Al llarg de la història hi ha hagut moviments de característiques diferents que han desafiat les normes establertes, que han trencat amb la moral de l’època amb una explosió creativa i amb potencial revolucionari. Es tracta de l’esmunyedissa contracultura: quan el poder l’atrapa, ja s’ha convertit en una altra cosa. Però sempre va més enllà, barrejant cultura i vida, desafiant els límits de la idea de cultura. En aquesta entrevista parlarem amb dos estudiosos del tema: Jordi Costa i Germán Labrador. Costa, cap d’exposicions del CCCB i escriptor, ha publicat Cómo acabar con la contracultura (Barcelona: Taurus, 2018). Labrador, professor de la Universitat de Princeton, ha publicat Culpables por la literatura (Madrid: Akal, 2017).
Per començar, com podríem definir contracultura? És una paraula difícil de classificar…
Jordi: El terme pot identificar un determinat moment històric –que en el context nord-americà coincidiria amb la segona meitat dels seixanta i el principi dels setanta, i que a Espanya estaria més o menys delimitat entre el 1968 i el 1978, tot i que les ramificacions arribarien fins a la movida dels vuitanta–, però també pot servir per definir un fenomen que s’ha escaigut en totes les societats occidentals en diferents moments de la història: la confluència de tota una sèrie de respostes als discursos hegemònics a través d’un impuls revolucionari que no coincideix exactament amb una militància política, sinó que més aviat prefereix expressar-se a través de l’art o de la transformació d’allò vital, privat i personal.
Germán: Contracultura és un terme elàstic. D’una banda serveix per denominar les respostes d’una generació davant la crisi cultural de la guerra freda. Durant els seixanta i els setanta, als dos costats del teló d’acer la joventut feia front a l’imperialisme, el racisme, l’autoritarisme, la falta de llibertats. Era una crisi política però també cultural, de les formes de vida. Es qüestionava l’organització de la feina, el temps, la família, la sexualitat, la ciutat… En aquell context, la contracultura era una ètica i una estètica. El concepte inclou el moviment hippy, la cançó protesta, l’art urbà o el teatre independent. Hi ha qüestions que avui en dia són clau, com l’ecologia o els drets civils, que arrenquen en aquell punt, encara que les arrels siguin anteriors. És el moment de les lluites d’emancipació colonials. També és llavors que neixen la revolució digital i l’anomenat capitalisme creatiu.
Els vostres llibres parlen principalment dels anys setanta. Sembla que els paràmetres de la contracultura d’aquells anys són impossibles de reeditar. En aquest sentit, el cas d’Ajoblanco és clar. Cada moment històric té el seu propi underground? O vivim en un moment en què el capitalisme ha matat qualsevol possibilitat d’un moviment així?
J: Mark Fisher, d’acord amb la seva teoria del realisme capitalista, deia que avui dia ens és més fàcil d’imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Malgrat que hi ha aspectes amb els quals discrepo, l’assaig The Conquest of Cool, de Thomas Frank, aborda un moment rellevant: el moment en què la utopia es transforma en mercaderia. Una mutació que podria trobar altres reflexos, com el del pas del yippie al yuppie que viu Jerry Rubin, o, en un àmbit més proper, la deriva liberal d’una figura com la d’Escohotado. Els temps de la contracultura ja han passat, però la memòria encara és viva, i esperona noves contracultures que sovint ni tan sols sabem veure, per una qüestió de desgast generacional de la mirada i la il·lusió.
G: Per definició, qualsevol procés històric és diferent dels altres. Es diu que la història no es repeteix, però rima. Ara bé: les circumstàncies en què cada moment contracultural s’expressa varien molt. Durant els anys setanta i vuitanta hi va haver un conflicte entre generacions tremebund, que va coincidir amb l’inici d’una transició profunda en el capitalisme occidental. En aquells anys va encetar-se el pas del mode de producció fordista al neoliberalisme. Les fàbriques se’n van anar a l’Àsia, es va posar fi a una cultura de drets, llocs de treball estables i sous competitius, i va emergir un capitalisme creatiu, de desigs i serveis, basat en el màrqueting: no pas productes, ja, sinó imatges de productes. Aquest capitalisme avançat reelabora i coopta les contracultures del moment, però també en destrueix i en rebutja unes altres.
Hi ha moments històrics en què la contracultura emergeix de l’underground. Quan s’esdevé, aquesta emergència?
J: Es produeix quan urgeix de consumar un procés de desafiliació, un trencament clar i directe amb el que podríem anomenar la «cultura dels pares». I comença a morir quan aquesta cultura dels pares s’adona del potencial de la contracultura com a mercaderia, l’assimila i l’explota.
G: Com diu en Jordi, el trencament generacional durant els anys setanta és brutal, i adopta formes clarament repressives, carceràries i psiquiàtriques. A Espanya, n’és un exemple de manual l’aprovació de la Llei de Perillositat Social del 1970. Persegueix formes de vida i no delictes: hippies, gais, «malalts mentals», aturats, consumidors de drogues o de pornografia… Tots eren persones susceptibles de ser perseguides. Els valors patriarcals de la cultura franquista reaccionaven amb rigor davant la joventut alternativa. Repressió i cooptació són estratègies compatibles: per una banda, es reprimeixen les pràctiques contraculturals; per l’altra, però, la cultura hegemònica també canvia.
És curiós com s’adopta de manera molt creativa i diferent a cada país. Jordi, en el teu llibre poses exemples de simbiosis, trobades i coincidències molt extravagants per als que no coneixen el tema. A Espanya, l’underground va penetrar d’una manera especial?
J: Sí. El que és interessant de cada contracultura són les formes pròpies que adopta segons el context. Com deia Pau Malvido, un dels grans cronistes de la contracultura espanyola –i també un dels seus màrtirs–, el fet que l’Espanya dels seixanta visqués tan aïllada va fer que tingués una contracultura no mimètica. Evidentment, hi va haver missatges vinguts de fora que van inspirar-la i activar-la, com el rock psicodèlic que van introduir els soldats de les bases americanes, o els còmics underground, però el fet que aquesta psicodèlia interactués amb els marges més antiacadèmics del flamenc, o que els nostres dibuixants decidissin retratar el lumpen local, va crear formes úniques i pròpies.
Hi ha expressions de contracultura, l’onada dels setanta, concretament, que s’acaben. Quins factors van posar fi a la contracultura dels setanta?
G: D’una banda, hi ha un canvi de cicle global al principi del 1981, amb la presidència de Reagan i l’inici de la contrarevolució conservadora. És l’any dels disturbis d’Anglaterra contra Thatcher. És l’Espanya del «fals» cop d’estat del 23-F, que marca un abans i un després en el clima de reivindicacions. Ideòlegs de l’ultradreta actual, com Bannon, situen just allà l’origen del moviment neocon. Avui, totes les alt rights volen posar fi a les herències de les revolucions contraculturals dels anys setanta. Podríem dir que això és un lloc comú també per a determinades esquerres.
J: Tampoc no hem de menystenir un procés de què he parlat al principi de l’entrevista: la transformació de la utopia en mercaderia, duta a terme pels mecanismes d’assimilació de la cultura hegemònica. És un procés en el qual s’extirpa tot el potencial de transformació de l’herència contracultural per deixar-ne només la superfície, una imatge, una estètica; un simulacre, en definitiva.
I a l’Estat espanyol, en concret?
G: Al principi dels vuitanta, el capital prepara la contraofensiva cultural. A Espanya, però, això passa mentre s’impulsa una nova cultura d’estat, una cultura democràtica que permetrà la incorporació de seccions importants de la joventut. En aquest context, el suport que rep la música rock és clau. El 1981 i el 1982 són anys de gires multitudinàries. D’expressions abans reprimides que passen a ser massives. Reben suport i generen beneficis. Hi ha, aleshores –no només a Espanya–, una complexa confluència entre contracultura, propaganda, espectacle, societat de masses, cultura popular i beneficis. És un món estrany en què conviuen heroïnòmans, antics revolucionaris, dives pop, gestors culturals i joves pispes. Aquesta porositat social i aquesta barreja són un ferment típic de les contracultures.
J: Alhora, però, el model de cultura que l’Estat entronitza i fomenta acaba configurant el que Guillem Martínez va batejar, al seu dia, com la «cultura de la transició», i que, en un pla purament estètic, està estretament associada al que podem anomenar «gust socialdemòcrata», que no és sinó la celebració del punt intermedi, d’allò no problemàtic, la negació dels extrems més inassolibles del que és contracultural per donar forma a un model de consum (que no de vivència) entès com un bàlsam que, d’altra banda, atorga a l’espectador certa pàtina de prestigi o distinció cultural. Es va passar d’una utopia antijeràrquica a una jerarquització de valors culturals. Per exemple, que la historieta hagi donat pas a la novel·la gràfica, o que la televisió hagi acabat abraçant el concepte de nova ficció televisiva són alguns dels símptomes recents de la bona salut que aquesta operació encara té.
Parlem de l’actualitat. Germán, creus que hi ha formes d’underground, de contracultura, al voltant nostre?
G: Oh, i tant. Hi ha grafitis, música, teixits associatius i cooperatives típicament contraculturals. L’onada del 15-M va ser contracultural i va tenir una dimensió global. Els moviments del 2011 també poden pensar-se com revolucions culturals. Xarxes de solidaritat radical, menjadors clandestins, hacktivistes, moviments com 15MpaRato, les marees verdes i blanques. Avui dia, en l’apogeu global del feminisme també es detecten tensions pròpies d’una contracultura que esdevé hegemònica. Vegans, animalistes, decreixentistes, extincionistes, Fridays for Future… I també els que s’ocupen de les diàspores globals. Tots ells són, i seran, la revolució contracultural pendent.
El trap o la nova música urbana, amb l’èxit de Rosalía, són noves formes de contracultura? O són l’última moda al servei del mercat?
G: El trap, i altres sons afins, no provenen d’aquest univers activista. Però sí que venen d’un territori proper. És la música dels fills de la crisi del 2012. D’aquest 20% de nens en risc d’exclusió social. Eren invisibles, i s’han fet visibles amb la música. Xavals de barriada, condemnats a formes de pobresa contemporànies, en un entorn precaritzat i enrarit. Però venen armats, tenen una immensa riquesa cultural. Són fills de la immigració, del multiculturalisme, de l’accés a Internet i del do-it-yourself. Autodidactes que han après a punxar, a rapejar, a compondre, a promoure’s, a organitzar els seus propis concerts, les seves pròpies marques…
J: El trap és un d’aquells territoris que la mirada d’alguns fills de la contracultura subestima per pur prejudici generacional. Els crítics musicals que el desqualifiquen basant-se en els criteris de l’execució tècnica i l’excel·lència segueixen el gust socialdemòcrata. És important subratllar que no és estrictament necessari provenir de l’activisme per tenir potencial contracultural: n’hi ha prou amb formular el discurs des de la intempèrie, des d’allò vital… A l’Espanya dels setanta, la contracultura i la resistència política van caminar plegades sota el franquisme; en arribar la democràcia, però, la contracultura es va convertir en aquesta mena de brutícia caòtica que l’esquerra havia de domesticar o amagar sota la catifa. El cas de Rosalía és diferent: és una artista que sembla que ha entès perfectament les mecàniques del mercat, s’hi ha infiltrat i hi ha aconseguit colar-hi el propi discurs; això és totalment legítim, però no necessàriament contracultural. D’altra banda, i sense ànim de repartir carnets de puresa contracultural, hi ha casos com el de l’escriptora Cristina Morales, amb un discurs ferotge contra l’hegemonia i amb fusta contracultural, que ha aprofitat la dotació econòmica del Premi Nacional de Literatura d’Espanya per continuar creant en llibertat.
Quina relació ha de tenir la gestió cultural institucional amb la contracultura? Col·laborar amb institucions culturals en debilita el potencial disruptiu?
G: A parer meu, la contracultura sempre sorgeix en zones interposades, en les quals no hi ha puresa, sinó desplaçaments d’energies, persones i sabers que poden interconnectar creativament en un espai de menys gravetat social. En aquest sentit, avui dia les institucions culturals són potencialment espais molt proclius a acollir creuaments i intercanvis. En especial en un context de precarització radical. Aquí poden funcionar com a refugis per a una cultura crítica o experimental. Fa trenta anys, contracultura i economia precària eren pols oposats, perquè la contracultura també es concebia com un rebuig a la proletarització, a l’esclavatge del sou, i com a defensa d’una vida més plena i més lliure. Avui, en canvi, són termes gairebé sinònims. Fa trenta anys, les institucions burgeses eren enemics que calia combatre, avui semblen més aviat flotadors.
J: Crec que aquí podríem aplicar alguna cosa del que he dit sobre Cristina Morales. Mentre la institució aculli i no amanseixi, mentre es deixi infectar i desestabilitzar pel discurs del creador lliure, crec que sempre hi podrà haver una intersecció fèrtil per a totes dues parts.
Oranda Style | 15 març 2020
But at Electric Forest I saw how America’s counterculture, while not as visible these days, is still hanging in there against the sway of profit margin, with plenty of Americans not giving in and wanting to stick it to the Man.
Quim Torres | 25 novembre 2020
El cas del trap és un exemple de com de ràpid canvien les coses en aquesta societat. Neixent certament com a moviment contracultural amb les característiques que destaquen els entrevistats, és, però, ràpidament devorat per la indústria músical i convertit en moda, en la que ara ja hi trobem gairebé més discursos afins al patriarcat, la superficialitat i el capitalisme que no pas contraculturals.
Deixa un comentari