La comunitat subjectiva

En els últims anys afloren diverses temptatives que plantegen la creació d’espais comuns com a nous models autònoms i alternatius a la institucionalitat.

Fly, Caterpillar, Pear and Centipede (fragment) Dins: Mira calligraphiae monumenta (1561-1596). Font: The J. Paul Getty Museum, Los Angeles. Getty Open Content Program.

Fly, Caterpillar, Pear and Centipede (fragment) Dins: Mira calligraphiae monumenta (1561-1596). Font: The J. Paul Getty Museum, Los Angeles. Getty Open Content Program.

Davant la fractura social provocada per la crisi actual, el concepte de comunitat pren força. Malgrat l’abús i la desvirtuació del terme, massa sovint aplicat al mercat de consum, en els últims anys afloren diverses temptatives que plantegen la creació d’espais comuns com a nous models autònoms i alternatius a la institucionalitat. És en aquestes experiències on observem més clarament les potencialitats de la comunitat.

L’ús del terme «comunitat» s’ha convertit, en els últims anys, en un concepte-recurs comodí. Un compartiment obert a la manipulació verbal que ens serveix per apel·lar i interpel·lar espais i dispositius socials diversos i sovint antagònics.

La crisi actual i el seu govern han potenciat el desenvolupament radical del projecte neoliberal, de la mà d’un progressiu desmantellament de l’estat del benestar (encara en fase de construcció a la majoria de països del sud d’Europa). El declivi d’aquest model d’estat comporta una creixent fractura social que obliga a generar nous marcs en què reconèixer-se al costat d’uns altres a la recerca d’un esperançador «nosaltres».

La comunitat com a espai des del qual modificar els pilars d’una realitat quotidiana se’ns presenta com una taula de salvació preexistent sobre la qual girar la mirada. Tornar políticament a una comunitat que mai no ho va deixar de ser suposa també reajustar el llenguatge que l’acompanya, començant per la paraula mateixa.

El target i la comunitat objectiva

Els discursos celebratoris del web 2.0, el màrqueting en línia i la publicitat han estat utilitzant els termes mercat objectiu, públic objectiu, grup objectiu, al costat d’anglicismes com target per designar el destinatari ideal d’una determinada campanya, producte o servei. Els nous estudis de mercat han estat buscant i definint al mateix temps noves comunitats que tenen com a element constitutiu bàsicament un d’arrel individualitzada. Comunitats en les quals actuen «l’un i l’altre, però res de l’un en l’altre»[1]. Aquest llenguatge, bàsicament posat en marxa per la indústria cultural i de l’entreteniment, ha calat també en institucions públiques i privades de diversa mena, que busquen en la lògica de «les comunitats» específiques programes de màrqueting especials sobre els quals fer créixer el consum del seu producte o la seva oferta de continguts.

Aquestes són comunitats objectives per tal com els seus llaços sorgeixen de l’interès per tercers elements del mercat (pel·lícules, còmics, programes de televisió, marques de roba, grups de música, etc.) i no del desenvolupament de la comunitat per i per a la comunitat, en funció dels seus interessos reproductius.

La comunitat subjectiva com a institucionalitat diferent

En contraposició a aquest tipus de comunitats objectives dissenyades pel mercat, trobem velles i noves comunitats que estan dissenyant models antagònics al poder. Comunitats que es reprodueixen com una institucionalitat diferent i disruptiva que sorgeixen de la capacitat d’agenciament col·lectiu dels individus que la constitueixen.

Parlem de comunitats que es forgen en el reconeixement de la feblesa i la fortalesa comuna, en la voluntat de generar petits espais d’autonomia expandibles i replicables basats en la intersubjectivitat i interdependència que ens conformen.

Vegem alguns espais d’agenciament comunitari que presenten una nova institucionalitat en l’àmbit polític, econòmic i cultural. Un breu recorregut a través de la força de comunitats que generen sistemes alternatius de valor des de les seves necessitats col·lectives i enfront del mercat extern que les envolta.

Nous espais de la comunitat

L’impacte de la crisi i la falta de voluntat política dels governs actuals per posar fre als seus efectes estan generant una progressiva desestructuració social. La dificultat d’obtenir els recursos bàsics per a una vida digna està danyant seriosament diferents segments de la societat. Enfront de l’atur, les retallades en serveis públics i la desentesa estatal en matèria d’execucions hipotecàries, han sorgit nous espais productius des d’on es generen autònomament diversos recursos.

El Patio Maravillas.

El Patio Maravillas. Font: Galex.

Autodenominats com a centres socials autogestionats o centres socials comunitaris, aquests nous espais generen una nova institucionalitat a partir de la producció comunitària contrahegemònica. Espais de llarg recorregut com La invisible a Màlaga, El Patio Maravillas a Madrid i l’Ateneu Candela de Terrassa, o nous projectes com el Centre Social Comunitari Luis Buñuel a Saragossa, es presenten com a equipaments gestionats per ciutadans per promoure el pensament crític i l’autoorganització social. Una nova gestió ciutadana que reclama una cessió de sobirania del públic cap al que és comú; a partir de la confiança i la potestat ciutadana per a la gestió d’assumptes comuns, tals com equipaments, infraestructures, projectes formatius, etc. Aquests espais reclamen una nova figura social fora del paraigua estatal, una institució dels assumptes comuns que posa en el centre la reproducció d’una vida digna per a i des de la comunitat.

El valor de la comunitat

Les comunitats subjectives (formades per una intersubjectivitat compartida) es reprodueixen mentre que són capaces de gestionar un o diversos recursos comuns enfront d’un poder hegemònic que genera escassetat. La gestió comunitària d’aquests recursos (tangibles o intangibles) no va en detriment de la capacitat de generar renda. No obstant això, la lògica d’una nova institucionalitat ens porta a situar aquests projectes econòmics lluny de l’extracció de renda monopolística i la maximització de beneficis d’una corporació.

Hi ha una nova economia comunitària que, centrada en un recurs comú, és capaç de crear models sostenibles generant al mateix temps retorns sobre la seva comunitat. Com explica en aquest article Marga Padilla, es tracta de «veure com l’existència de procomuns globals compatibles amb l’activitat econòmica (és a dir programari lliure) són molt bons per a una redistribució dels coneixements i de la renda, ja que permeten engegar projectes molt locals, en aquest cas de barri, que s’aprofiten del coneixement global generat mitjançant cooperació, al mateix temps que el nodreixen i li donen valor (en aquest cas, massa crítica d’usuaris actius).»

Projectes com Softwarealpeso, una botiga de suport integral al programari lliure situada al mercat de San Fernando (barri de Lavapiés, Madrid), representen un model d’economia comunitària que pretén dissenyar per a la comunitat enfront del disseny per al mercat, apostant per facilitar la reutilització i el reciclatge, l’ús de peces estàndards que facilitin el reemplaçament i l’obertura del codi que permet aprendre a fer-ho un mateix.

Guifi.net suposa un projecte paradigmàtic de la gestió comunitària sobre un recurs tan important com el de les xarxes de telecomunicacions. Aquesta iniciativa va començar a gestar-se l’any 2004 a la comarca d’Osona (Catalunya) a causa de la falta de voluntat de les companyies de telecomunicacions per proveir de connexió petites poblacions per culpa de l’escassa rendibilitat que això els atorgava.

Mapa de connexions de Guifi.net.

Mapa de connexions de Guifi.net.

Arran d’aquest desistiment corporatiu i governamental, es va començar a teixir en poblacions com Gurb, Calldetenes, Santa Eugènia de Berga o Vic una nova xarxa ciutadana oberta que ha conduït a la xarxa de telecomunicacions lliure, oberta i neutral més important a escala internacional. Majoritàriament sense fil, guifi.net compta amb més de 31.701 nodes, dels quals més de 20.332 estan operatius avui dia.

Cultura paral·lela

«La cultura és una cosa ordinària en tota societat i en totes i cadascuna de les mentalitats» (Raymond Williams). Una comunitat esdevé subjectiva a través també de l’autoreconeixement en la seva cultura ordinària, comuna, amb la qual s’identifica i reprodueix. Aquest autoreconeixement va quedar entorpit al llarg del segle xx per l’audàcia d’una indústria cultural que es va saber apropiar, incorporar i domesticar una part d’aquesta producció cultural comuna. No obstant això, la consciència de la base ordinària de la producció cultural origina de vegades altres models de gestió més comunitària, fora dels canals de la indústria.

Si hi ha un camp cultural on aquest reconeixement s’ha produït en els últims anys és el de la música popular en contextos perifèrics. Aquesta resignificació del seu cabal musical ha permès desenvolupar nous models de gestió de la música fora dels canals habituals oferts per la indústria musical i de les polítiques públiques, amb la qual cosa s’han reemparat d’un espai simbòlic propi, comú i autònom.

Contextos musicals com la Champeta (Colòmbia), el Tecnobrega (Brasil) o el Manele (Romania) ofereixen models socialment innovadors que sorgeixen del reconeixement col·lectiu d’una comunitat musical basada en el seu llegat cultural ordinari. El seu cabal musical apel·la a les seves condicions de vida, el seu llenguatge, el seu imaginari i les seves relacions, que disten molt del paradigma relacional de l’artista-fan. Es tracta d’una música de context, feta des de i per a una comunitat.

Mentre que en el Tecnobrega o en la Champeta, el CD-R rebentat de MP3 –juntament amb la festa en viu– es va convertir en el suport de consum habitual en mercats informals de les perifèries urbanes d’algunes ciutats del Brasil i Colòmbia, el Manele romanès es disseminava a través d’una multitud de ràdios pirates comunitàries (creades per la població gitana per compartir la seva cultura) situades a la perifèria de Bucarest. La música deixava de circular pels canals habituals i la comunitat trobava la seva manera de reproduir la cultura sense la censura de la indústria ni els entrebancs normatius estatals.

Vincles comunitaris

La dimensió comuna d’un espai autònom, projecte econòmic o context cultural sorgeix de manera irreversible dels vincles que ens constitueixen socialment, que formen part de la nostra realitat, tant si en tenim consciència com si no. Una comunitat esdevé subjectiva i política mentre que els seus jos es reconeixen entre si com a iguals i decideixen reproduir autònomament a través de la intersubjectivitat comuna enfront d’un poder antagonista que en dificulta la supervivència. La fraternitat i el compromís conformen d’aquesta manera la base d’«un poder fer col·lectiu i temptatiu que es reapropiï de les nostres capacitats i de les nostres possibilitats de vida»[2].


[1] p. 123 / Un mundo en común, Marina Garcés.

[2] p. 117 / Un mundo en común, Marina Garcés.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La comunitat subjectiva