La literatura i la música són part de mi

La cantant i compositora reflexiona sobre els processos creatius, la relació entre la música i la literatura, i l’autoficció.

Jenny Söderkvist amb una guitarra. 1899

Jenny Söderkvist amb una guitarra. 1899 | Samuel Lindskog, Örebro läns museum | Domini públic

Julieta Venegas és una apassionada de la literatura. En el seu univers creatiu, música i llibres es relacionen i retroalimenten contínuament. Durant la seva intervenció en el Primera Persona 2019, la cantant va obrir-nos les portes del seu món per explicar el seu procés com a compositora i el paper que hi han tingut lectures i vivències personals. Us oferim un fragment del Breus La literatura y la música son parte de mí, publicat recentment pel CCCB.

Els processos

Els processos són millors que els resultats. Tot el que fem, tot el que escrivim i el que llegim és un camí que s’obre cap a una altra cosa. Aquest és el gaudi, el procés d’aprendre a arribar d’un punt a un altre. Aquesta nit voldria explicar-vos com ha estat el meu procés personal com a compositora, de quina manera els llibres que llegeixo han estat una part no només inspiradora, sinó també vital, de la meva feina, tant en la música com en el terreny personal.

La música sempre ha estat la meva manera de comunicar-me, d’entendre i d’explicar les coses, d’expressar el que sento, i la meva manera particular de respondre a les preguntes a les quals la vida m’acara. En la literatura, vaig trobar-hi una aliada que m’acompanya sempre, com a part del meu aprenentatge i creixement. Tot el que fem són petits punts en una vida, i si els connectem, potser trobarem el mapa que ens descriu. M’agradaria intentar explicar-vos aquest mapa, i els punts que són part de la meva personalitat i de la meva manera de veure la vida. I, per descomptat, parlar-vos de llibres.

De petita, escarxofar-me a la butaca em semblava el luxe més gran del món; llegir un llibre de cap a cap, hipnotitzada, sense haver de parlar amb ningú. A casa no hi havia televisor, i llegir un llibre estava més o menys ben vist, fins al punt que, sempre que tingués un llibre a les mans, no em pressionaven perquè em relacionés amb ningú. Era el súmmum.

Julieta Venegas. Lectures i cançons en directe | CCCB

Autoficció

Tota cançó té alguna cosa d’autoficció. És una teoria que fa temps que corroboro. Parlo de mi quan m’escric, i tu parles de mi quan et llegeixo. Canto les cançons com si fossin meves, encara que les hagi escrites algú altre. Ens descrivim. Ah, així que és això, el que fem quan llegim: trobar estímuls que ens ajudin a entendre’ns, o a encaminar-nos cap a la comprensió del que som. Passa el mateix quan cantem cançons i ens movem en aquest terreny transparent i tremolós que són les emocions: si estic trista, fes-me plorar; si soc feliç, digues-m’ho. Potser és per això que m’atrauen els llibres que parlen de la realitat d’algú. La ficció és realitat, diuen, però la manera en què es relata alguna cosa que s’ha viscut ja és tota una altra cosa.

La vida és atzarosa i és bo trobar-te-la al natural, mentre la veu que llegeixes aprèn la lliçó en el mateix moment que la descriu. Llegir algú que parla sobre coses de la seva vida remou coses de la meva vida. És com un llibre que m’encanta, Me’n recordo, de Joe Brainard. Al cap de tres «me’n recordo» revisc sons, olors, cares, noms, converses.

De vegades, aquests records em desperten sensacions que sé que no són d’ara, sinó d’un altre moment de la meva vida. Tendim a idealitzar la infantesa, i jo no sé si puc dir que sigui l’etapa que més he gaudit. Potser per això m’identifico amb Karl Ove Knausgård, perquè crec que la infantesa i l’adolescència són etapes que ens marquen i ens defineixen. Marquen el camí que emprendrem, tot i que viure-les només ens ajudi a reconèixer el que rebutgem i el que desitgem.

Sempre he estat molt de llegir a qualsevol lloc. No necessito anar-me’n a un bar o a un parc, prefereixo llegir a casa, però també puc llegir viatjant en qualsevol vehicle: al cotxe, al camió, al vaixell, a l’avió, al tren. Necessito unes quantes hores al dia per llegir, i si no les tinc, colo la lectura enmig de les activitats quotidianes.

Julieta Venegas al Primera Persona 2019 | Miquel Taverna | © CCCB

Julieta Venegas al Primera Persona 2019 | Miquel Taverna | © CCCB

Lectures i música

Que com se m’uneixen les lectures i la música? És que més aviat no sabria com separar-les. Són part d’un microcosmos. La necessitat d’escriure i les ganes de llegir venen d’un mateix lloc; un lloc que em cal per entendre el món i per intentar expressar-lo i expressar-me. Les paraules i la música em permeten fruir del llenguatge, em fan pensar, reflexionar, i em donen felicitat.

Hi ha cançons inspirades en llibres, en històries o en personatges. Però en realitat és molt més que una simple cançó. Són coses que estan íntimament unides, però no en res de concret: no és que utilitzi el llenguatge així perquè vaig llegir allò, ni que digui una cosa gràcies a aquella altra novel·la. Quan començo a escriure, intento oblidar-me de tot el que sé. I el que apareix, que és quelcom que ja forma part del meu teixit subtil, no ve de cap lloc concret. Però s’ha anat alimentant en algun lloc del que soc. I en qualsevol moment puc intentar explicar-ho amb una cançó. Tots els processos convergeixen. Cal llegir perquè ens dona plaer, més que no pas perquè algú ens digui que ho hem de fer. I mai perquè creguem que això ens farà ser més bones persones. La lectura ens ajuda a ser la persona que necessitem ser. És una eina més per obrir camins i trobar-nos. Escriure és comunicar, i comunicar-nos és essencial per sobreviure en aquest món. I per sentir-nos una mica menys sols.

Llavors, per què? Per què hauríem d’endinsar-nos en aquests mons? En el món de Vasili Grossman, a la guerra d’Stalingrad, passant fam, entrant en una càmera de gas mentre abraço una criatura. Per què pujo en aquest tren amb Imre Kertész? Encara que hi anem agafats de la mà, no pot sinó portar-me pel camí de la tragèdia. Per què vull viure Proust, amb aquella desgràcia, aquella elegància, aquella musicalitat i aquella frivolitat encantadora? Per què hauria de ficar-me en els mons de Susana Thénon, de Nicanor Parra, de Flaubert, de Natalia Ginzburg? Per què vull entrar en els mons estranys de Pablo Katchadjian i d’Elena Garro? Per què m’encamino, feliç, vers el món terrible i commovedor de Clarice Lispector? Per què vull saber-ho tot sobre la vida d’Stoner, en aquell llibre de John Williams? Per què em sembla tan apassionant, la seva existència gris i fracassada?

Doncs per això: perquè tots estem connectats, som essencialment grans de sorra que viuen enganxats els uns als altres, enredats, i com més capes ens traiem, més similars som. El que passa, però, és que solem oblidar-nos-en, i llegir altres persones ens ho recorda. «La humanitat sencera dins d’una nou». La nostra bellesa, la nostra vulnerabilitat, els nostres desitjos i els nostres fracassos s’encenen quan els reconeixem en les històries dels altres. Quan ens hi reconeixem. Aquest és el regal de la literatura, aquest és el regal de l’art. I és per això que l’hem de celebrar. Hem de gaudir-ne mentre puguem, hem de mirar cap enrere i també cap endavant, perquè tot el que hem estat ens continua construint, pas a pas, i ens dirigeix a un futur que encara no coneixem. I hem de celebrar que les obres mestres del futur encara no s’han escrit, i les escriurà algú que encara no ha nascut.

Fernando Pessoa, Josefina Vicens, Roberto Bolaño, Anne Carson, Iris Murdoch, Fiódor Dostoievski, Maggie Nelson, Magda Szabó, gràcies.

Samanta Schweblin, Lleó Tolstoi, Romina Paula, Fernanda Melchor, Ivan Gontxarov, Joseph Roth, Amos Oz, Chris Kraus, Gloria Fuentes, gràcies.

Italo Svevo, Sara Uribe, Selva Almada, Yasundari Kawabata, Vivian Gornik, Marina Tsvetàieva, Emily Dikinson, Ben Clark, Vassili Grossman, Svetlana Aleksiévitx, Rafael Bernal, Mariano Blatt, gràcies.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La literatura i la música són part de mi