En comú
El comú, els comuns, la comunitat, el procomú, els béns comuns, aquests conceptes s’han instal·lat de nou en el nostre imaginari i sembla que són aquí per quedar-s’hi. Sense haver de gratar gaire sobre què comparteixen o què les diferencia, aquestes paraules conformen un llenguatge que entra en batalla amb la dualitat del «que és públic» i «el que és privat», un escenari en plena asfíxia, escleròtic, incapaç de respondre al canvi d’època que vivim. El que és comú ens desplaça a una altra posició, un espai des del qual assenyalar i actuar sobre la contínua expropiació de recursos i maneres de fer que molts creuen que ja no ens pertanyen. El que és comú recupera el fil de les lluites que històricament s’han enfrontat a un règim basat en la mercantilització del tot social; és un espai de poder, de defensa, de reapropiació de la riquesa col·lectiva. Les abraçades fraternals entre el que és publicoestatal i el que és privadomercantil ens aixafen, ja va sent hora de desfer aquesta perversa història d’amor.
Com apunta David Harvey, la història del capitalisme és la història d’una contínua despossessió, un règim basat en els continus assetjaments de la producció social. Sense aquesta contínua acumulació per despossessió, sense els decrets, els rumbs institucionals i les tàctiques per assetjar i extraure renda de la producció social, el règim d’acumulació capitalista no es podria mantenir. Per sucumbir a aquesta lògica del «mercat com a regulador social» ha estat necessari un continu intervencionisme estatal, el disseny d’institucions robustes que han convertit la vida mateixa en mercaderia. Recursos naturals i mediambientals, coneixements, cultures, formes de vida, fins i tot qualsevol tipus de projectes de futur són pastura del cicle d’acumulació de l’actual capitalisme financer, un règim que valora i especula amb qualsevol potència social. L’endeutament ciutadà i la dilapidació d’altres modes de vida possibles, aquesta és la base genètica d’un model que se serveix de la despossessió per perpetuar-se.
Coneixem els límits d’un model social pensat des de la propietat pública i la propietat privada, ara el que és comú se situa com a nova hipòtesi política.
Pensar en comú
En aquesta perspectiva s’enllaçava el programa «En comú», aplegant diferents reflexions sobre aquest nou estat de coses. El conjunt de veus va abordar un vast territori que prenia com a objecte d’estudi diferents dimensions, des del subjecte individual fins als reptes als quals ens enfrontem a escala planetària.
Josep Ramoneda va situar la seva reflexió sobre la llibertat, tant aquella des de la qual pensar en l’emancipació del subjecte individual com la conquerida a través dels seus vincles comunitaris. Xavier Antich, Joan Margarit i Joan Nogué van abordar la ciutat com a espai usurpat del seu relat, on l’urbanisme mercantil ha convertit un territori de convivència i producció comunitària en un context dissenyat per al consum. Ulrich Beck va desplegar les actuals tensions entre la pèrdua d’autonomia i legitimitat de l’Estat-nació, enfront de la capacitat de decidir i governar en comú a escala europea. Lydia Cacho va relatar les aliances publicoprivades per bloquejar i assaltar drets humans en una nova versió de la històrica confluència entre esclavisme i règim capitalista. Peter Burke, a través d’una anàlisi de la història del coneixement, va assenyalar els nous assetjaments als quals està sotmesa la producció col·lectiva de coneixements, mesures de regulació i control que entenen la cultura com a mercaderia i no com a dret. Zygmunt Bauman va reflexionar sobre com la crisi que les institucions educatives pateixen des de fa dècades avui es veu més incrementada, tant per la seva articulació amb dispositius de dominació com per la seva incapacitat per connectar amb processos d’innovació social. Perejaume va centrar la seva aportació a mostrar l’estímul que produeixen altres tipus de cultures, modes de fer i cicles de vida que estan arrelats a la terra; l’agrarietat com a forma de relació i d’assemblatge amb la natura. Ramón Andrés ens va recordar l’essència de l’experiència musical i el seu impossible encaix amb la lògica desenvolupista i consumista de les indústries de l’entreteniment, una mediació que ens allunya de la capacitat de la música per produir espais comunitaris. Marina Garcés ens va parlar de la centralitat actual del compromís, no com a contracte o com a decisió individual per allistar-se a una causa, sinó com a vincle ja establert, com a posició des de la qual emparar-nos de les nostres vides.
Amenaces al que és comú i moviments de reapropiació
En totes aquestes aportacions, mentre se situaven les amenaces que pateix el que és comú, treien el cap o directament irrompien les tendències de moviments contraris. Ja a «La Gran Transformació», Karl Polanyi narrava aquest moviment doble, en què l’expansió contínua del mercat quedava frenada per un exercici de protecció del cos social. Si bé el credo liberal va penetrar en les formes de relació social, els principis del liberalisme econòmic van venir acompanyats d’una complexa maquinària institucional. El mercat com a regulador social no va ser gens ni mica un espai construït de manera «natural», l’Estat hi va intervenir violentament per imposar el laissez-faire.
Potències i recursos que constituïen un espai de relació social van ser convertits en «mercaderies fictícies»; la força de treball convertida en salari, la terra convertida en renda. Avui patim la conversió dels sabers en royalties i del cos en mercaderia. Veiem com els desitjos i els projectes de vida han estat convertits en deute, veiem com els drets conquerits es redueixen a un simple valor de canvi per legitimar una elit que viu a costa d’aquest procés de despossessió. Però en tot aquest procés, el doble moviment que relatava Polanyi ha seguit la seva pugna, la crisi no fa altra cosa que visibilitzar les friccions i els moviments alternatius que són part constitutiva d’una pulsió social mil·lenària. Una pulsió que reneix en moviments urbans de gestió d’espais, infraestructures i recursos que abans van ser pastura de l’especulació immobiliària; en processos de recuperació de relats de ciutat considerats improductius i que van ser invisibilitzats en benefici de la producció de marques urbanes adaptada a mercats competitius; en moviments per a una cultura lliure i eines que desborden i posen en escac els indicadors d’excel·lència d’institucions educatives i culturals; en moviments socials que reclamen drets fonamentals, com l’habitatge, o que exigeixen la gestió veritablement pública de recursos tan fonamentals com l’aigua.
La revolució del comú
El que és comú, en definitiva, emergeix a través de comunitats polítiques actives, d’espais de creació i defensa de la producció col·lectiva, de moviments de construcció i recuperació de relats omesos, de la nostra capacitat inventiva i d’assistència mútua, d’institucions de base social capaces de reinventar-se per no deixar de manar obeint.
La revolució del que és comú construeix un espai de reflexió, de suggeriment, d’acció. Un territori per pensar en els nostres mitjans i les nostres institucions, els nostres modes de relació, producció i consum, una via des de la qual pensar en la comunitat humana en el seu conjunt. Però si a alguna cosa s’enfronta aquesta revolució és a les indigestes formes de govern neoliberals, a la maquinària institucional que comodifica els nostres lligams comunitaris, al règim de producció capitalista que continua assetjant espais per depredar. Que aquest procés ens dugui a un model social o un altre depèn de cadascú i cadascuna de nosaltres, de la nostra acció en els espais que habitem i transitem, de la nostra acció en els espais que produïm o on consumim. Aquest «moviment contrari» ha de burlar les condicions de l’homo economicus, del subjecte que, a la cerca de maximitzar els seus beneficis, només veu en la comunitat un mitjà per assolir els seus objectius. Som interdependents, som en la mesura que conformem comunitats i, per més que vulguem ficcionar la immunitat promesa sota les nostres propietats individuals, som vulnerables. Acceptar aquesta vulnerabilitat no és una posició servil des de la qual llepar-nos les ferides, sinó que, com ens recorda Marina Garcés, acceptar la nostra vulnerabilitat fa esclatar la nostra potència comunitària, ens mostra la capacitat per redefinir i recuperar la nostra riquesa.
Deixa un comentari