La suma de totes les pors

El pensament conspiranoic ens fa de mirall dels terrors col·lectius i alimenta la desconfiança en enemics exteriors i interiors.

Obra teatral «A Bruxinha que era boa», de Maria Clara Machado. Rio de Janeiro, 1958

Obra teatral «A Bruxinha que era boa», de Maria Clara Machado. Rio de Janeiro, 1958 | Arquivo Nacional do Brasil | Domini públic

Fa segles que les principals fòbies i ansietats de cada societat troben un vehicle expressiu idoni en aquella mena de teories escabellades que, tot i néixer als marges i basar-se en dades com a mínim curioses, acaben sumint un bon nombre de persones en una veritable febre conspiradora.

Frank Henry Little, més conegut pels veïns de Butte (Montana) com Frank Little, va ser assassinat a sang freda l’1 d’agost del 1917. Anys enrere aquest carismàtic líder sindical s’havia unit a Industrial Workers of the World, i just acabava d’organitzar una vaga dels treballadors portuaris de Wisconsin quan sis homes, a plena llum del dia, el van linxar i el van penjar a la forca, sense que les autoritats s’esforcessin gaire a descobrir la identitat dels criminals. De fet, tots els que ostentaven un càrrec públic a Butte –a diferència dels 10.000 treballadors que van acompanyar la marxa fúnebre– van encongir-se d’espatlles, mussitant alguna cosa sobre recollir el que s’havia sembrat. Aquest fet va dur l’escriptor Dashiell Hammett a fer-se una pregunta senzilla: ¿i si tot el món, en aquella ciutat maleïda, era corrupte?

El resultat d’aquesta terrible foguerada inspiradora va ser Malson de ciutat (1924), un relat breu que, en paraules de William F. Nolan, reflecteix com pocs la visió d’«un món caòtic, sense forma ni disseny» que caracteritzava l’autor, per a qui les persones com Frank Little no podrien tenir mai una oportunitat real, perquè la banca sempre guanyava. En el primer esborrany del text la petita ciutat a què es referia el títol era Butte, però va transformar-se en la fictícia Izzard en la versió final. Hammett reprendria la idea d’una petita comunitat unida a l’entorn del delicte, com si fossin unes Sodoma i Gomorra modernes, en l’exitosa Collita roja (1926), però Malson de ciutat té l’honor de ser una de les primeres ficcions purament conspiradores que s’hagi publicat mai. El protagonista entra a la història amb la gallardia d’un heroi d’aventures clàssic, però l’estada a Izzard, on tots els que l’envolten sembla que sàpiguen una cosa que ell ignora, el convertirà en un paranoic de primer ordre. Els últims fragments del conte, en els quals sembla que un foc purificador consumeixi la ciutat, són tan catàrtics com falsament optimistes: Hammett sabia d’allò més bé que, per cada malson de ciutat que s’incendiés, n’apareixerien deu de noves que la substituirien.

Dashiell Hammett - Nightmare Town

Dashiell Hammett – Nightmare Town

Malson de ciutat era, doncs, un compendi perfecte dels principals vicis i pecats dels Estats Units de la Llei Seca: un context tan caracteritzat pels episodis de violència, corrupció i transgressió quotidiana, que l’existència d’una ciutat concebuda com un frau immens contra la seguretat no era tan escabellada, realment. Com moltes altres ficcions conspiradores que van venir després, la seva comesa era concentrar en una única narració totes les pors i les ansietats socials de l’època; en aquest sentit, no cal sinó estudiar les teories més salvatges i aparentment marginals de cada moment per conèixer-ne els malsons col·lectius. El pànic davant d’una possible infiltració secreta d’agents nazis a la Londres del Blitz va esperonar Graham Greene a escriure El ministeri de la por (1943), de la mateixa manera que el cinema estatunidenc dels anys cinquanta semblava que estigués obsessionat amb el pànic roig (la idea que els comunistes visquessin amagats entre «els nostres»). Arran del magnicidi de John F. Kennedy, el poble nord-americà va començar a tremolar de por amb la idea d’un enemic no pas exterior, sinó interior: la possibilitat que el mateix govern conspirés a l’ombra, una sospita que l’escàndol del Watergate no va fer sinó acréixer. Mentrestant, règims dictatorials com el de Franco havien aconseguit establir-se sobre una base merament conspiranoica, i havien convertit els enemics personals del seu líder en enemics de la pàtria. La trama judeomaçònica-comunista que suposadament assolava Espanya des de temps immemorials era, doncs, un altre cas de suma de pors; en aquest cas, però, la por viatjava des de dalt (les altes instàncies) cap a baix (el poble).

El pensament conspiranoic sempre necessita un marc d’«Ells contra Nosaltres» per funcionar correctament. Tota conspiració, des dels rumors d’una mà negra Rosacreu rere els esdeveniments de la Revolució Francesa fins al moviment antivacunes actual, sempre està protagonitzada per una elit minoritària que manipula de manera perversa i interessada una majoria molt menys poderosa i, llevat que es desperti i s’organitzi ràpidament, molt més dòcil. Aquesta lluita desigual contra els desencadenants secrets del Nou Ordre Mundial equival, a la pràctica, a declarar-se en rebel·lió contra tot el que faci olor de versió oficial. Però el que és més fascinant i alhora més paorós del temps que ens ha tocat viure és el fet que aquesta rebel·lió de vegades prové de les més altes instàncies. Com el franquisme, el trumpisme va ser molt hàbil a l’hora d’aglutinar totes les pors del seu carismàtic líder en una mateixa massa uniforme, les elits globals, a les quals culpava directament de mantenir un «Estat profund», és a dir, un poder supragovernamental situat fins i tot per sobre de la Casa Blanca. Si en l’època del Watergate la gent mirava Washington amb recel, anys més tard Donald Trump va aconseguir que un percentatge sorprenentment elevat de la població cregués en el que l’expert en conspiracions Jesse Walker va batejar com «una conspiració benèvola»: el convenciment que el president dels Estats Units treballava sub rosa per ajudar els necessitats i posar fi al fosc domini d’aquell Estat profund –que, evidentment, no era sinó una fórmula per demonitzar el rival polític.





Parlem, per descomptat, de QAnon, probablement la teoria de la conspiració més representativa de les acaballes de la primera dècada del segle XXI i l’inici de la segona. Segons una enquesta de la NPR feta a finals de la tardor passada, un al·lucinant 17 % de la població estatunidenca creu que «un grup d’elits adoradores de Satanàs intenta controlar la política i els mitjans de comunicació mentre es dedica al tràfic de menors». El 37 % dels enquestats va declarar que no n’estava segur, mentre que un altre 12 % va afegir-hi la cirereta que donava suport a una teoria diferent, completament salvatge però en certa manera íntimament relacionada amb la primera: la teoria que moltes de les massacres dels últims anys en realitat han estat fraus protagonitzats per actors i actrius professionals. Les mateixes elits satàniques que controlen l’Estat profund estarien interessades, doncs, a posar fi a la segona esmena de la constitució a través de diferents teatrets destinats a cridar l’atenció sobre els perills de les armes de foc.

El que aquesta enquesta posa de manifest és, en realitat, l’immens poder de seducció que la conspiranoia exerceix en un percentatge cada cop més elevat d’individus, els quals, durant un període històric especialment tens i confús, decideixen abraçar un populisme antisistema que d’entrada sospita de qualsevol versió oficial. A l’Estat espanyol també observem cada cop més com l’extrema dreta aprèn a coordinar el discurs d’odi amb el pensament conspiranoic: en el fons, es tracta d’instrumentalitzar allò en què les teories de la conspiració sempre han excel·lit i espantar la població amb sumes de pors cuinades expressament per alimentar la desconfiança en enemics exteriors i interiors. Ciutats imaginàries, com l’Izzard de Hammett, encara actuen de mirall, deformant-nos la realitat; ara, però, els seus principals impulsors no són autors preocupats per la manera en què el sistema ofega les promeses de progrés, sinó demagogs interessats a pescar vots gràcies a una generosa dosi de pànic conspiranoic.

Ens cal, per tant, creure en un possible renaixement de la ficció conspiradora com a eina per detectar i amplificar els mals presents en la nostra societat, o com a arma idònia per lluitar contra la monopolització ultra de la ment conspiranoica. Autors com Thomas Pynchon, William S. Burroughs, Robert Anton Wilson, Margaret Atwood o Umberto Eco van assenyalar-nos el camí: en comptes de deixar que la por i el discurs de l’odi construeixin relats amb un marcat interès electoralista, cal que reclamem la ficció conspiradora com a territori per denunciar l’assalt a la imaginació paranoica, en la qual tot es capgira i qualsevol pensament escabellat és possible, perquè ningú pretén que després xoqui traumàticament contra el mur de la realitat.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La suma de totes les pors