La ciutat contradomesticada: Barcelona i els porcs senglars

Il·ustració d’Evin Collis

En els darrers anys senglars i híbrids de senglar amb porc vietnamita assilvestrat han anat incorporant-se a la vida quotidiana dels barris de Barcelona i Sant Cugat que se situen al Parc Natural de Collserola. Entendre aquest procés requereix una mica d’història i un mica d’ecologia. L’explosió demogràfica del porc senglar s’ha vist profundament afectada tant per les característiques biològiques de la regió com per les dinàmiques socioeconòmiques de la història recent. Durant el segle xix, el trànsit de l’economia agrària a la industrial va portar a una progressiva despoblació de Collserola. L’emigració cap a la ciutat va anar acompanyada de la desaparició dels tancats ramaders i de la reforestació espontània d’àrees que abans s’havien dedicat a l’agricultura. En absència de llops i ossos, que van ser caçats fins que van desaparèixer de la regió, els senglars no tenien tampoc depredadors naturals, cosa que va facilitar que augmentés ràpidament la seva presència a tota la serra.

Com a continuació del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, el projecte de la «Gran Barcelona» va comportar que diversos barris perifèrics s’annexionessin a la ciutat. La conseqüència va ser una urbanització progressiva i de tipus residencial a l’àrea de Collserola, una tendència que s’ha accentuat en les darreres dècades per la pressió espacial i demogràfica, i per l’increment del preu de l’habitatge en les zones cèntriques de la ciutat. En aquest context, Collserola s’ha anat repoblant com a espai residencial. Això ha generat escombraries, jardins i punts d’alimentació per a colònies de gats, és a dir, recursos molt atractius per als senglars. Com a conseqüència, la població d’aquesta espècie ha crescut de manera espectacular en els darrers anys. Tot i que els tècnics i les autoritats locals consideren que el llindar màxim seria d’uns cinc-cents exemplars, les estimacions indiquen que hi ha més aviat uns dos mil veïns porcins que deambulen per l’àrea periurbana, amb incursions destacades al centre de la ciutat.

Il·ustració d’Evin Collis

Afrontant el Porcocè

En lloc de posar-nos les mans al cap i limitar-nos a patir per una situació socioecològica certament anòmala, podem aprofitar l’avinentesa per plantejar-nos si, ben mirat, pensar Barcelona des de la perspectiva d’un porc senglar pot tenir cap interès. En primer lloc, adoptar una perspectiva porcina ens podria ajudar a desantropomorfitzar la ciutat i reconèixer una situació en què, vulguem o no, els no humans expressen (i fins a cert punt materialitzen) els seus propis plans d’existència urbana. Es pot dir que el desvergonyiment d’aquests animals que se’ns presenten a parcs, carrers i altres racons de l’espai públic ens proporciona un cert bany de realisme.

Aquest realisme ens confronta amb el fet que mai hem estat plenament separats del món salvatge, ni tan sols quan confiàvem en el suposat aïllament higiènic, la domesticitat i la protecció que ofereixen les ciutats modernes. Els porcs senglars posen sobre la taula la realitat socioecològica del moment actual. De fet, la presència de senglars a la ciutat no només es deu a causes locals, com l’accés a fonts d’alimentació antròpica (escombraries, persones que els alimenten). Els senglars són també una espècie que, pel seu metabolisme i la seva ràtio reproductiva, prolifera a mesura que la temperatura mitjana dels hiverns augmenta. Dit d’un altra manera: aquests porcs són també producte del nostre escalfament global. D’aquest moment, tan afectat pels humans,  en podem dir Porcocè. En el Porcocè, el porc senglar esdevé no només un veí sinó també un heurístic urbà, és a dir, una lent a través de la qual podem reimaginar la ciutat en sintonia amb les crisis socials i ecològiques en què estem immersos.

En els últims anys han proliferat denominacions creatives per repensar l’època que vivim. La idea d’Antropocè va sorgir des de la climatologia, fruit de la constatació que el nom oficial de l’actual període geològic, l’Holocè, no fa justícia a l’impacte dels humans sobre el planeta. Hi ha científics socials, com Jason Moore, que han observat que, de fet, els humans responsables de la crisi ecològica actual són només uns quants, i que «Capitalocè» defineix de manera molt més precisa l’arrel del problema. Autores com Anna Tsing i d’altres han suggerit el terme «Plantacionocè» per reconnectar amb la història colonial que va desencadenar l’explotació massiva i racionalitzada dels humans i la natura. Com era d’esperar, hi va haver qui, després d’observar amb estupefacció com un microorganisme anomenat SARS-Cov-2 ho canviava tot de cop i volta, va proclamar l’entrada en el «Virocè». Però la proposta més creativa és sens dubte la de la biòloga i filòsofa Donna Haraway, que s’ha inspirat en les llargues potes de l’aranya Pimoa cthulhu i ha proposat el nom de «Cthulhucè» per designar aquest moment amb una lògica tentacular i sistèmica.

Sumant-nos a aquesta explosió de creativitat terminològica, que sembla que recorri desesperadament a la poesia davant d’una crisi global, podem jugar, ni que sigui conceptualment i amb una certa ironia, amb la idea del Porcocè. El Porcocè és una època en què els porcs, i concretament els porcs senglars, penetren descaradament en contextos que se suposa que estan sota control humà, com ara les ciutats. La incursió urbana del senglar no ha de ser llegida com una mera anomalia local que posa de manifest els problemes d’una cultura ecològica naïf i desproporcionadament animal-friendly. Més aviat podem entendre el Porcocè com una època en què porcs senglars i humans estan exposats els uns als altres i experimenten de manera arriscada, i de vegades virtuosa, amb formes de relació que es teixeixen en espais que s’han contradomesticat de manera progressiva i irremeiable.

Il·ustració d’Evin Collis

Cap a un cosmopolitisme infraespècie

Sembla que la mateixa dinàmica d’explotació de la natura es gira contra nosaltres com un bumerang ara que diversos éssers (animals, microorganismes, fenòmens atmosfèrics) mostren la seva agència i ens marquen els límits que no hem sabut veure. Ens aboquem a una dinàmica de contradomesticació en què els humans ja no tenim el control absolut sobre el nostre entorn. La pandèmia de la covid-19 va ser un bon exemple de la nostra vulnerabilitat a l’agència d’èssers petits però «salvatges», o com a mínim de molt difícil domesticació (i, per cert, els senglars de Barcelona van aprofitar aquesta vulnerabilitat per deixar-se veure bastant durant la quarantena).

Davant d’aquesta situació hi ha dues opcions. Una és seguir amb l’ambició de dominar i sotmetre la natura, continuar-la tractant com una servidora dels interessos de la nostra espècie. L’altra opció és reconèixer que som bastant més fràgils del que alguns s’imaginen, i que potser hauríem de passar de la posició de dominació a la de negociació amb altres organismes amb els quals no tenim més remei que conviure. Com a derivada d’aquesta segona opció, i centrant-nos en el qüestió porcina de Barcelona, podem pensar la ciutat des de la perspectiva d’un cosmopolitisme infraespècie.

Amb «cosmopolitisme infraespècie» em refereixo, en primer lloc, a una política de coexistència urbana en què l’esperit inclusiu del cosmopolitisme no es limita a la convivència entre humans, sinó que incorpora altres espècies. En segon lloc, es tracta d’una coexistència que busca alliberar-se de categoritzacions de la modernitat, no només en termes de raça, de cultures o de nacionalitats, sinó també en termes d’espècie. El cosmopolitisme infraespècie respondria a la realitat de com es teixeixen a la pràctica les relacions entre subjectes –no entre espècies– que es reconeixen com a interlocutors únics, singulars i autònoms, fins i tot quan aquesta autonomia els fa desviar-se del cànon d’hàbitat i comportament associat a la seva espècie.

El cosmopolitisme infraespècie no és (deliberadament) multiespècie. Un cosmopolitisme multiespècie es construiria per analogia amb el multiculturalisme. Però aquí no es tracta d’una relació entre espècies, de la mateixa manera que en el cosmopolitisme convencional tampoc no s’ha tractat mai, en el fons, d’una relació entre cultures. Es tracta, més aviat, d’un multisubjectivisme que implica una mirada eminentment infra (infracultural, infraèspecie, infraurbana); una mirada que pot permetre construir una ciutat des de sota de les categories classificadores convencionals: una ciutat emergent, imperfecta, oberta a l’autonomia del que és salvatge, a la indeterminació i a les idiosincràsies dels subjectes humans i no humans que la componen.

Aquestes idees poden tenir ressons de les utopies anarquistes que han marcat la història de Barcelona. Però el cert és que el cosmopolitisme infraespècie no és una agenda política, no és un projecte que cal dur a terme sinó que és la manera com ara mateix, ens agradi o no, senglars i humans ja s’estan autoorganitzant per reequilibrar les seves vides quotidianes en el context del Porcocè. Només cal passejar per Collserola per entendre que els veïns dels barris de muntanya saben relacionar-se amb aquests animals en tant que individus que, com els veïns humans, tenen les seves particularitats. El nom del porc senglar, deia el gran expert Obèlix, ve del llatí Singularis porcus. Hi ha qui sosté que aquest terme fa referència a l’animal «solitari», però sembla molt més adient entendre’l com la denominació de l’animal «singular», una singularitat porcina que ens serveix de model d’una sociabilitat no domesticada i feta de subjectes que es rebel·len contra qualsevol intent de classificar-los.