La política gasosa

El president Harding amb el gos Laddie davant de la Casa Blanca. Washington D. C., 1922 | Library of Congress | Domini públic

Las Mañaneras

Durant cinc anys els mexicans van esmorzar amb la Mañanera, un programa de televisió d’unes tres hores de durada conduït pel president Andrés Manuel López Obrador (AMLO). Des de la primera emissió, el 2018, la Mañanera va desafiar les lleis del màrqueting polític. Mentre les tendències globals en la comunicació premien els formats breus i àgils, com una rara avis protegida en una reserva natural, AMLO va mantenir-se fidel a un estil tradicional que li permetia, entre altres coses, marcar l’agenda política del dia. Igual que els inacabables discursos de Fidel Castro a la Plaza de la Revolución, o igual que programes com Enlace Ciudadano, de Rafael Correa, Aló Presidente, d’Hugo Chávez, i les cadenes nacionals de Cristina Fernández de Kirchner, la Mañanera pertany a una espècie mediàtica en vies d’extinció.

Videopolítica

La videopolítica va néixer el 1960, quan John F. Kennedy i Richard Nixon van encarar-se davant les càmeres durant la campanya electoral que acabaria guanyant el candidat demòcrata. A partir d’aquell esdeveniment, política i televisió van unir-se en un ferm matrimoni. Si bé aquesta relació encara perdura, l’aparició de noves formes de comunicació està produint un desplaçament en la manera en què es construeix i es gestiona el poder. Al segle XXI, la política tendeix a construir-se cada cop més a les xarxes socials i en altres entorns en què es genera, circula i es consumeix la cultura snack. El vídeo de Javier Milei arrancant ministeris d’un organigrama va donar la volta al món molt abans que arrasés en les eleccions del 19 de novembre del 2023 amb el 56 % dels vots.

«Minsteri de Cultura: FORA. Ministeri de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible: FORA. Ministeri de les Dones, Gènere i Diversitat: FORA. Ministeri de Ciència, Tecnologia i Innovació (ben propi del sector privat; del públic no en va sortir res de bo): FORA. Ministeri d’Educació (adoctrinament): FORA.» (Javier Milei, candidat presencial, agost del 2023)

Mediatitzacions gasoses

Si és cert que els mitjans imposen la seva lògica a les institucions polítiques, religioses o esportives, val la pena reflexionar sobre la mediatització del poder. ¿Com fan política Donald Trump, Javier Milei, Volodímir Zelenski o Alvise Pérez? Si bé n’hi ha que provenen del broadcasting —Trump havia presentat un reality show, Milei era un columnista econòmic desaforat i Zelenski va forjar-se com a comediant televisiu i cinematogràfic—, en major o menor mesura tots han après a moure’s amb habilitat en el nou entorn gasós. A diferència d’Alvise Pérez, un actor polític «nadiu gasós», els altres són vells monstres mediàtics que, com diria Antonio Gramsci, emergeixen quan el vell món es mor i el nou triga a aparèixer.

«Espanya s’ha convertit en la festa dels criminals, dels corruptes, mercenaris, pedòfils i violadors.» (Alvise Pérez, eurodiputat)

Populismes

Mentre a AMLO li calien tres hores per imposar la seva agenda, Javier Milei aconsegueix el mateix efecte amb una piulada de matinada o un microvídeo a TikTok que pugen a les xarxes els exèrcits de trols que acampen a la Casa Rosada. La seva estratègia mediàtica és eficaç i eficient, perquè assoleix més bons resultats amb un esforç mínim. Pot dir-se el mateix de Donald Trump. Tots dos representen una nova generació de polítics perfectament adaptats a l’ecosistema mediàtic del segle XXI.

Donald Trump, tot i que és quasi tres dècades més gran que Javier Milei, va ser pioner a l’hora de comprendre la lògica de les xarxes socials i fer-les servir com a eines polítiques sense prejudicis. Si Silvio Berlusconi va perfeccionar el telepopulisme als anys noranta i va dur la videopolítica a la màxima expressió, Trump va traduir això al llenguatge de les plataformes digitals. Milei completa la transició: la seva presència televisiva és deplorable, llegeix (malament) els discursos i no sap interpel·lar els espectadors. El seu know-how s’expressa en la mediasfera gasosa; és allà que es mou a gran velocitat i amb l’agudesa d’una au carronyaire.

«Entre la màfia i l’Estat, prefereixo la màfia. La màfia té codis, la màfia compleix, la màfia no menteix, la màfia competeix.» (Javier Milei, president d’Argentina)

Mems

La política gasosa es construeix a partir de petites molècules textuals que circulen frenèticament per les xarxes. Quan estan ben dissenyades, aquestes càpsules efímeres són capaces de marcar el debat públic durant un parell de dies. La consigna sembla que sigui «doneu-me un mem i agitaré les masses digitalitzades».

«En aquesta mena de llenguatge epocal que és la memètica, les expressions del malestar contemporani, protagonitzades principalment per joves, constitueixen una estratègia pràctica que posa al centre les associacions i denúncies que falten en el discurs endreçat de la modernitat, que marquen l’autisme de la classe política, el cinisme de les classes econòmicament poderoses […]. El mem ha arribat amb la generació més poderosa des del punt de vista tecnològic. El seu arsenal és inesgotable: enfront del mapa finit de la política formal i les seves estratègies de control s’hi oposa el mapa infinit de la imaginació i l’humor.» (Rosssana Reguillo, Paisajes insurrectos)

Complexitzar

La brevetat i l’aparent simplicitat de la política gasosa podria fer-nos creure que som davant d’un fenomen de comprensió fàcil. Res més lluny de la realitat. Com que la quantitat d’actors, continguts i plataformes es multiplica exponencialment, l’ecosistema es torna més complex. Atribuir els triomfs de Milei o Trump només a la seva habilitat en l’ús de les xarxes socials és un exercici de mandra intel·lectual.

Aquests lideratges emergeixen de realitats socials concretes i responen a desplaçaments subterranis que ni les millors enquestes arriben a detectar. Els mitjans, no podria ser altrament, són una part essencial d’aquest entramat, però d’aquí a considerar-los-en la causa única hi ha una distància que ni l’esmolada motoserra de Milei pot retallar. A l’hora d’explicar aquests processos no podem deixar-los al marge, però només amb els mitjans no n’hi ha prou.

«La principal amenaça de la democràcia no és la violència, ni la corrupció o la ineficiència, sinó la simplicitat. En la forma que té actualment, la pràctica política constitueix una capitulació davant del que és complex, en lògica correspondència amb el fet que la conceptualització de la filosofia política tampoc no està a l’altura de la complexitat social.» (Daniel Innerarity, filòsof polític)

Els polítics passen, l’snack queda

Resulta interessant que, després de tants anys de sobredosi televisiva, el que roman en la memòria popular són un grapat d’expressions, del «¡Váyase, señor González!» de José María Aznar a l’advertència d’AMLO als joves delinqüents: «Que es portin bé, perquè fan patir molt les seves mares». Quan el broadcasting es decanta, només queden en circulació els microtextos de la cultura snack. Per acabar, un parell de preguntes i una hipòtesi. Igual que els vídeos de TikTok, les stories d’Instagram o les insuportables piulades de Javier Milei, ¿és possible que els lideratges polítics del segle XXI tinguin un cicle vital molt reduït? La volatilitat de la societat efímera ¿fins a quin punt els condemna a una existència efímera? Una hipòtesi. Potser estem entrant en l’era dels lideratges snack, actors polítics amb un creixement mediàtic exponencial la corba dels quals, però, cau en picat víctima del fastig.

Política gasosa en estat pur.