La naturalesa política de la selva

Plantacions de quítxues. Departament de Beni, Bolívia, 1913-1914 | Erland Nordenskiöld, Museum of World Culture | Domini públic

En els imaginaris colonials i moderns, els pobles indígenes de l’Amazònia s’han definit sempre per mitjà de categories que fan referència a la incompletesa, l’absència o la mancança: societats sense fe, sense llei i sense escriptura, societats sense agricultura ni sistemes de gestió de recursos, sense economies de mercat ni institucions governamentals complexes. Es tracta de societats en estat de naturalesa, de societats sense història.[1] Un dels elements recurrents a favor d’aquest punt de vista ha estat la suposada inexistència de complexos urbans en el paisatge selvàtic, tant en el passat històric, en forma d’evidència arqueològica, com en el present modern, a través de grans infraestructures espacials. Suposadament constrets per les condicions ambientals dels tròpics, les limitacions tecnològiques i les «economies de subsistència», es deia que als pobles de la selva els faltava el producte més notable de la civilització: la ciutat. Es tractaria, doncs, de societats no urbanes, en el sentit que no poden desenvolupar les estructures tecnològiques, espacials, culturals i polítiques que caracteritzen la polis. Les cartografies presentades en aquest capítol qüestionen aquesta perspectiva colonial. S’inscriuen en una investigació sobre la campanya genocida que l’Estat brasiler va dur a terme contra dels pobles indígenes de l’Amazònia durant la dictadura militar dels anys setanta i vuitanta. A través d’una arqueologia de la violència registrada en mapes, documents i el teixit botànic de la selva, aquesta investigació revela una imatge radicalment diferent de la naturalesa de l’Amazònia. En examinar amb deteniment aquestes evidències, veiem que la selva és, en bona mesura, un constructe dissenyat que resulta de les diverses maneres que tenen les societats indígenes d’involucrar-se amb la terra, manipular-la i transformar-la.

Cultura dels geòglifs. S’han identificat centenars d’estructures geomètriques de terra al llarg de les àrees desforestades del sud-oest de l’Amazònia, una de les regions més afectades pels plans de colonització implementats durant les dècades del 1970 i el 1980.

La naturalesa dissenyada del bosc

Les interpretacions cartogràfiques estàndard presenten els boscos de l’Amazònia com uns ambients no intervinguts, i classifiquen tota l’àrea com una massa ininterrompuda de «boscos antics» o «alts boscos», termes utilitzats per designar forests que presenten un caràcter primari i que no han estat modificades per l’acció humana en el passat recent ni en el remot. Aquesta «ceguesa òptica» en la cartografia és en bona mesura el correlat espacial d’una «miopia epistemològica» que ha condicionat històricament la manera d’interpretar la naturalesa de l’Amazònia de les ciències modernes. En un ampli espectre de camps –etnografia, biologia, arqueologia, geografia, etc.–, així com en la cultura occidental en general, es parteix del supòsit constant que les societats indígenes no van exercir cap influència en la composició de les espècies i la biodiversitat de l’Amazònia. Estudis etnobotànics i arqueològics recents, però, demostren que res més lluny de la realitat. Les maneres d’habitar dels pobles de la selva no només deixen una empremta clara en el paisatge, com revela l’arqueologia dels pobles desapareguts, sinó que també han exercit i exerceixen una funció notable en la conformació de les associacions vegetatives i els continguts de les espècies selvàtiques.[2] 

Els sistemes indígenes de gestió del paisatge a l’Amazònia estan formats, tradicionalment, per diversos focus d’artigatge (sistema de tala i crema), en fases diferents d’ús, distribuïts dins del bosc. Cadascun d’aquests focus sol contenir un nombre impressionant de plantes i conreus.[3] Quan el bosc torna a créixer sobre aquest tapís de plantes i a poc a poc reclama el terreny dels poblats abandonats, és una altra mena de bosc el que emergeix, amb espècies particulars d’arbres i plantes sembrades per les activitats dels habitants dels poblats i els animals atrets pels antics assentaments. Moltes societats nadiues de l’Amazònia reconeixen que les zones d’artigatge i altres zones artificials funcionen com a forces atractives d’importants agents de dispersió, i gestionen deliberadament certs tipus de plantes per augmentar-ne la presència i potenciar, així, la distribució de les llavors i la germinació de certes espècies. La composició resultant del bosc que creix sobre un camp abandonat és semblant a un hort que continua aprofitant-se, i sovint té connotacions simbòliques importants per als pobles indígenes, perquè constitueix un element arquitectònic viu i poblat dins d’una infraestructura urbana més gran feta de poblats antics i nous.

Com que aquestes formacions forestals secundàries semblen tan naturals com els boscos antics i tenen graus similars de biodiversitat, l’ull inexpert amb prou feines pot detectar-les en el paisatge. Això no obstant, són el producte d’un compromís social a llarg termini amb l’entorn o, d’acord amb la definició de l’etnobotànic William Balée, són «boscos culturals», construccions botàniques antropogèniques creades per formes específiques d’interacció entre dinàmiques culturals i naturals que acullen «inscripcions, històries i records en la mateixa vegetació viva».[4] Els boscos en guaret originats pels sistemes indígenes de gestió de la terra «representen una espècie de reforestació indígena», sosté Balée, «en la mesura que la riquesa d’espècies dels boscos alts s’està substituint a poc a poc per boscos secundaris de riquesa equivalent a través de la mediació cultural».[5] Per tant, aquests sistemes actuen a favor de la millora i no pas de l’esgotament de la biodiversitat, i és per això que tendim a veure tals artefactes humans com si fossin naturalesa primigènia, perquè en bona mesura són boscos pròpiament «naturals».

La cartografia de les ruïnes d’aquests pobles és una prova del procés sociohistòric de «construcció arquitectònica» de la selva, que va estar a punt de ser destruïda per les polítiques d’esborrament ideades per la dictadura militar. A més de la naturalesa política de la violència perpetrada contra les maneres d’habitar indígenes, aquesta arqueologia revela que la naturalesa de la selva ja és política de per si, que l’Amazònia és el producte de disposicions socioespacials que es fonamenten en —i que alhora són el fonament de— la vida del bosc. L’extermini de pobles originaris condueix a la destrucció del bosc, perquè a l’Amazònia la diversitat biològica i la social, la naturalesa i la cultura, són estructuralment interdependents.

Imatges de la naturalesa – paisatges de violència

En un estudi pioner publicat el 1989, Balée va estimar que com a mínim l’11,8 % de l’Amazònia està composta de boscos antropogènics. Això equival a imaginar un territori més gran que França cobert d’un entorn extremament biodiversificat dissenyat per sistemes indígenes de gestió del paisatge.[6] D’aleshores ençà, les noves troballes arqueològiques han demostrat que aquesta xifra probablement és molt superior, i d’aquesta manera s’ha confirmat que el passat del territori més biodivers de la Terra és tan ric en cultura com en naturalesa. En altres paraules, l’estructura botànica i la composició biològica de la selva tropical és en bona mesura un «patrimoni urbà» de dissenys indígenes.

L’Amazònia ha figurat durant molt de temps com la representació per excel·lència de la naturalesa en l’imaginari i les construccions epistemològiques de la cultura i les ciències occidentals. Això no obstant, com revela l’arqueologia del passat recent i profund de la selva, aquesta imatge de la naturalesa en realitat és producte de la violència colonial. Més que provar una mancança, la suposada falta d’evidències arquitectòniques en el paisatge de la selva indica limitacions en les maneres que ha tingut el coneixement modern d’interpretar els paisatges tecnificats de l’Amazònia. La fabricació d’aquesta epistemologia ha estat íntimament relacionada amb els imaginaris colonials que van funcionar com un dels instruments més poderosos i duradors en el procés històric d’extermini dels pobles indígenes.

Les ruïnes de la selva mostren que la violència ha estat un factor determinant en la configuració de les representacions i l’entorn de l’Amazònia, al mateix temps que fan visible que les nocions dominants de societat i naturalesa han servit per fonamentar i legitimar aquesta violència. A mesura que n’investiguem i en coneixem les històries, aquestes ruïnes vivents comencen a revelar formes alternatives de concebre i organitzar les relacions entre poblacions i ambients, perquè descriuen tecnologies espacials capaces de «produir naturalesa». Aquests dissenys de millora de la biodiversitat estan ben vius en la memòria i en les pràctiques quotidianes dels pobles de la selva. Per tant, la protecció dels seus drets sobre la terra comporta també el disseny d’un sistema ecològic planetari més resistent per enfrontar les ruïnes del canvi climàtic antropogènic.

Descolonitzar la ciutat

Observar l’arquitectura de les maneres d’habitar indígenes a l’Amazònia exigeix un canvi radical de perspectiva i un exercici de descolonització de la mirada. En comptes de veure-hi l’absència de ciutat, és el concepte de ciutat en si el que s’ha d’ampliar i transformar. La distribució espacial d’arbres i espècies vegetals, la geometria del fullatge, les lleugeres variacions en el relleu i la topografia, les diferències en la composició del sòl, etc., són índexs de formes específiques d’assemblatges socials, «registres arquitectònics» que són el producte d’interaccions complexes entre les accions humanes, les forces ambientals i l’agència d’altres entitats no humanes, que són també copartícips del «disseny del bosc».

Evidència del sòl. Terra preta de índio. Perfil de terra fosca clarament demarcat dins d’una rasa excavada per l’arqueòleg Eduardo Neves a l’Amazònia central. Les anomenades terras pretas, o «terres fosques», són sòls antropogènics molt fèrtils i rics en compostos de carboni i constitueixen índexs arqueològics de la fertilització del sòl dels pobles indígenes. Els assentaments contemporanis tendeixen a  situar-se en zones riques en terres fosques, cosa que demostra una ocupació humana contínua i perllongada. La imatge és cortesia d’Eduardo Neves.

Així com els arquitectes llegeixen la ciutat com un palimpsest històric produït per forces socials que es codifica de manera material —capes sobre capes de ruïnes que constitueixen un teixit viu de relacions socials—, l’Amazònia ha d’interpretar-se a través de la sintaxi del disseny urbà, o bé la noció del que és urbà ha d’elaborar-se de nou per incorporar la naturalesa construïda que presenta el bosc. La relació entre figura i fons se subverteix, en la mesura que el que es definia com l’entorn, l’antítesi o l’exterior de l’espai cívic s’incorpora com a part constitutiva d’una «polis expandida» en la qual humans i no humans cohabiten en un espai polític comú. En aquest procés es fa visible tota una nova concepció del que és urbà, que abraça, als extrems, una polis multiespècie que en un principi ens pot resultar difícil de reconèixer, perquè durant massa temps la nostra perspectiva ha estat confinada als recintes epistèmics de la ciutat occidental.

L’«altre» radical que presenta el bosc no és un paisatge completament natural, la negació absoluta o l’antítesi de l’entorn urbà culturalment saturat. És una forma totalment diversa d’arquitectura, que qüestiona els fonaments colonials de les categories hegemòniques de coneixement en revelar les estructures de poder que sostenen i la violència que infligeixen.