L’empresa pública Correos y Telégrafos experimenta amb la prestació de serveis socials. Funcionaris s’agrupen per innovar en comunitat. Grups de ciutadans cocreen serveis. Els nens dissenyen els seus propis espais de joc, de la mà d’agitadors culturals. Mentrestant, alguns es pregunten si és possible la innovació pública. Doncs no ho sabem, però està passant.
La innovació pública existeix
No hi ha cap llar sense bústia de correus i no hi ha cap bústia sense carter, aquesta persona que passa pel nostre portal cinc dies a la setmana. Ens fa por que qualsevol dia desaparegui, ja que la revolució digital imposa altres canals de comunicació i transport. No obstant això, en altres temps era una figura indispensable a la comunitat. Quan era nen, vivíem en un cinquè pis sense ascensor. La veïna del davant, molt gran, baixava a comprar a l’hora exacta per poder coincidir amb el carter al portal, que amablement l’ajudava a pujar les bosses.
Doncs bé, a l’empresa estatal Correos y Telégrafos han decidit recordar qui són i quin valor aporten. Fa ben poc han posat en marxa el servei Correus et visita, que assigna als carters funcions d’intermediació perquè tinguin cura de gent gran. Tal com diu Cinco Días, «acudiran als domicilis on visquin persones grans soles per comprovar-ne l’estat de salut i anímic, i veure si necessiten res. Després, n’informaran els familiars a través de correu electrònic».
Parlo d’aquest cas perquè el considero un exemple canònic d’innovació pública. S’ha dissenyat un servei del tot nou, d’utilitat demostrada, que aprofita el coneixement existent. Per acabar d’entendre què és innovació pública, cal llegir el post de Paco Prieto, en el qual ha imaginat el procés complet de disseny d’aquesta innovació.
L’exemple ens posa sobre la pista de l’element clau de la innovació pública: aportar valor a destinataris legítims. Els recursos organitzatius es formulen a la llum del coneixement i la creativitat; quan aconsegueixen tenir impactes positius en sectors de la població, per via directa o indirecta, podem considerar-los innovacions públiques.
Curiosament, la mateixa institució no informa sobre aquest programa pilot al seu lloc web. En canvi, comunica que està provant l’ús de drons per al repartiment en zona rural. Això també constitueix innovació pública? Segurament, però no oblidem que la clau no és tant l’ús de tecnologia, com la constatació que aporta valor a la societat. Tot sovint, la tecnologia es justifica a ella mateixa, amb un cert caire fetitxista.
La innovació pública és social
Sense entrar en el debat conceptual sobre la diferència entre la innovació pública i la innovació social, tota innovació pública té un caire social, no sols en el seu propòsit ‒la creació de valor públic‒, sinó també en la seva producció. La innovació és un assumpte de persones que tenen idees, que produeixen productes o serveis i que els consumeixen.
Ara bé, l’estructura organitzativa del sector públic limita la producció de la innovació a l’estament polític, l’estament directiu i a certes unitats ‒modernització, tecnologia‒ creades amb aquesta finalitat, i deixa fora la resta del talent humà, de dins i de fora de les institucions. I, tanmateix, la innovació espontània sorgeix a les escletxes del sistema. El 2013 vaig publicar Intraemprendizaje público, un llibre dedicat a les persones intraemprenedores de les nostres administracions públiques, on vam descobrir que les inconformistes constitueixen, contra vent i marea, l’origen de la majoria dels canvis.
L’Administració pública no abandonarà la seva estructura burocràtica o, almenys, no de la nit al dia. El repte, mentrestant, consisteix a habilitar contextos organitzatius que afavoreixin l’aparició d’innovació a l’interior de les institucions. Podem descriure aquesta tasca com la superposició de metaestructures en xarxa sobre la base burocràtica. Cap referència concreta que serveixi d’exemple? Potser el cas més clar en són les comunitats de pràctica i comunitats d’aprenentatge que estan sorgint en el sector públic per potenciar la construcció conjunta de coneixement.
Els dos millors casos que tenim per aquí són el programa Compartim al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, i el programa de comunitats d’aprenentatge de la Diputació d’Alacant. Tots dos casos són proves que es pot promoure la innovació de manera formal, sense ofegar l’espontaneïtat que alimenta la innovació.
Un altre exemple d’emergència de la innovació es produeix a les xarxes d’innovadors públics, entre les quals Novagob s’ha convertit en la més rellevant en l’àmbit iberoamericà.
La innovació pública és oberta
La governança pública del segle XXI es regeix pel paradigma del govern obert, que col·loca en el centre els valors de l’obertura i la col·laboració, en la recerca d’un servei públic millor i més legitimat. Si a moltes empreses privades la innovació oberta els permet arribar als mercats amb productes més ben definits, al sector públic li passa el mateix i de manera molt més urgent, ja que la participació és una demanda social irrenunciable.
Deia Joan Prats que «l’Administració segueix la societat com l’ombra el cos». La societat, de la mà de la tecnologia, ha entrat amb naturalitat en l’era de la informació ubiqua. Per al sector públic, la transparència ja no és optativa i l’obertura és un requisit.
Estem vivint alguns avenços emocionants en matèria de transparència i de rendició de comptes. En canvi, encara no queda clara la ruta de la participació ciutadana i de la col·laboració publicoprivada. L’únic que és segur és que val la pena avançar en la construcció de confiança entre les administracions i la ciutadania.
Les innovacions acostumen a sorgir als marges. El reconeixement d’aquest fet ha de portar el sector públic a no pretendre monopolitzar la innovació amb fins socials, sinó més aviat a posar-se a disposició dels agents socials que emprenen, especialment quan la seva emprenedoria s’adreça al bé comú.
Posem-ne un exemple en el marc cultural. Tenim unes quantes televisions públiques autonòmiques que destinen pressupostos absurds a fracassar en l’intent de competir amb les televisions privades. Amb una mirada oberta, no seria molt més profitós posar aquestes cadenes al servei del sector audiovisual local? Potser no aconseguirien augmentar el share ‒o sí: és difícil abaixar-lo encara més‒, però a canvi alimentaríem un potent sector audiovisual. Calculem quin dels dos models produeix un major valor social i econòmic?
La innovació pública s’aprèn
El sector cultural té molt a aportar a la innovació. No sols com a sector en què les innovacions s’esdevenen, sinó especialment com a col·lectiu que té una actitud creativa i un repertori de rutines innovadores. Més important que la innovació en cultura és el progrés de la cultura de la innovació i la facilitació de contextos que produeixin innovació emergent.
Els nostres infants i joves s’estan educant en un sistema que no aprofita prou les oportunitats d’innovar en educació i d’educar en innovació. L’educació és un assumpte massa seriós per deixar-lo en mans de les escoles, ja que tota la societat ‒no només progenitors i docents‒ forma part del sistema educatiu. Acabaré aquest article amb una experiència en què l’educació, la creativitat i la participació es combinen per crear innovació pública i ciutadania cívica, des d’una aproximació cultural.
Zaramari és una associació, radicada a Bilbao, que desenvolupa projectes culturals sobre urbanisme i innovació social. Ha dut a terme el programa Arkitente com a plataforma per apropar l’arquitectura a la infància a través de les escoles i els centres de lleure educatiu.
Un dels seus projectes més complets es diu JolasPlaza. L’àrea de participació i innovació social de l’Ajuntament de Portugalete (Biscaia) va contactar amb Zaramari el 2014 per encarregar-li la cocreació del redisseny de l’espai de jocs d’una plaça pública, per mitjà d’un procés de participació amb nenes i nens del barri. El procés va ser modèlic i el resultat, altament satisfactori. Va requerir la generositat de l’arquitecte municipal, que va saber delegar responsabilitat, i la capacitat infantil de produir intel·ligència col·lectiva en una dinàmica lúdica.
Us deixo amb María Arana, de Zaramari, que va conduir de manera brillant el procés.
Dani Giménez Roig | 18 febrer 2016
Alberto, gràcies per aquest magnífic post que m’ha ajudat molt.
A nivell de l’Administració no sé si coneixes l’experiència de les Comunitats de Pràctica de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.
Vam començar fa gairebé 8 anys inspirats en el programa Compartim del Departament de Justícia però sense que ningú ens fes l’encàrrec, ės a dir, vam néixer de baix cap a dalt…i encara hi som!
http://salutpublica.gencat.cat/ca/publicacions_formacio_i_recerca/comunitats_de_practica/
Deixa un comentari