La interacció entre els humans i el foc en un món canviant

Bomber portant una mànega i entrant en acció contra el foc. Princeton, Massachusetts, 1939 | B. W. Muir, U.S. National Archives | Domini públic

El foc en els ecosistemes

Els incendis formen part de la mateixa dinàmica dels ecosistemes terrestres des del seu origen. Hi han estat presents des que les plantes van ocupar la superfície dels continents, fa uns 420 milions d’anys. Va afavorir-los l’atmosfera rica en oxigen que s’havia acumulat durant mil·lennis, des que havien aparegut microorganismes capaços de fer la fotosíntesi. Les ignicions tenien l’origen en els llamps o els volcans, i encara es van tornar més freqüents quan les gramínies i altres herbàcies particularment inflamables es van expandir per regions de clima sec.

Des de llavors, el foc ha actuat com una pressió evolutiva a la qual les espècies s’han hagut d’adaptar. Algunes plantes s’han habituat a treure partit dels incendis i fan uns fruits, anomenats seròtins, que necessiten el foc per alliberar les llavors. Després de l’incendi les llavors troben les condicions adequades per germinar, ja que s’ha eliminat la competència d’altres espècies. A Catalunya, el pi blanc i el pinastre fan fruits d’aquesta mena. A Califòrnia, la persistència de les poblacions de sequoies requereix focs de superfície que cremin la fullaraca i facilitin l’obertura de les pinyes; d’aquesta manera es poden establir nous individus. Moltes espècies d’animals també depenen del foc: en són exemples emblemàtics el còndor al continent americà i l’àguila cuabarrada a la península Ibèrica, que tenen preferència pels hàbitats oberts per focs recurrents, ja que allí troben les preses.

Els humans també han conviscut amb el foc des del seus orígens. Fa aproximadament uns 400.000 anys van començar a fer-lo servir de manera controlada. El van utilitzar com una eina per garantir la subsistència de les poblacions de tots els continents. Alguns d’aquests usos ancestrals els podem reconèixer en els pobles de Califòrnia. Gràcies als focs, els chumash de la zona de Santa Barbara mantenien àrees lliures de matollars que permetien veure els ossos grizzlies a distància. Les poblacions yurok, del nord de Califòrnia, usaven el foc per impulsar les rebrotades rectilínies de moltes plantes frondoses, material clau per a la construcció de cistelleria o eines del dia a dia. Per als maidus, establerts als peus de la Sierra Nevada, l’ús freqüent del foc en les rouredes obertes estimulava el creixement de les indian potatoes, uns bulbs comestibles que són afavorits pel foc, el qual elimina la competència i la fullaraca i en fomenta la reproducció. Més a prop, des dels Pirineus fins a les muntanyes de l’Atles, el foc ha estat tradicionalment una eina de gestió clau per mantenir les pastures, ja que servia per eliminar la vegetació arbustiva i promoure el creixement d’herbes gustoses per als ramats.

En tots aquests contextos culturals el foc hi és contínuament present i és un poderós acompanyant, benefactor de la vida quotidiana: escalfa, proporciona aliment, protegeix, permet construir eines i en molts casos es converteix en un element espiritual. Esdevé un gran modelador dels paisatges culturals, perquè crea espais oberts i redueix la vegetació inflamable, i també un regulador del funcionament dels ecosistemes, ja que afavoreix la descomposició de matèria orgànica i l’alliberament i el reciclatge de nutrients, especialment en llocs àrids on els processos biològics són lents. Mentre els humans controlen la freqüència i la intensitat del foc dins d’uns límits, els balanços de nutrients i la preservació dels sòls es poden mantenir i les espècies de plantes i animals que hi viuen s’hi adapten, fins al punt que n’hi ha que fins i tot passen a dependre d’aquest règim d’incendis imposat pels humans. D’aquesta manera, el foc té un paper de renovació i diversificació. Però també pot arribar a tenir una força descontrolada, destructiva: el mite grec de Prometeu reconeix el valor del foc guardat zelosament pels déus i robat en favor dels humans, tot i que apoderar-se’n es paga amb una dolorosa contrapartida. La clau és saber mantenir-lo sota control o fugir-ne a temps.

En ple segle XXI, el foc passa d’eina a amenaça

En ple segle XXI observem com el foc, per a la major part de les societats, s’ha convertit en un problema. El gran canvi de la relació entre els humans i el foc va arribar amb la industrialització i els moviments demogràfics del món rural a les ciutats. La crema de combustibles fòssils va canviar completament la relació dels humans amb el foc i la seva interacció amb els paisatges. Les noves tecnologies van augmentar la capacitat per controlar-lo, confinat en forns i en motors on s’alliberen grans quantitats d’energia transformadora. La capacitat transformadora d’aquesta energia desfermada arriba també als paisatges, a vegades seguint camins insospitats. El trànsit de les poblacions rurals a les ciutats i la concentració de l’activitat agrícola en llocs més productius gràcies a la potent maquinària moguda pels combustibles fòssils fan que la vegetació llenyosa torni a cobrir grans superfícies que fins fa unes dècades estaven ocupades per activitats agrícoles i ramaderes. A la vegada, els humans d’aquests societats ja no conviuen quotidianament amb el foc i no saben com fer-lo servir per gestionar el paisatge. De fet, en molts llocs la política d’extinció de tots els incendis ha promogut un increment de la vegetació dins del mateix bosc. Finalment, veiem com les poblacions urbanes, deleroses de buscar el contacte amb la natura, s’estableixen enmig d’aquestes zones boscoses, ara però molt més inflamables. El combustible s’acumula en el paisatge, i el patró històric d’ignicions i de contacte entre l’humà, el foc i la vegetació s’altera.

A la vegada, els residus gasosos de la crema massiva de combustibles fòssils fan que el clima es faci més càlid i més extrem. El canvi climàtic està creant condicions molt propenses a la propagació virulenta dels incendis en molts llocs on això no era habitual. La vegetació es torna procliu a cremar-se més sovint: l’augment de temperatura incrementa la demanda hídrica, cosa que fa que les plantes estiguin més estressades. A això s’hi ha de sumar que, en molts llocs del món, l’augment de la irregularitat de les precipitacions provoca períodes de sequera més llargs i accentuats, limita l’aigua disponible per a les plantes i n’agreuja l’estrès. A més, la introducció d’espècies invasores ha alterat el cicle natural del foc, de manera que en molts casos s’ha modificat la inflamabilitat del paisatge i la freqüència dels incendis.

Així, els incendis es fan cada vegada més difícils de controlar. El foc passa de ser regenerador a ser destructor. En les últimes dècades es comença a parlar dels «megaincendis» i de les grans pèrdues que s’hi associen. Això té conseqüències no únicament per als humans: una alta recurrència d’incendis impedeix a moltes espècies tenir prou temps per crear noves llavors i restablir-se després dels focs. La severitat i el gran abast dels incendis condueixen a una mortalitat generalitzada de la biota i a una homogeneïtzació del paisatge que redueix la biodiversitat. Així, es perd la relació històrica del foc amb els humans i els ecosistemes.

Confrontats amb l’emergència climàtica en què ens trobem, molts ciutadans i administracions ens preguntem què podem fer davant d’una situació que sembla que no millori, sinó tot al contrari. La resposta no és senzilla, i no podem esperar una solució miraculosa. La nostra societat sovint aborda el foc com si fos exclusivament un problema que es pot resoldre amb més recursos: més bombers i més mitjans aeris, amb l’esperança que la tecnologia solucioni el problema. Però les nostres capacitats tecnològiques poden controlar el nou escenari només fins a cert punt. El desequilibri que s’ha generat entre el foc i la vegetació porta a una situació en què l’energia alliberada pels incendis supera amb escreix la capacitat tècnica de control. Per tant, cal repensar la nostra relació amb el foc i fomentar sistemes que permetin incendis que siguin més beneficiosos que perjudicials.

Així, en primer lloc, hem de reconèixer que els incendis forestals són un fenomen socioecològic complex en què conflueixen processos físics, ecològics, socioeconòmics, històrics i culturals. Després podem entrar a analitzar-ne els diferents components. Per exemple, és molt necessari continuar invertint en coneixement per entendre quins són els processos físics que governen la propagació dels incendis extrems. Alhora, cal abordar la tendència climàtica actual: estabilitzar i revertir l’escalfament global és imprescindible per disminuir l’energia que té l’atmosfera i poder sostenir els incendis. A més, hi ha un ampli consens sobre la necessitat de treballar per crear paisatges menys inflamables –és a dir, amb una càrrega de combustible menor– perquè, en cas d’incendi, el foc es propagui amb menys intensitat i en condicions més controlables.

Els mecanismes socioeconòmics que permeten assolir un paisatge més resistent als incendis són complexos, variables, efímers i específics de cada regió. Tot i que els avenços tecnològics continuaran sent una part important de la resposta en moltes situacions de risc, això no serà suficient. Alhora, la sovint aclamada recuperació dels usos tradicionals del foc s’ha d’aplicar amb coneixement de les condicions locals i amb una base científica que la sostingui. La recuperació d’activitats silvopastorals pot ser adequada en una zona, mentre que el canvi d’ús del sòl per destinar-lo a altres activitats, com ara les hortícoles, pot ser una opció més bona en altres àrees. De la mateixa manera, la recuperació de l’ús tradicional del foc, en la qual convergeixen interessos culturals, econòmics i de prevenció de riscos, pot ser una solució en molts contextos, però això no vol dir que sigui aplicable a tot arreu, per exemple en territoris densament poblats. Comprendre millor, contextualitzar i implementar moltes de les pràctiques ancestrals de l’ús del foc pot ser molt beneficiós per als ecosistemes i les societats que hi viuen. Per això hem de refer la nostra relació amb els ecosistemes dins uns límits de sostenibilitat que garanteixin els serveis que proveeixen. Així, el foc pot passar de ser una amenaça a ser un aliat, i fer-ne un ús adequat fins i tot pot contribuir a regular el funcionament dels ecosistemes i afavorir la biodiversitat i les societats que hi viuen.