La humanitat descentrada I

De la necessitat de considerar noves cosmovisions orientades a una resiliència i una posició més adequada en aquest moment planetari.

Des de fa aproximadament cinc-cents anys, la cultura occidental s’ha caracteritzat, entre altres coses, per situar l’ésser humà i allò anomenat «subjecte» en el centre del món. «Món» entès en el sentit d’allò conegut i on se situa la Història. Però en les darreres dècades han emergit una sèrie de veus i espais que es pregunten si és raonable posicionar l’humà al centre de les qüestions, fins i tot les més importants, les ètiques. Publiquem el primer de dos articles que aprofundeixen en nous models que consideren noves perspectives per a aquest moment planetari.

Parlar d’ètica semblaria que està de moda. Especialment sobre ètica en les intel·ligències artificials. Omple cursos, xerrades, articles i sessions dins de congressos tecnològics, i les empreses tecnològiques creen els seus propis espais de pensament i avaluació o think tanks per desenvolupar teoria i discurs sobre el tema. De vegades es tracta d’una ètica orientada a resoldre «potencialitats i contingències», com ara el desplaçament de desenes de milers de llocs de treball per raó d’aquestes tecnologies (és a dir, com a efecte de l’automatització, procés que en el fons ve de més lluny del que avui en dia pensem sota l’etiqueta d’«intel·ligència artificial»). D’altres vegades aquesta ètica s’inspira en antigues especulacions de fa un segle, com per exemple la possible emergència de l’autoconsciència en aquestes màquines.

L’ètica de la qual tant es parla depèn alhora de les concepcions amb què descrivim el món. Cosmovisions, sistemes de creences amb els quals tractem d’entendre el que succeeix al nostre voltant. És amb aquests elements culturals, que arrelen en el més profund del col·lectiu, que es desenvolupen aquestes «ètiques de les IA».

Un dels temes centrals de la filosofia clàssica té a veure amb allò que ens diferenciava, en principi, de la resta del món: la capacitat de consciència i el raonament. Percebre i comprendre el món mitjançant els sentits i la reflexió. I fins i tot tenir consciència de nosaltres mateixos (autoconsciència).

Això, des de la tradició occidental, és una de les bases sobre les quals s’ha establert una distinció clara entre nosaltres mateixos, els que pensem (humans), i allò que no pensa racionalment (solen ser classificats amb aquesta etiqueta, doncs, des d’objectes com el dispositiu amb el qual llegeixes això fins a plantes i animals). En tecnicismes filosòfics, el primer element del binomi se sol designar, a grandíssimes pinzellades, com a «subjecte» (terme també aplicable a aquell que observa alguna cosa en concret), i el segon, allò que no pensa i/o no és nosaltres, com a «objecte».

Aquests principis, encara que semblin elevats i inútils, alhora ens assisteixen en el nostre dia a dia, com ara en les relacions entre persones o amb la tecnologia. Tenen a veure amb diferents camps de la filosofia, coneguts com l’ontologia, l’epistemologia i la fenomenologia.

Tractarem de no dir gaire «paraules gruixudes», però establirem una base mínima per entendre’ns. L’ontologia intenta discernir quina és la natura de la realitat i de les coses en un sentit molt ampli, però abstracte i profund. La fenomenologia, en canvi, s’ocupa de l’experimentació, la percepció i la presa de consciència dels fets i les coses del nostre entorn. I l’epistemologia se centra en com adquirim coneixement del món i de nosaltres mateixos, i inclou el dubte de si realment tenim capacitat de percebre la realitat i saber la veritat de les coses. En moltes ocasions, aquests tres camps se solapen en certs punts. I l’ètica és el camp de recerca sobre les diferents propostes de conducta i sobre el que és acceptable o inacceptable. Les propostes ètiques estan subjectes a aquelles visions del món i a aquelles interpretacions de la realitat i de la societat.

Tot i que semblin camps allunyats, inaccessibles per a nosaltres perquè semblen críptics, excessivament abstractes o «inaplicables en el dia a dia», són els que desenvolupen l’avantguarda de gran part dels models d’explicació del món, lligats a la ciència més empírica en moltes ocasions. Per exemple, el físic Niels Böhr, que fa un segle va guanyar el Premi Nobel i que va ser un dels fundadors de la física quàntica i un descriptor del model dels àtoms, és menys conegut per la seva labor en filosofia (de la ciència), camp en què va introduir algunes nocions essencials, com per exemple sobre l’acte de l’observació. I és que ja ens deu sonar allò que, en observar quelcom, la mateixa acció d’observar pot provocar una alteració de la realitat de l’objecte. I més ara, que també es parla de la futurista computació quàntica.

A més a més, vivim en un moment en què dos grans processos històrics globals, si no globalitzats, estan intensificant un debat que toca el més profund de les nostres conviccions col·lectives. Aquests dos grans processos són, en primer lloc, la revolució, l’adopció i la posterior normalització d’allò digital i cibernètic, que són les noves i ja no tan noves tecnologies que han hiperconnectat diferents parts del món, diferents persones distanciades geogràficament, diferents tipus de màquines i, a hores d’ara, fins i tot «coses» en un sentit ampli. En aquest context es va obrir, fa unes quantes dècades, un debat sobre el que és real amb relació a allò percebut i viscut; un debat provocat sobretot per les interaccions i les interfícies cibernètiques (quan d’allò digital se’n deia així), que no semblaven pas reals perquè no eren tangibles. Matrix, la saga de les germanes Wachowski, per exemple, va disseminar per la cultura pop part d’aquestes capes més reflexives sobre el món i el real.

En segon lloc hi ha la crisi climàtica. Allò que anomenàvem «canvi climàtic» o «escalfament global» a hores d’ara ja es troba en un estat de desencadenament de repercussions visibles en més punts del planeta, i es fa patent per a milers i milers de persones. Fins aleshores, la qüestió és que era una idea que semblava abstracta perquè no era experimentable per a una gran majoria de nosaltres. Aquest megaprocés també comporta la intensificació d’un altre debat sobre el paper de l’ésser humà en el món.

L’explotació de l’entorn natural, si busquem una connexió des de les interpretacions que hem fet del món i allò que no és humà, té a veure amb el fet que ens considerem més «avançats» que altres éssers. Avançats en les coordenades d’un altre sistema que explica el món: que l’univers té un pla o un disseny intrínsec que condueix a una millora i una sofisticació contínues. I, tot i que no acabem d’entendre com podria concloure aquest pla, no són pocs els espais culturals i socials (incloent-hi, avui dia, el món corporatiu) que suposen l’ésser humà en una cúspide, un mitjà últim de l’univers. De la teoria històrica de canvis seqüencials en procés de millora constant se’n diu «progrés». Si això es combina amb una altra creença, d’origen en part espiritual o religiós judeocristià, segons la qual l’ésser humà fou creat a imatge d’un ens diví creador, i segons la qual la natura és a la seva disposició, doncs tenim un reforçament de la idea que la posició de l’home (i la dona) és al centre de l’univers en termes ètics i «ontològics».

Aquestes perspectives i aquests models de visió del món, que continuen prou vius, amb les mutacions i els vernissos de l’actualitat, ara semblen qüestionats per més i més col·lectius. I per espais de la recerca i el pensament, que fa anys que assagen i exploren noves formes d’explicar el món; tot i que no necessàriament com a reacció a aquests dos grans fenòmens històrics que citava, sinó com a resposta a inèrcies i debats vius en el mateix món de la filosofia. Actualment sembla que s’estiguin situant com l’avantguarda en espais de les arts digitals, l’arquitectura i diversos camps del disseny, les ciències socials i les ciències en general.

On podem trobar els fils d’aquestes experimentacions, crítiques i noves visions en el camp del pensament? Les paraules clau són les següents: els neomaterialismes i les ontologies planes, dins les quals cau l’ontologia orientada a l’objecte (a la qual se sol fer referència com a «OOO», i que no s’ha de confondre amb el món d’Adventure Time), la teoria actor-xarxa, el realisme especulatiu (molt vinculat a l’OOO), les posthumanitats i els ciberfeminismes (que reverberen les teories queer), que sintonitzen fins i tot amb els moviments descolonials.

Es tracta d’un seguit d’expressions, experimentacions i fins i tot corrents que es qüestionen què significa ser humà, o si l’humà es troba en el centre de l’univers i a la cúspide de les relacions amb qualsevol cosa del món. O bé què és la realitat en un moment de desconcert i incerteses profundes. Corrents amb poc menys de dues o tres dècades, si ens posem a buscar quan se suposa que comencen. En alguns cercles són vistos com a moviments «postantropocèntrics», però alguns experts en aquests camps de vegades en diuen, de manera més humil, «antropodescèntrics», perquè entenen que l’ésser humà està «descentrat» en l’univers; sense perdre de vista el fet que ens pensem des de nosaltres, i no podem experimentar el que és ser una planta o «ser una app», com a molt ens ho podem imaginar. Per tant, poden suposar un trencament amb l’antropocentrisme al qual estem acostumats des de fa mig mil·lenni i des d’on hem construït la base psicològica i de relacions, interaccions i transaccions amb el nostre entorn, incloent-hi la natura.

La progressiva rellevància que adquireixen és una expressió del desig de transicions necessàries. Sobretot perquè als vells models i cosmovisions cada cop els costa més d’encaixar en el món actual, en les diferents realitats socials i planetàries. En aquest sentit, i en el procés de recerca de noves fórmules, pot ser interessant d’aprofundir en aquests corrents i nous models amb més detall, per considerar noves perspectives orientades a una resiliència i una posició més sostenible en aquest moment planetari.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

Deixa un comentari

La humanitat descentrada I