Els vells paradigmes que suposaven que l’humà i les seves tecnologies eren l’epicentre transformador de la natura són qüestionats per nous corrents filosòfics. Són teories que entenen l’ésser humà com una peça més d’una xarxa més àmplia, una realitat que no podem percebre o experimentar completament i que, per tant, qüestionen la divisió o jerarquia entre humà (subjecte) i no humà (objecte). En aquest article en repassem algunes de les més conegudes, com la teoria de l’actor-xarxa de Bruno Latour, les ontologies planes, les ontologies orientades a objectes (OOO) i la teoria dels hiperobjectes de Timothy Morton, entre d’altres.
Un virus nou esdevé un element aparentment improbable que paralitza o commou països sencers. Poblacions de meduses que obstrueixen la sortida d’aigües refrigerants de centrals nuclears i quasi provoquen col·lapses, com succeeix de tant en quant en regions diverses (per exemple, el 2013 a Oskarshamn, Suècia). Algorismes que impedeixen la circulació de certs tipus d’informació i potencien altres continguts. Illes massives de plàstic que causen bloquejos marítims, constitueixen una amenaça biològica i són el resultat de la suma de milions i milions de bosses, embolcalls, canyetes, ampolles i contenidors.
Malgrat que en alguns dels esdeveniments citats els éssers humans hi han tingut algun paper, per exemple a l’hora de desenvolupar-los, no es pot pas dir que el món és creat i modificat exclusivament per l’humà. Més encara, ens trobem en un punt històric en què vells paradigmes que assumeixen que l’humà i les seves tecnologies són l’epicentre transformador de la natura, es troben en entredit i són qüestionats. No només des de l’opinió pública, sinó també des de diferents ciències.
Com a mínim en els darrers trenta anys –encara que les arrels dels nous corrents sempre remunten més enrere: parlaríem, com en ocasions ha fet notar el filòsof Luis Montero, de Spinoza, Montaigne o fins i tot Plutarc–, s’han intentat trobar noves teories que expliquin com s’esdevenen certs canvis i certs tipus de relacions no-humanes, després que s’hagin trobat inconsistències en el fet de posar l’ésser humà, o la tecnologia com a apèndix col·lectiu, com a centre i fonament de la seva història i del món.
Una de les primeres hipòtesis que es va fer cèlebre va ser la teoria de l’actor-xarxa, del sociòleg Bruno Latour (a partir dels anys vuitanta). Més com a mètode i caixa d’eines que no pas com a sistema de pensament profundament elaborat (en el sentit d’«ontologia» o sistema filosòfic justificat lògicament), aquest principi proposa comprendre que les persones en la seva individualitat rarament tenen la capacitat de transformar o deformar l’entorn, o d’incidir-hi; ja sigui allò material (per exemple, transformar un carrer), ja sigui allò intangible (per exemple, fer que s’elaborin noves polítiques públiques o generar nous costums culturals).
En realitat, la teoria de l’actor-xarxa proposa que qualsevol persona –però també qualsevol objecte– es troba submergida en una xarxa, si no un sistema, de persones, de col·lectius de persones concebuts com si fossin objectes (per exemple, una institució de l’administració pública o una empresa) i de coses no-humanes (màquines, plantes…). Aquestes xarxes poden ser definides amb la recerca, i poden donar idea d’aquelles entitats que tenen capacitat d’actuar sobre el propi entorn i context. Per exemple, no podríem pensar en Greta Thunberg sense la xarxa al qual pertany: diferents organismes activistes, com Fridays for Future o Extinction Rebellion, que alhora estan compostos per milers i milers de persones distribuïdes arreu, i per mitjans digitals. Ni tampoc podríem pensar en ella o en els diferents moviments sense les relacions entre aquests milers de persones i les institucions i persones amb poder, o sense la narrativa i l’acció impulsada pels mateixos mitjans digitals.
Malgrat que ha tingut moltes respostes en l’àmbit de l’acadèmia, el principal valor que ens aporta aquesta teoria és que les coses i les persones no poden ser compreses dins d’una linealitat de successos, ni en la seva individualitat ni des del suposat poder que els atorga el simple fet de ser humanes i tenir consciència. A més a més, ha contribuït a un desafiament alternatiu –ja latent en l’acadèmia– de força convencions i assumpcions clàssiques de les Humanitats i les Ciències Socials.
Cap al final dels anys noranta van aparèixer algunes noves visions, com ara el realisme especulatiu, les ontologies planes i el nou materialisme, que tracten d’interpel·lar les capes més profundes de la cultura, però que han resultat obsoletes a l’hora d’enfrontar-se amb la complexitat del món i els seus nous reptes; a l’hora de fer front a allò amb què s’han erigit visions del món que, malgrat que no ho semblin, fem servir en el dia a dia (com s’explica en la primera part d’aquest article).
Durant segles, en certa mesura a partir de les tradicions grecollatines, a Europa, Amèrica del Nord i altres zones hereves d’aquests paradigmes culturals s’ha tractat de comprendre la natura de la realitat. Un dels problemes filosòfics clàssics ha estat com accedim a la realitat: els sentits (com l’oïda, el tacte i la visió) i la racionalitat tenen moltes limitacions.
Per exemple, avui dia sabem que hi ha coses que no podem veure directament, com els infrarojos, els raigs X o les escales atòmiques i astronòmiques. Ni podem sentir sons situats fora de la franja que va dels 0 als 130 decibels. Ni podem percebre tantes altres coses, mentre que les màquines que fabriquem tracten de fer-nos accessible tot aquest món inaccessible: per exemple, en realitat veiem les fotografies en infraroig del nucli de la galàxia perquè han estat convertides als colors que podem veure.
Al segle XX també s’hi va afegir que el raonament i l’abstracció, en el sentit de pensament crític, eren unes altres eines clau per aprofundir en allò real. I aquí la filosofia ja començava a dividir-se entre la capacitat d’observar i prendre consciència dels fenòmens (fenomenologia); la manera com generem coneixement, en el sentit occidental de creences justificables i certes, com el problema de Gettier (epistemologia), i la natura de les coses i la realitat (ontologia).
Certs moviments han qüestionat convencions sobre la natura de la realitat i de la divisió entre l’humà (subjecte) i les coses no humanes (objectes, molt en genèric): si només tractem amb il·lusions del nostre ego o amb la projecció d’un mateix sobre l’entorn (com proposaria, a grans trets, Hegel), o si la realitat existeix però els nostres sentits i/o el nostre llenguatge no ens deixen accedir al que és real en cru (de nou, a grans trets, Kant).
Les ontologies planes (promogudes per Levi R. Bryant, Ian Bogost, Tristan Garcia, Timothy Morton i Jane Bennett, entre altres autors), incloent-hi també l’ontologia orientada a l’objecte (OOO) de Graham Harman, i amb connexions amb altres mirades més feministes i de gènere com les de Karen Barad, apunten que en realitat no té sentit generar una dicotomia entre subjecte (la persona, l’humà o qui experimenta la realitat) i objecte (l’oposat, normalment animals, objectes i coses en un sentit ampli).
A més a més, tracten d’integrar, de nou, el fet que cada individu no és un ens sol, aïllat en el món, sinó que pertany a xarxes i sistemes, i això reverteix també en l’experimentació del que és real. A més a més, no podem suposar que els éssers humans podem accedir a tota la realitat ni, en conseqüència, gestionar tots els canvis, i això implica, segons donen a entendre, que no té cap sentit posar-nos en una situació de superioritat moral o categòrica en relació amb la resta de coses en el món. Mai no podrem posar-nos en el cap d’altres persones, o dels animals, ni experimentar la vida com les plantes, ni encara menys tenir idea de com és «la vida» dels objectes inanimats o com «percep» les coses una intel·ligència artificial. Per això es diuen ontologies «planes»: com a oposició a les filosofies i explicacions d’allò real que generen jerarquies universals o totals.
Així doncs, una forma interessant d’explorar la realitat, tal com proposen les ontologies planes, és tractar d’avaluar allò real assumint que tot són objectes, encara que, evidentment, podem veure tipus d’objectes diferents amb propietats diferents, i és clar, les persones també tenen capacitats diferents.
A més a més, vibrant en sintonia amb la teoria de l’actor-xarxa, no es poden entendre les «coses» sense les seves relacions, sense els diferents tipus d’interaccions que estableixen entre si, encara que no siguin intencionals (assumint com a evident que una taula no té intencionalitat ni voluntat). Això, alhora, pot implicar que diferents objectes, en integrar-se en relacions i interaccions diferents, generen nous objectes. Això connecta amb la proposta de Morton dels hiperobjectes: un hiperobjecte podria ser el clima, i també el canvi climàtic. Així doncs, podem ser mitjans dins un sistema més gran, i si volem continuar fent servir el dualisme objecte-subjecte, la realitat ens exigeix que considerem subjectes (no en un sentit jurídic) certes coses inanimades, com per exemple un bosc o una app-plataforma.
Tot i que aquests articles són introductoris –i en aquesta ocasió només hem posat èmfasi en una part petita dels nous corrents–, aquestes noves perspectives en la filosofia són, ara mateix, qüestions rellevants en camps com les arts digitals i postdigitals (el tema es tracta en cada edició del festival Transmediale), en l’arquitectura (ho prova el fet que un dels fundadors d’aquesta mirada ontològica, Harman, treballi al Southern California Institute of Architecture) i en el disseny (per exemple, els nous corrents relacionats amb el crític).
Aquest és un dels múltiples fronts des dels quals es qüestiona el paper central de l’ésser humà. Ens trobem davant d’un moment «antropodescèntric». I, per tant, potser seria el moment d’introduir-hi perspectives de gènere, com les epistemologies feministes, les descolonials o la mirada posthumanística. Ara que es parla de les «Humanitats Digitals», podria ser que les Humanitats fossin quelcom innovador, també en una situació de crisi i transformació? Sigui com sigui, i malgrat els possibles forats teòrics o argumentals que poguessin tenir, aquests nous corrents són indicadors d’una urgència de canvis de paradigmes que reverteixen alhora en els nostres valors i en la forma de relacionar-nos amb el món per gestionar-nos millor.
Deixa un comentari