Laboratori planetari

Home amb una lupa. La Haia, 1946 | Koos Raucamp, Nationaal Archief | Domini públic

És sorprenent que encara no s’hagi escrit una història completa del laboratori.
Henning Schmidgen

Hi entra en joc un desig molt més ardu: el d’il·luminar un poema en què la ciència canti.
Maria Negroni

Des de principis del segle XXI, els canvis que han tingut lloc als principals espais de coneixement han estat vertiginosos. Les aules han experimentat una mutació contínua, a causa de la influència de les pedagogies d’avantguarda, que han afavorit un enfocament més participatiu i col·laboratiu, però també s’han vist afectades per la força disruptiva de les noves tecnologies. Les biblioteques han passat de ser un espai exclusiu per a la lectura i la consulta de llibres a convertir-se en centres multimèdia en els quals es pot accedir als principals suports digitals, a més de programar cursos, tallers i conferències impensables el segle passat. Finalment, els laboratoris no només han evolucionat cap a un enfocament més empíric i pràctic, sinó que també han experimentat una inflació semàntica que ha posat de moda el sufix lab i ha activat una disseminació que va dels laboratoris ciutadans a les incubadores d’unicorns, dels clústers polítics i corporatius a les sofisticades instal·lacions en les quals s’investiga, es desenvolupa i s’aplica tot el que les ciències dures –dinamitzades per una IA de velocitat exponencial– ens permeten i prometen.

Tanmateix, aquests canvis accelerats no han impedit que diversos informes locals i internacionals despertin una preocupació recurrent en avaluar el progrés o retrocés en l’educació, les habilitats en lectoescripturra, la capacitat de síntesi, el temps d’atenció i concentració, i el desenvolupament del pensament abstracte, creatiu i crític. Aquest inquietud fins i tot pot manifestar-se com un «desassossec epistemològic», cosa que suggereix la necessitat de perseverar en la revisió profunda de les matrius intel·lectuals, socials, econòmiques i polítiques en què estem immersos. Si les principals epistemologies científiques han estat l’empirisme, el racionalisme i el constructivisme, les unes en conflicte amb les altres, potser ha arribat el moment d’intentar conciliar-les a través d’una epistemologia holística [1] que permeti de tenir una visió més àmplia, heterodoxa i integradora de les nostres maneres de conèixer i crear mons, i també de revisar els sabers que considerem irracionals, salvatges, primitius o superats.

Laboratorium [2]

En un gravat de fusta del segle XVI, dos alquimistes treballen escarrassadament enmig d’un fabulós desordre. El de l’esquerra manipula un recipient en un atanor que desprèn nuvolets ferotges provocats pel foc. Té els ulls tancats i la boca entreoberta. Al centre de l’escena, el segon alquimista es grata la closca amb la mà dreta. Podríem concebre la imatge com una vinyeta de còmic medieval. El gravat mostra matrassos, manxes, morters, alambins, balances, pipetes de coll allargat, etc. Però el conjunt de l’escena transmet un desconcert hilarant. Això no obstant, si observem altres gravats del mateix segle hi descobrirem grans espais dedicats a les tasques alquímiques en què els instruments estan endreçadament col·locats, com si esperessin ser utilitzats amb precisió i control. Els tòpics ens diuen que els alquimistes buscaven la transmutació dels metalls en or, la pedra filosofal que concedís, entre altres coses, la immortalitat de l’oficiant. La conclusió habitual és facilista: és un coneixement estantís propi de l’obscurantisme de l’edat mitjana.

Sovint ens oblidem, però, que l’alquímia és una disciplina que comprèn diverses tradicions filosòfiques i que s’estén al llarg de gairebé quatre mil·lennis i tres continents. Se’n subestimen les contribucions a les indústries artesanals de l’època, com l’obtenció de pólvora, l’anàlisi i el refinament de minerals, la metal·lúrgia, la producció de tints i cosmètics, l’adob del cuir, la fabricació de ceràmica i vidre i la preparació d’extractes i licors. A més, s’ignora l’evidència que pioners de la ciència moderna com Tycho Brahe, Isaac Newton, Johannes Kepler o Robert Boyle també eren alquimistes. [3]

Filòsofs naturals

William Whewell, Charles Babbage, John Herschel i Richard Jones, els quatre magnífics de Cambridge, ja no practicaven l’alquímia, però conservaven l’esperança utòpica d’entendre la totalitat del món. Durant tota la vida van mantenir una amistat de ferro, [4] i van compartir troballes i decepcions, sorpreses i discrepàncies sobre aquest trànsit que menaria al naixement de la ciència moderna, tal com la coneixem avui. Tots sabien llegir en grec, llatí, francès i alemany, i els seus interessos abraçaven les ciències naturals i socials i la majoria de les arts. Inspirats per Francis Bacon, somiaven en una ciència que tingués el seu propi mètode, oberta a la resta de disciplines. Sabien que el progrés científic és un procés social. Els progressos no es fan en el buit, sinó enmig dels remolins polítics, econòmics i bèl·lics de cada època. Si haguessin nascut durant la segona meitat del segle XX, serien homes de tercera cultura interessats fins i tot per les crítiques a la ciència que neix als laboratoris moderns, precursors d’autors com Bruno Latour, Michel Serres o Paul Feyerabend. Van ser els últims exponents d’una espècie gairebé extingida: els filòsofs naturals. Ells també serien desplaçats per l’emergència progressiva de les dues cultures que separen dràsticament art i ciència, filosofia i ciència, ciència i humanitats.

Instruments revolucionaris

Microscopis creats i perfeccionats pels artistes de l’òptica per estudiar el microcosmos de les infeccions i els ferments. Telescopis cada cop més precisos per escodrinyar la profunditat irreversible del gir copernicà. Termòmetres per calcular la temperatura dels cossos i la dilatació dels materials amb mesures rigoroses. Balances analítiques per saber amb exactitud les masses de les substàncies químiques. La llum mateixa descomposta en longituds d’ona per explorar l’espectre electromagnètic. Danses centrífugues de partícules que van facilitar la separació de les mescles… ¿Com podríem no meravellar-nos davant del poderós instrumental dels laboratoris moderns, que no fa sinó perfeccionar-se i estendre’s des del segle XIX?

La teoria de la relativitat, la mecànica quàntica, la irrupció de la cibernètica i el desxiframent del codi genètic van ser revolucions massa poderoses que van transformar radicalment els laboratoris de la modernitat estenent xarxes, ressituant eines a cada racó del planeta i en la immensitat de l’espai exterior. El laboratori no ha deixat mai de ser planetari o interplanetari.

El revers d’aquest desplegament portentós no oculta el fet que milers de científics desencantats es vegin sotmesos a les exigències del credo extractivista i productivista, els déus més venerats del qual són la guerra, el capital i, en última instància, els fetitxes de la innovació permanent i la caducitat programada. L’expansió del laboratori modern no pot entendre’s sense tasques i objectius acotats per afavorir i accelerar necessitats, aplicacions i artefactes d’acord amb les diferents revolucions industrials que han tingut lloc des del segle XVIII.

Marcians, arbres i isòtops

Com menys consciència de les relacions i les connexions tenim, més s’empobreix la nostra visió del món. Podem quedar-nos a viure al gran parc temàtic en què s’ha convertit la nostra ment o continuar amplificant la nostra llibertat cognitiva per admetre tots els actors i agents que intervenen en l’assemblatge del que anomenem «realitat». Els reduccionistes durs s’enfaden quan es permet que els dracs i els licantrops campin al seu aire, amb la mateixa carta de naturalesa que els protons i els electrons, però no hi ha res que ens impedeixi de connectar-los d’una manera o altra, perquè per això hem inventat la «ficció». I, a més, els camins de la ciència i la ficció són inescrutables. El relat complet sempre està en construcció, com demostren les sorprenents històries que forneix la ciència mateixa.

El 1894, Percival Lowell, un astrònom americà excèntric i abnegat, va fundar l’observatori de Flagstaff a Arizona, convençut que Mart tenia canals construïts per una civilització afectada per l’escassetat d’aigua, les sequeres i un canvi climàtic accelerat. A la mateixa cort de Lowell, però, un jove astrònom anomenat Andrew E. Douglass va demostrar que tals canals no existien i va centrar l’atenció en l’estudi de les taques solars i en l’ampliació de les observacions iniciades per Galileu el segle XVII. Douglass intuïa que els períodes de màxima activitat solar havien de deixar alguna mena de rastre en el clima de la Terra; la seva investigació va topar amb molts obstacles i reticències, però, igual que Lowell, ell també era tossut, audaç i perseverant, fins a tal punt que avui se’l coneix com el pare de l’endocronologia: el mètode que es fa servir per determinar l’edat dels arbres mitjançant l’estudi dels anells de creixement que se’ls formen al tronc. Això donaria lloc, durant els anys seixanta, a la tècnica del C14, un isòtop del carboni que permet de datar l’edat de tot el que sigui d’origen orgànic: [5] ossos d’animals, esquelets humans, sants sudaris, restes de fusta, símbols en un papir… I totes les revelacions, teories i especulacions que aquesta petjada radioactiva comporta: com ara intuir que la naturalesa prefereix l’escassetat abans que l’abundància, o que la longevitat es vincula al triomf sobre una sèrie consegüent d’adversitats. El que comença com una obsessió marciana acaba permetent la datació de les primeres civilitzacions humanes. Un error majúscul pot convertir-se amb el pas dels anys en el coneixement profund del temps. La ciència és una ficció que sempre legitima el seu relat. La ficció també és una ciència que practica incansablement la tècnica de l’assaig i l’error.

El llibre de la naturalesa s’ha escrit sense fronteres disciplinàries ni dualismes estèrils. Ho sabia Rachel Carson, que als anys seixanta va anticipar les primaveres silencioses; ho sap Dave Goulson, que imagina les conseqüències d’un món sense insectes; també Robin Wall Kemmerer, que explora els secrets fascinants de la molsa; Richard Powers, que narra el clamor dels boscos, i Stefano Mancuso, que converteix la neurobiologia vegetal en un art alquímic, literari i científic.

El planeta Terra és l’aula on no parem mai d’aprendre, la biblioteca infinita que s’oculta entre el gel, el vast laboratori on els éssers vius interactuen en una dansa mil·lenària que, com en Les metamorfosis [6] d’Ovidi, es converteix en un breviari celeste i tel·lúric d’ontologia i gnoseologia per entendre com vam aprendre a pensar. Una cançó que enllaça bacteris, fongs, insectes, peixos, mol·luscs, mamífers, palmeres, aus, cereals, rèptils i orquídies. Una melodia sense fi, que perpetua el poder de la sorpresa, guiats per la humilitat i la perseverança en busca d’una possible, utòpica o desitjada atenció plena sobre tot el que sabem i tot el que ignorem.