La conferència d’Ele Carpenter en l’última sessió de I+C+i ha resultat una inesperada síntesi de les principals línies de treball dels últims mesos, i permet definir amb claredat tres vectors clau de la transformació cultural en la qual estem immersos. La trinitat emergent no és misteriosa, ni pressuposa una revelació divina: obeeïx a una praxi que està afectant a tots els agents culturals i que implica un canvi progressiu en l’enfocament conceptual de gèneres i formats, metodologies de treball, processos de representació i estils de producció i post-producció. Carpenter va xifrar la seva anàlisi en el gènere exposició, però bé podria fer-se extensiu a totes les pràctiques culturals.
La nova trinitat posseeïx tres àmbits entrellaçats que permeten definir amb certa simplicitat l’horitzó que es desplega una nova cultura.
- La influència de les tecnologies digitals colaboratives i la Filosofia 2.0, estan replantejant els processos de concepció, producció, representació i arxiu de les activitats culturals.
- La progressiva virtualització dels centres i museus és un procés imparable que implica una profunda reflexió sobre multiplataformes, convergència multimèdia, exposicions virtuals i meta-exposicions.
- Torna la materialitat, la reivindicació dels processos artesanals, una nova presencialitat i tots els efectes i paradoxes resultants del vector post-digital.
La trinitat emergent pot formular-se de múltiples maneres i no obeeïx a cap regla especifica, però sí permet comprendre millor com la unitat entre allò físic i allò virtual comença a ser indissoluble i per què la gran demanda de participació pot convertir-se en un procés col·lectiu que va de la contribució a la co-creació. Cadascun dels estadis o vectors de la nova trinitat cultural pot conduir a les discussions més bizantines, però a la vegada és una activació radical d’un procés de canvi que no ha fet més que començar. En aquest nou context, complex, obert i mutant, la conciliació hauria de reemplaçar als concilis, la interdependència a les autarquies, i el fluir acte-organitzat a tots els dogmes excloents. No és necessària la fe, n’hi ha prou amb el sentiment que entre tots- cadascú en el seu estil, coneixement i velocitat- estem generant un canvi de paradigma.
Ramon Sangüesa | 11 juny 2010
Hola Juan
Buen post!
Para mí que andamos ya en lo post-digital de pleno que no es un regreso al objeto como antes sino a otro tipo de materialidad.
Me gustó que Ele Carpenter subtitulara su intervención “Code as Matter” pero precisamente creo que la vuelta de lo material es “Matter as code” extendiendo e invisibilizando, “normalizando”, el paradigma de lo programable en todos los niveles de la materia. Comenté con Bruce Sterling esta línea que él ya ha venido apuntado últimamente. Bruno Latour en relación con la difusión hacia todos los niveles del diseño (del que lo digital es una expresión):
http://ramonsanguesa.tumblr.com/post/621443772/digital-design-everywhere-the-first-self-replicating
Juan | 22 juny 2010
Gracias Ramón, es muy oportuna tu matización. Creo que “el regreso de lo material” reside en seguir amplificando el concepto de “materia”. Lo mismo sucede con la noción de “realidad”. Hoy mismo leía una entrevista al polémico Craig Venter donde sugiere que el posible secreto de la vida reside en la información, pero la información no basta por sí sola…Se necesita un “starter” que la haga arrancar…Quizá el diseño en su sentido más amplio cumpla esa función…Bueno, lo dejamos ahí, porque entramos en arenas movedizas.
Deixa un comentari