Cuiners preparant estofat en les cuines de les casernes de Aldershot, novembre de 1939. Fotògraf oficial del Ministeri de guerra. Wikipedia. Domini públic.
El concepte LAB ha fet fortuna. Però, al mateix temps, l’ús i abús del monosíl·lab exigeixen una reflexió crítica i autocrítica. Ramon Sangüesa, un referent indubtable en la cultura lab, reflexiona sobre el model californià, el prototipatge, la creació de comunitats i el paper de les institucions en la cuina de la innovació ciutadana.
Inspireu. Agafeu embranzida per al paràgraf següent.
Barcelona Lab. Barcelona Civic Lab. Citizen’s Lab. Culture Lab. Citilab. Citylab. FabLab. MakerLab. HackLab. Laboratoris Ciutadans. CCCB Lab. CoLab. Co-llaboratory. Co-laboratoris. LivingLab. MediaLab. FutureLab. MediaLab. MedLab. InnovaLab. GovLab. DIY Lab. Lab. Lab… Lab.
Expireu.
El concepte Lab ha fet fortuna, no n’hi ha cap dubte. Ha tingut la sort que se n’emparin tot tipus d’actors: públics, semipúblics, privats, i qualsevol altra combinació que us pugueu imaginar. Si vols projectar una certa imatge, t’has d’enganxar a les tres lletres en qüestió. L-A-B. Com la vella cançó/presentació de Los Toreros Muertos, cal poder dir: «Tu vols un Lab? Nosaltres tenim un Lab!»
No tots els labs són iguals, però cap no és gens semblant als vells labs de bata blanca. Estem davant ens/activitats que no produeixen molècules farmacològiques (i no em refereixo a la farmacologia de Bernard Stiegler), sinó canvis en «el que és» cultural i «el que és» ciutadà. O en la seva interacció i el seu solapament. En resum, noves maneres de crear coneixements i canvis involucrant-hi persones diferents de les habituals. Crec que a aquestes persones a Citilab les vam arribar a batejar com a «labbers». D’altres n’hi deien «usuaris» i algun, «ciutadans». Estàvem molt californians en aquella època.
I és que el món californià ha dominat força el panorama «labaire». En els últims deu anys, puc entreveure diverses onades al mar de pensament de disseny que va inundar les activitats d’aquests labs. De tal manera que hi va haver qui va confondre «lab» amb «post-it». Després, vam passar a una versió més academicocrítica i vam fer un parell de voltes al concepte de prototip. Fugint de l’explotador concepte de co-creació tipus IDEO (per donar-li un nom pioner, californià i empresarial), vam entrar en versions més conscienciades, amb una retòrica molt més propera a les de l’antropologia i la sociologia. Onada 2: prototipatge «seriós».
Els prototips. He vist prototips que no us podríeu creure. I no els he vist més enllà de les portes de Tanhäuser, sinó aquí mateix, correlacionats (que no causats, ja sabeu) amb el pensament del moment. En l’època 2.0, per exemple, de cada deu prototips que vaig veure vuit eren una xarxa ‒filferro i plastilina. Indefectiblement aquesta xarxa mostrava el procés d’articulació de la comunitat que havia de créixer al voltant del projecte. Perquè era de rigor crear comunitat a partir del lab i l’eina per excel·lència de l’època era la xarxa.
I on era la comunitat? Ningú entre els prototipants no dubtava gens ni mica que aquests «membres de la comunitat» caurien rendits davant de la proposta. I no sempre. La majoria de les vegades va fallar saber atreure i respectar la comunitat en potència, o bé va flaquejar la inversió o van escassejar els recursos humans necessaris per portar el prototip a la comunitat, la comunitat a la institució i el prototip a la producció. Crec que les subtileses i exigències del metadisseny es van perdre pel camí.
Això no vol pas dir que haguem de renunciar a la potència del lab. Al contrari, els espais intersticials amb pràctiques integradores noves tenen potencial per desenvolupar alternatives en l’àmbit cultural i en d’altres. Potser caldrà plantejar-se dins d’aquest paraigua noves pràctiques i anticipar com sostenir-les i finançar-les.
Una tarda de tardor, a Madrid, fa uns anys vaig conversar amb Antonio Lafuente i Marcos García sobre la meva implicació en projectes amb Ferran Adrià i la Universitat de Columbia. L’Antonio va fer una distinció molt aguda dels processos d’innovació en la gastronomia i en la cuina popular. Va plantejar la metàfora de la cuina enfront del laboratori. Pot ser que la cuina sigui una guia que ens serveixi per apropar l’exploració oberta a espais i actors més transversals i menys mediatitzats per les institucions, a una innovació més capil·lar, distribuïda i sense tantes celebritats. És possible.
En tot cas, seria un bon recanvi per al «lab». Esperem, això sí, que no ens segrestin també la cuina aquesta vegada i tinguem un altre xarampió de «cuines d’innovació cultural». Em temo que si les anomenem «Kitchen», ens la segrestaran i se’ns tornarà a colar la ideologia californiana sense demanar permís. Atents perquè els laboratoris Google X també s’han organitzat com a cuina. En qualsevol cas, a la família labcuina no li serà fàcil escapar-se de la tensió entre l’àmbit comunitari i el neoliberal, com ja van apuntar Austin Toombs, Shaowen Bardzell i Jeffrey Bardzell en el seu moment.
Mentre aquest estiu comença amb el ressò de diverses jornades sobre labs i les seves tecnologies, em dedicaré a rellegir velles propostes de Joan Littlewood, Cedric Price i Gordon Pask, on no necessàriament hi havia institució però sí molta activació i el reconeixement de l’agència dels nostres conciutadans. Bon estiu!
Referències
- A. Lafuente. La cocina frente al laboratorio. També a la revista Yorokobu.
- The Truth About Google X: An Exclusive Look Behind The Secretive Lab’s Closed Doors, Fast Company.
- P. Opazo (2016). Appetite for Innovation: Creativity and Change at elBulli. Columbia University Press.
- Los Laboratorios: Encuentros para una cultura abierta. MediaLab Prado. 2016.
- Tooms, A. Shaowen Bardzell, Jeffrey Bardzell; The Proper Care and Feeding of Hackerspaces: Care Ethics and Cultures of Making.
- Juliet Rufford (2011). «What Have We Got to Do with Fun?»: Littlewood, Price, and the PolicyMakers. New Theatre Quarterly, 27, p. 313-328 doi:10.1017/S0266464X11000649.
Ricardo_AMASTE | 26 juliol 2016
Aupa Ramón.
Hay quien dice que cuando todo es todo, nada es nada.
Yo más bien ahora mismo prefiero pensar que es que hay una forma de hacer, de proceso, de prototipo, de experimento, de prueba y error, de aprender haciendo, que se está demostrando útil para afrontar la complejidad derivada de este mundo manierista y hacerlo de forma colectiva.
Sin caer en la autocomplacencia, creo que quienes llevamos tiempo apostando por la idea de laboratorio, tenemos que mantener la posición, no de forma purista, sino abierta y hackeable, poniendo en cuestión las propias lógicas de laboratorio, extendiéndolas a otros ámbitos, sacándolas a la calle, poniéndola al servicio de la ciudadanía.
Parece que siempre andamos huyendo, escapando según los conceptos que comienzan siendo periféricos son cooptados por el centro-imperio-hegemonía-mercado. El centro va ocupando más espacio, como en un proceso de gentrificación de conceptos. Creo que hay que quedarse más tiempo sobre el terreno, como esos viejos que se resisten a abandonar su casa. Lo que tenemos que ver es cómo hacerlo, de modo ni propietario ni numantino, sino abriendo juego, contaminándonos-afectándonos, politizando la posición. Aprovechar la ola, como surfers contrabandistas. Sacar partido a la palabra ahora se entiende de forma generalista. Y resistir la tentación de buscarnos otra más inteligible, al fin y al cabo, un nuevo espacio de confort. Disfrutar de las contradicciones y problematizaciones ¿Podemos-queremos hacerlo?
Nosotras desde ColaBoraBora hemos hecho del lab nuestra playa. Justo ahora acabamos de publicar un proyecto sobre una plaza que es un living LAB de innovación social y desarrollo comunitario. Lo hemos llamado HARROBItik HARROBIra. Comparto aquí el informe: http://www.colaborabora.org/2016/07/07/harrobitik-harrobira/
Por otro lado, últimamente he pensado bastante en el tema de la cocina como metáfora (gran texto el de Antonio). Ingredientes, procedimientos, recetas, cocinar y comer, tradición e innovación, lo sensitivo y experiencial, el I+D artesano… En Euskadi la gastronómica es CULTURA y juega un papel muy importante en nuestras vidas. Está en el sustrato social y desde ahí se ha sabido innovar y se ha innovado en comunidad, desde algunas posiciones pioneras que supieron ver que la clave estaba no en las individualidades, sino en el tejido. Los restaurantes de estrellas forman parte de toda una cadena de sentido, de un ecosistema en el que conviven la comida casera, el producto local, las sociedades gastronómicas, los pintxos, los menús del día de calidad, la soberanía alimentaria, las escuelas de hostelería… Todo eso nos lleva a MasterChef y elBulliLab, tanto como a Cocina de Guerrilla o la cocina de Tabacalera de Lavapies (y una interesante experiencia que nos contó Amador Fernández Savater en TECNOBLANDAS, sobre la cocina como espacio otro para generar y abrir la comunidad y la participación).
Para terminar, una especie de llamamiento desde dentro de los laboratorios “¡Nosotras las Cobayas!” http://www.colaborabora.org/2014/05/21/nosotras-las-cobayas/
¡Y perdón por extenderme!
Deixa un comentari