La bombolla dels NFT ha esclatat. Llarga vida a la bombolla?

Tirant nines en un estand de la festa, Taos, New Mexico, 1940 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic

En realitat, els NFT no han mort perquè no havien estat mai vius. Per més voltes que s’hi pugui donar, quan el producte en si és totalment reproduïble amb exactitud i de manera gratuïta amb un clic, l’únic valor que té és, exclusivament, el preu a què el puguis revendre.

Cal, doncs, un gran exercici d’hiperstició i una profecia autocomplerta per poder extreure valor del producte. És a dir, que la propaganda que s’ha fet dels NFT ha resultat imprescindible per inflar la bombolla i permetre que alguns (bàsicament els primers) inversors hi guanyessin diners. Seguint la lògica dels esquemes Ponzi, cal que més gent entri al món dels NFT de manera constant perquè la confiança i el creixement no s’estanquin. I a l’hora d’apropar el gran públic a la inversió en actius digitals, ha resultat imprescindible l’ús de tècniques de suggestió emocional.

En un intent d’atorgar validesa a aquest format no només per la via monetària, s’ha tokenitzat la primera piulada enviada pel fundador de Twitter, Jack Dorsey. D’aquesta manera, l’objecte té un valor nostàlgic i cultural associat. De la mateixa manera, tokens de mems històrics com el Nyan Cat es van vendre per quantitats milionàries. Que el preu dels NFT estigui intrínsecament lligat a la confiança en aquest mateix valor, sense que hi hagi cap altra estructura oficial, bancària o estatal que hi doni suport, obliga a expandir-ne la credibilitat per mitjà d’aquestes estratègies. L’ús de referents pop serveix com a cortina de fum: pots fer veure que inverteixes en cripto pels lligams i l’afecte per determinat artefacte cultural; fingir que l’interès és degut al fetitxisme que desperta un famós, un artista o la seva obra, o camuflar les inversions sota capes d’ironia, sent conscient que els Bored Apes no són més que micos estèticament lletjos generats aleatòriament per un algoritme, i que la gràcia, precisament, rau en això. Però, tal com deia Dan Olson al vídeo viral Line goes up, aquest fandom no és com els altres, perquè el producte en si no té cap importància, sinó que només compta el benefici que se’n derivi.

Igual que l’entrada d’inversors és important, també ho és que qui inverteix no desisteixi i vengui, ja que si aquest moviment es donés massivament, baixaria el valor del criptoart. Es dona, doncs, un ambient suposadament comunitari en el qual els participants d’aquest gran castell de cartes s’han de convèncer constantment, tant els uns als altres com a ells mateixos, que seran rics si aguanten prou temps. Aquest relat es completa amb l’afirmació que es tracta d’un grup selecte de visionaris que han sabut avançar-se als seus contemporanis i que, gràcies a això, accediran a l’edèn de l’abundància i no hauran de treballar mai més. Mantenir alta l’expectativa del que vindrà s’ha convertit en una divisa importantíssima i és imprescindible fer créixer el hype incessantment.

A la publicació de la seva pròpia col·lecció, Willyrex, l’influencer més famós entre els que han adoptat els NFT a l’Estat espanyol, va declarar: «Els que hi van confiar seran recompensats! I, els que no, quedaran ben retratats!». Qui sap si ho deia de forma ominosa o sardònica.

En les seves primeres presentacions al gran públic, la intersecció entre art digital i blockchain es va definir com una eina que permetria que els artistes traguessin benefici de les seves obres. Tanmateix, la democratització que tant es va presagiar no ha arribat, ni tampoc la desaparició d’intermediaris. I tampoc no podem afirmar que aquesta tecnologia hagi permès que la majoria d’artistes guanyin diners, ja que les despeses derivades de crear i mantenir els NFT suposen un gran obstacle. Per no parlar del repartiment desigual de les vendes, que es tradueix en el fet que molt poca gent realment fa negoci comerciant amb el seu art d’aquesta manera.

Tampoc no és que tot el que s’ha dit anteriorment suposi cap novetat dins del món de l’art comercial. És prou sabut que els circuits de galeries tenen tendència a ser excloents, i a basar-se en l’especulació derivada del hype de la novetat i la capacitat d’absorbir noves tendències. Els NFT encaixen perfectament en aquesta lògica: com més gent es posi d’acord en el fet que un objecte arbitrari té valor, més valor tindrà aquest objecte. De totes maneres, el mercat de l’art no és un nínxol prou gran per sostenir les necessitats especulatives dels tokens no fungibles.

La realitat és que els NFT funcionen, sobretot, com a narrativa introductòria al món de l’especulació, lluny dels estereotips que s’hi associen normalment. Els brokers deixen de ser uns paios grisos i irats, enfundats en vestits impol·luts i inseparables dels seus maletins, per passar a ser gent molt més propera: influencers, streamers o vloggers. En lloc d’experts economistes (tot i que els interminables i complicats tecnicismes es mantinguin), xavals normals i corrents. El cryptobro, l’última tribu digital de moda, acostuma a lluir l’estètica minimalista de samarreta, gorra i vambes que tant triomfa entre els desenvolupadors de Silicon Valley. El cryptobro és una persona qualsevol, podria ser el teu veí, o fins i tot podries ser tu.

L’horitzó final de tot aquest fenomen sembla que és, també, l’última esperança de reflotar els NFT després que la seva reputació hagi quedat terriblement perjudicada. Dins la lògica de convertir cada aspecte de la cultura humana en un producte quantificable i vendible, per mitjà de clics i estadístiques, al llarg de l’última dècada hem vist com les nostres accions al ciberespai es transformaven, cada cop més, en formes de construir una marca personal. Mentrestant, les nostres feines s’han uberitzat i gamificat. Seguint aquesta lògica, la transformació del joc en negoci és l’últim horitzó del capitalisme de plataforma i de l’economia de l’atenció. Especialment a través dels videojocs.

Per mantenir el creixement exponencial que ha experimentat el món dels videojocs en els últims anys, han estat necessàries pràctiques d’explotació com el crunch i s’ha donat peu a fenòmens rocambolescos com les reproduccions en continu interminables. Els NFT semblen una nova oportunitat d’expansió que podria impedir una recessió de la qual ja es comença a parlar.

La venda d’eines, skins, noves utilitats o contingut descarregable exclusiu per a qui el paga ha estat una pràctica en ascens que ha culminat amb la creació dels anomenats play to earn. Es tracta de videojocs basats en criptomonedes, en els quals la mecànica en si és molt menys important que la possibilitat de guanyar diners jugant. Companyies tan importants com Epic Games o SquareEnix han donat suport a la tokenització d’aspectes dels seus jocs per mitjà d’NFT i la creació d’economies internes.

Caldrà veure si aquesta proposta redreçarà el món dels criptotokens i serà capaç d’introduir gent nova a la comunitat jugadora. Durant l’ascens dels videojocs de rol massius (MMORPG, Massively Multiplaying Online Role-Playing Games), com ara World of Warcraft, dues dècades enrere, es va generar una economia submergida al voltant de la compravenda d’accessoris i personatges que afectava sobretot treballadors sense drets. De moment, observant en quins estats s’han implantat amb més èxit els play to earn, que resulta que són precisament els que tenen problemes econòmics i desigualtats més evidents, no sembla que els NFT ens hagin portat a cap futur esperançador, al contrari del que predicaven alguns entusiastes fa un parell d’anys.