Per tot el territori africà es desencadenen accions en què les dones que han patit violència sexual utilitzen les xarxes per denunciar els agressors. No es tracta de venjança, sinó de recerca de justícia. Recorden que les institucions encara són sexistes, que l’estigma de la violació recau sobre qui la pateix i no sobre qui la comet, que els violadors gaudeixen d’impunitat i les supervivents pateixen rebuig, i que les autoritats no hi intervenen. A les xarxes, però… A les xarxes s’hi juguen l’última carta: per reafirmar-se, resistir, exigir reparació i impulsar un canvi.
Ja fa temps que han perdut la confiança en les institucions, però, cada vegada més, dones de diversos països africans es refugien en les xarxes per plantar cara a la violència sexual. Les estructures formals –de la policia als tribunals, passant pels parlaments que aproven les lleis– estan impregnades de la discriminació de gènere que asfixia els àmbits socials clau. Aquesta és l’anàlisi que ha menat àmplies franges de la població femenina de molts països de l’Àfrica subsahariana a concloure que les autoritats no les protegiran de la violència sexual. Tot i això, no estan disposades a resignar-se a la condició de víctimes, i han trobat en l’entorn digital un espai per desplegar estratègies de suport mutu, de trencament de tabús i d’exigència de justícia. Del Senegal al Sudan del Sud, de Nigèria a Uganda, se succeeixen les accions digitals que no només intenten informar i sensibilitzar sobre el tema, sinó que també denuncien i assenyalen els agressors: omplen, així, l’espai buit que deixen les estructures policials, judicials i legislatives convencionals.
No és un episodi aïllat. Els detonants han estat diversos, i les espurnes s’encenen de la manera més insospitada. Però el fet és que, al llarg dels últims mesos (en algun cas, al llarg dels últims anys), s’han dut a terme accions que han usat les xarxes com un espai de denúncia pública d’agressors sexuals en diferents països africans. Cada acció té unes dinàmiques concretes, i totes es duen a terme de forma autònoma, però l’acumulació evidencia un fenomen més ampli en què moltes d’aquestes comunitats intenten trencar les barreres socials de la denúncia, posar fi a l’estigma de les que han patit aquesta violència i provocar un debat i una reflexió que desencadenin un canvi de mentalitat. Desarticulada la ficció que un moviment com el #MeToo fos realment global, i mirant més enllà del melic de qui creu que el que passa al nord ocupa el centre, el ritme d’aquestes mobilitzacions demostra que cada comunitat té unes necessitats particulars, a les quals les reivindicacions de transformació han de respondre.
«No callaré» era la divisa d’un grup d’activistes senegaleses: la traducció al català de l’etiqueta #nopiwouma, llançada el novembre del 2017 amb la voluntat manifesta de generar un espai que permetés «que les llengües es deixessin anar i que hi hagués suport mutu». Les impulsores han intentat proporcionar un mecanisme perquè altres dones puguin denunciar les seves experiències mantenint l’anonimat. N’hi ha que ho han fet durant aquest temps, i #nopiwouma continua sent una referència per a la denúncia radical de la violència sexual al país.
Els fonaments de les universitats de l’Àfrica Occidental van trontollar a conseqüència de #SexForGrades. L’octubre del 2019, la BBC va emetre un reportatge d’investigació en què denunciava casos de professors d’universitats ghaneses i nigerianes que exigien sexe a les alumnes a canvi de bones notes. La peça es titulava Sex for Grades, i el títol es va fer servir com a etiqueta per difondre’n l’emissió a les xarxes socials; ben aviat, però, #SexForGrades va emancipar-se del documental, i les converses a Twitter van obrir un debat molt dur. Més enllà dels casos concrets denunciats en el documental, moltes usuàries de les xarxes socials van veure-hi una oportunitat per compartir les seves experiències i, en alguns casos, assenyalar altres professors universitaris que havien abusat de la seva posició per forçar les alumnes.
La publicació de les experiències traumàtiques als despatxos universitaris va generar reaccions immediates en el moment de l’emissió; a més, alguns usuaris populars també van implicar-s’hi, cosa que va augmentar l’impacte del missatge, i alguns polítics, davant l’allau de notícies a les xarxes, van haver de posicionar-se. Fins i tot la coneguda escriptora nigeriana Lola Shoneyin va compartir que havia patit un episodi d’assetjament sexual. A més d’apuntar explícitament altres professors, la conversa va servir per proposar mesures que permetessin interrompre una dinàmica d’abús que tothom reconeixia que estava molt estesa.
Les reaccions de les institucions davant dels professors assenyalats en el reportatge van ser immediates; alhora, la conversa generada a Internet va accelerar uns quants procediments ja oberts sobre abusos en l’àmbit universitari i va propiciar que les autoritats prenguessin decisions en relació amb altres professors apuntats. L’onada va fer-se més i més grossa, fins al punt que va esquitxar a milers de quilòmetres de distància. La ressaca del debat i l’acció a les xarxes va arribar fins a Zàmbia, però amb menys intensitat.
Les conseqüències de les denúncies públiques van viure’s, per exemple, a Uganda, però, lluny de desanimar les usuàries de les xarxes, les accions judicials empreses contra una d’elles van amplificar les denúncies contra els agressors sexuals. El passat 20 de febrer, Sheena Ahumuza Bagaine, una jove activista feminista ugandesa, va ser detinguda, acusada de ciberassetjament. Era el resultat de la denúncia d’un home a qui ella havia assenyalat com a agressor sexual a Twitter, poc més de mig més abans.
A principi d’any, la jove activista mantenia una conversa a través de les xarxes amb unes quantes amigues, i una va confessar-los haver patit assetjament sexual. Les altres usuàries van voler conèixer la identitat de l’agressor, per assenyalar-lo públicament i prevenir les altres dones. Sheena Ahumuza Bagaine va publicar-ne el nom, convençuda que així protegiria altres companyes del depredador. La conversa va continuar i, sense pretendre-ho, la jove activista va començar a rebre el testimoni d’altres usuàries que també havien patit violència sexual. Va quedar tan impactada per tots els missatges que, dos dies després, va publicar un fil amb els captures de pantalla en què s’exposava la identitat dels agressors –preservant, però, la de les denunciants. N’hi va haver un que va pressionar judicialment l’activista, però ella es va negar a esborrar el missatge en què esmentava el seu nom com a presumpte responsable d’una agressió.
Quan Sheena Ahumuza Bagaine va publicar les captures de pantalla dels missatges que havia rebut, moltes altres usuàries ugandeses van sumar-se a la denúncia pública dels homes que les havien forçat, assetjat o agredit. Després de la detenció de l’activista, va encetar-se la campanya #FreeSheena per protestar per la contundència amb què la policia actuava contra els denunciants, molt superior a la que feia servir contra els agressors. Així mateix, es criticava el fet que les denúncies públiques eren una reacció davant la inoperància de la justícia, que la violència sexual continua creixent al país i que les dones han de trobar una manera de protegir-se’n. L’activista va ser posada en llibertat sota fiança l’endemà mateix, però els ecos de la reclamació encara sonen.
Les dones sud-sudaneses han subratllat la seva condició de supervivents de la violència sexual. Ho han fet en una acció recent, #SouthSudaneseSurvivor, en la qual han alertat sobre el clima hostil a què han de fer front les dones del país i sobre la impunitat de què gaudeixen els agressors. Consideren que ja ha arribat el moment d’assenyalar-los amb noms i cognoms.
En aquest cas, el detonant quasi podria considerar-se una casualitat. Guye Furula, una jove sud-sudanesa resident als Estats Units, va explicar en un podcast que vuit anys enrere havia estat violada en una festa, i va exposar que l’experiència i la reacció de les persones que l’envoltaven li havien canviat la vida. Ni tan sols era el primer cop que compartia la vivència: ho havia fet abans a través de YouTube. Però aquell cop, el passat 15 de juliol, Furula va començar a rebre missatges de suport i d’admiració per la seva valentia. També va començar a rebre testimonis d’altres dones sud-sudaneses que havien viscut experiències similars.
El missatge d’aquesta jove sud-sudanesa va desencadenar l’efecte de la bola de neu, i els relats van multiplicar-se a les xarxes. El trencament del silenci d’aquestes dones era especialment atrevit en una societat amb una càrrega de discriminació feixuga i profundament arrelada en l’estructura. S’hi assenyalaven oncles, cosins, amics de la família, professors i caps, sovint persones molt properes –cosa que, en part, explica la pressió social que suporten les dones que pateixen aquesta violència, i la perversió que amaga la idea de l’honor familiar. Per superar aquests límits, elles han preferit presentar-se en condició de supervivents, més que no pas com a víctimes.
La desconfiança envers el judici públic pesa sobre les accions en què les dones que han patit violència sexual parlen de les seves experiències i n’assenyalen els autors sense pèls a la llengua. Però per a aquestes dones de diferents països africans que, cada cop més, troben en les xarxes socials indicis de la protecció que no els brinden les institucions, es tracta d’una pura qüestió de supervivència, més que d’imatge o de convencions. La coneguda periodista i activista ugandesa Rosebell Kagumire recorda: «El sistema encara és sexista i assetja les supervivents. El que caldria que ens qüestionéssim realment són aquests mals socials relacionats amb la violència sexual, l’estigma que envolta la violació i el motiu pel qual l’espai digital sembla que és l’últim refugi per a les dones.»
Deixa un comentari