de visionat de vídeos del món amb un 90% del target a la Xina continental. A diferència de Youtube, Youku disposa d’una àmplia selecció de vídeos sindicats de mitjans tradicionals. Els joves van a aquesta plataforma a la cerca d’una alternativa a la pobra i excessivament ideologitzada oferta televisiva, i a la també censurada oferta cinematogràfica, i els continguts més sol·licitats són els de curta durada com ara tràilers de pel·lícules i les sèries de televisió, principalment produïdes a Corea. El vídeo produït pels usuaris és més minoritari, però també compta amb el seu espai a Youku Paike. Altres plataformes de mitjans audiovisuals, com Hulu, també tenen els seus substituts, en aquest cas a Iqiyi.

Pel que fa a les xarxes socials, Facebook ha estat substituït per RenRen. Aquest és un dels mitjans predominants, ja que compta amb més de 31 milions d’usuaris actius. El microbloggin, terreny del també bloquejat Twitter, ha estat substituït per plataformes com Tencent QQ o Sina, que disposa del popular Weibo, microblog en xinès, un dels mitjans més utilitzats, amb 50 milions d’usuaris. Els serveis de blogs més populars, com Blogger i WordPress, tampoc no són accessibles, un buit que també han omplert les plataformes Baidu, Tencent i Sina.

Arribem al servei més utilitzat a la Xina, la missatgeria instantània, que compta amb 461 milions d’usuaris. Encara que Whatsapp i altres serveis internacionals són accessibles, han estat substituïts per WeChat. WeChat és una aplicació mòbil imprescindible si es vol estar connectat a la Xina. Aquesta afegeix a la missatgeria instantània serveis propis de les xarxes socials, com un perfil i un àlbum accessible als contactes, subscripcions a comptes, un servei de localització geogràfica, que permet enviar la posició i buscar possibles contactes connectats al voltant, i altres serveis lúdics com una àmplia selecció de stickers i el shake, una aplicació de computació tangible que detecta el moviment del telèfon i envia un senyal al telèfon del contacte, cosa que permet que dos usuaris sacsegin el telèfon alhora. Aquest popular servei dirigeix més del 77% dels missatges instantanis i pertany a Tencent, la companyia d’Internet més gran del país. L’èxit d’aquesta companyia, fundada per Pony Ma, emprenedor de 35 anys, és l’encert en la valoració de l’ús que els ciutadans fan d’Internet en aquest país. A part d’oferir el servei més utilitzat, aquesta empresa compta, a més, amb un portal de notícies massiu, milers de jocs en línia, fòrums, blogs, microblogs i qualsevol dels serveis que la població de netciutadans, principalment joves connectats a través del mòbil, requereix.

A l'esquerra, serveis internacionals. A la dreta, substituts d'aquests serveis a la Xina.

A l’esquerra, serveis internacionals. A la dreta, substituts d’aquests serveis a la Xina. Autor: Sandra Álvaro

Finalment, cal fer esment del comerç electrònic, perquè és un servei en expansió al país. La popular plataforma de comerç d’usuari a usuari Ebay és accessible a la Xina, però està lluny de poder assolir el nombre d’usuaris del seu competidor local Taobao. Aquest servei forma part d’Alibaba, fundat per Jack Ma, i és el més gran basar en línia de productes d’exportació al món. Amazon també té el seu propi competidor en DangDang. El conegut Groupon no té competidor, i és perquè aquí hi ha un altre model de compra amb descompte, anomenat Tangou, compra en grup, en què diversos usuaris d’Internet a la mateixa ciutat i interessats pel mateix producte busquen un detallista que ofereixi descompte per compra conjunta.

L’èxit d’aquestes companyies ens dóna una panoràmica dels usos més freqüents i el perfil d’usuaris del Chinanet. Aquest, a més de ser un mitjà separat de la resta del món i fortament controlat, és habitat per internautes joves: gairebé el 60% d’usuaris és menor de 30 anys i el 80% està per sota dels quaranta, i un 75% d’usuaris s’hi connecta a través del mòbil. Al contrari del que passa en altres països, en què els usuaris van a Internet a la recerca d’informació, promoció personal i contactes, i el correu electrònic és un dels serveis més utilitzats, cosa que ha donat lloc a què oci i treball es trobin en un mateix mitjà, a la Xina, Internet és rarament considerat una eina de treball –només el 32,4% es connecta a la feina– i més aviat és percebut com un terreny de joc. L’autopista a l’entreteniment.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

L’altra xarxa darrere de la gran muralla (I)