La batalla de Dorking

Una classe de cria d’animals en una granja de ramaderia. Iowa, 1942 | Library of Congress | Domini públic

La majoria dels marcs epistemològics que permeten d’entendre la crisi ambiental actual poden remuntar-se a tres obres escrites el 1798. Enmig del tumult de l’època, aquell any no va destacar especialment. Napoleó Bonaparte estava ocupat lliurant una campanya infructuosa a Egipte, i encara faltava un any per al seu cop d’estat; la revolució d’Haití tot just arribava a la meitat del que havien de ser tretze anys de durada; i no va ser fins al 1800 que Alessandro Volta va inventar la bateria elèctrica. I, tot i això, ocults entre els plecs d’aquests esdeveniments tan populars, G. W. F. Hegel, Thomas Matlhus i Edward Jenner van escriure uns textos que amb el temps definirien els tres principals paradigmes ambientals. L’esperit del cristianisme i el seu destí, de Hegel, era un assaig personal en què reflexionava sobre les seves últimes lectures de teologia i política econòmica. L’Assaig sobre el principi de població, de Malthus —el més famós dels tres textos— ha tingut una influència perdurable en l’economia, la demografia i l’ecologia poblacional. En canvi, Jenner va haver d’autopublicar una Investigació sobre les causes i els efectes de les «Variolæ vaccinæ», perquè ningú no volia difondre els descobriments que havia fet a partir de l’experimentació amb la vacuna de la verola. Entenem aquestes tres obres com a part d’un debat no verbalitzat sobre el que es pot conèixer de la naturalesa. Cada pensador és el progenitor d’un dels tres llinatges del pensament ambiental: el prometeisme hegelià, el malthusianisme i l’escepticisme ecològic jennerià.

Abans que aquests homes afaiçonessin el pensament ambiental, la tempesta de la Revolució Francesa va sacsejar-los. Hegel, que molta gent recorda com el venerable patriarca dels sectors més conservadors de l’acadèmia prussiana, de jove havia estat un estudiant radical. Al seu anuari de la Universitat de Tübingen s’hi pot llegir el gargot «Vive la liberté!». Mentrestant, l’Assaig va fer que Malthus deixés immediatament de ser un simple clergue gris de Dorking per elevar-se a la fama i a la infàmia, a més d’assolir la primera càtedra d’economia política (en una universitat gestionada per la Companyia de les Índies Orientals). Malgrat l’educació radical —son pare era un gran admirador de Rosseau—, Malthus va escriure el llibre tenint en ment l’esperança conservadora que el «cometa en flames» de la Revolució Francesa es desviaria abans de «destruir la castigada població de la Terra». El pamflet de Jenner sobre la vacuna de la verola va guanyar popularitat el 1799, quan la guerra contra França va menar a un esclat d’aquest «monstre clapat» a Anglaterra.

L’esperit del cristianisme i el seu destí és una de les obres menys conegudes de Hegel, però és, en canvi, essencial per al nostre fi, perquè presenta per primer cop el concepte, encara sense batejar, d’«humanització de la naturalesa» (die Humanisierung der Natur), una idea que animaria bona part de la seva obra filosòfica, des de la Fenomenologia de l’esperit fins a les Lliçons d’estètica. La humanització de la naturalesa és el procés pel qual la humanitat supera l’alienació en relació amb el món natural, infonent-li consciència humana amb la seva obra, que transforma el que és silvestre en un jardí. L’obra humana és la natura actuant sobre si mateixa, de manera que pugui tornar-se autoconscient o, com Hegel mateix expressa a l’Enciclopèdia, «la finalitat de la natura és destruir-se a si mateixa, trencar la closca de la seva existència immediata i sensorial per consumir-se com l’au fènix i emergir d’aquesta externalitat rejovenida com a esperit». Partint d’aquesta base, Hegel i els seus seguidors van atiar la creença que el domini de la natura era tan factible com històricament necessari.

A L’esperit del cristianisme i el seu destí, Hegel situa aquest concepte en el passat bíblic. Entre la Caiguda i el Diluvi, una era de la qual «sols s’han conservat lleus vestigis», els humans lluitaven per «revertir la barbàrie» i retornar a l’estat de gràcia per mitjà de la restauració de la «unitat» amb la natura. La natura, però, va truncar aquest esforç amb el Diluvi, cosa que va posar la humanitat davant de tres opcions, cadascuna representada per una figura bíblica. Noè va reconstruir el món mitjançant la llei divina, que controlava la violència entre les persones, així com entre la humanitat i la natura. Refusant aquesta pau jurídica, Nemrod va sotmetre tant les persones com la natura a la seva voluntat: «Va defensar-se de l’aigua amb muralles, va ser caçador i rei.» Abraham va rebutjar els contractes socials tant de Noè com de Nemrod, perquè volia independitzar-se de la natura i de la societat. Com que va evitar els assentaments i va decantar-se per la pastura i no pas per l’agricultura, Abraham va ser «un estrany en el món, tant per a la terra com per als homes». Si bé en principi Hegel va escriure l’assaig per explicar l’ascens del monoteisme jueu, també va fer-hi un primer esbós del concepte d’«humanització de la natura», contrastant-lo amb els enfocaments d’aquestes tres figures. Noè subordinava la humanitat i la natura als designis de Déu, mentre que Nemrod no proposava cap mena de reconciliació, sinó mera hostilitat. Abraham, al seu torn, representava igualment una via morta, perquè aspirava simplement a la independència, però no pas a la llibertat. La història vertadera, va arribar a assegurar Hegel, només podria encetar-se un cop l’oposició entre naturalesa i humanitat s’anul·lés mitjançant la feina, és a dir, mitjançant la reorientació de la natura cap a finalitats humanes.

El segon urtext de 1798, l’Assaig sobre el principi de la població, de Malthus, va ser escrit per atacar William Godwin, un utopista protoanarquista que havia anat guanyant protagonisme des que el 1793 havia publicat Investigació sobre la justícia política i la seva influència en la moral i la felicitat. Godwin, que va fer campanya en contra de les opressives institucions del matrimoni i la monarquia, creia en la «perfectibilitat» última de l’ésser humà. La seva visió optimista d’una «igualtat refinada» en una societat en què «la càrrega de feina de cada home seria lleugera, i la seva porció d’esbarjo, àmplia» va animar Malthus a agafar la ploma per obrir forats en aquesta argumentació. De totes les «dificultats insuperables» que impedien la utopia de Godwin, Malthus va centrar-se en la superpoblació. «La població, si no troba obstacles, augmenta en progressió geomètrica [això és, exponencial]», va declarar, mentre que «els aliments només augmenten en progressió aritmètica [això és, lineal]». En altres paraules, la població pot créixer exponencialment —i arribar a duplicar-se cada vint-i-cinc anys, va estimar Malthus—, però els conreus agrícoles sols augmenten en la mateixa quantitat any rere any. Ho assenyala amb sarcasme: «N’hi ha prou de tenir les nocions més elementals de números per poder apreciar la immensa diferència que hi ha a favor de la primera d’aquestes dues forces.» L’única manera de tornar la societat a l’equilibri amb la base agrícola és mitjançant els «obstacles» de la fam, la guerra i la malaltia. Els efectes de la demografia procustiana hauran de «manifestar-se i fer-se sentir cruelment en un ampli sector de la societat».

El nostre tercer text destacat de 1798, la Investigació sobre les causes i els efectes de les «Variolæ vaccinæ», de Jenner, proposava una filosofia de la natura molt poc reconeguda. El llibre és famós perquè informa sobre les «proves d’objectiu» que Jenner va dur a terme per testar la seva vacuna contra la verola, després d’observar que les munyidores que havien contret la verola bovina no emmalaltien mai de la verola comuna i concloure, doncs, que el virus de la primera podia immunitzar del de la segona. La seva vacuna va aparèixer en el context de la «variolació», una pràctica molt estesa i arriscada que ja es duia a terme a l’Àsia i a l’Àfrica Occidental abans que Mary Wortley Montagu la introduís a Anglaterra el 1721. Jenner tampoc no va ser el primer d’usar el virus de la verola bovina com a profilàctic; un granger poc conegut, George Jesty, l’havia fet servir el 1770 per protegir la seva família. L’aportació principal de Jenner va ser, però, el rigor científic i la interpretació històrica. Els seus experiments van donar forma a una comprensió més certa —si bé encara incompleta— de la inoculació de la verola bovina, que era fiable i podia reproduir-se i estendre’s. Això va obligar-lo a superar una gran quantitat de dificultats tècniques, com ara distingir les úlceres de les vaques per poder estar segur que recollia mostres del virus de la verola bovina i no qualsevol altre patogen, i evitar que la vacuna es contaminés de verola comuna.

El que és rellevant per a la nostra argumentació, però, és l’explicació que Jenner dona de la raó de l’existència de la verola i els virus d’aquest tipus. Per a ell, les malalties són el resultat del domini antinatural que la humanitat ha exercit sobre els animals: «La desviació de l’Home respecte de l’estat primigeni en la Natura ha estat, sembla, una font prolífica de Malalties.» Va ser el primer d’anunciar que l’intent de controlar la natura feia emergir noves patologies, i va observar que l’ús de qualsevol animal per a qualsevol propòsit podia esdevenir un vector per a la malaltia: «El llop, desposseït de ferocitat, ara s’arrepapa a la falda de les dames. El gat, aquest petit tigre de la nostra illa, la llar natural del qual és el bosc, ha estat igualment domesticat i acaronat. La vaca, el porc i el cavall es posen, tots ells i amb finalitats diverses, sota cura i domini humans.»

L’èmfasi que va posar en el vincle entre salut animal i humana es fa palès en el terme vacuna, encunyat a partir de la paraula llatina per a vaca (vacca). Cal destacar, però, que el descobriment històric de Jenner ha tingut, fins ara, molt poc reconeixement. Rudolf Virchow, un metge alemany tres generacions posterior a Jenner, ha estat històricament considerat l’iniciador del paradigma sanitari conegut com «una salut», que engloba el benestar tant animal com humà. És fàcil admirar les habilitats de Jenner com a experimentador; són pocs, però, els que s’han interessat per la seva filosofia de la natura.

Aquests tres textos de 1798 representen epistemologies diferents basades en el que es pot conèixer i controlar: la natura, la demografia o l’economia. Si bé Hegel no compartia l’entusiasme dels economistes polítics anglesos de l’època per la qualitat autoreguladora del mercat, va reconèixer que aquesta autonomia era necessària per a una societat moderna. En algun moment, però, la humanitat podria comprendre i controlar la natura. Malthus, en canvi, creia que la vida biològica de la humanitat podia entendre’s tan fàcilment com la de qualsevol altra espècie, perquè la llei poblacional «penetra tota naturalesa animada». El millor estri per al control demogràfic havia de ser un mercat no regulat, i per això acusava les Lleis d’Assistència Pública de potenciar l’increment de la població i de la pobresa. Si bé Jenner no va escriure explícitament sobre economia o demografia, de les seves tesis es desprèn que les malalties continuaran circulant entre espècies mentre els humans explotin els altres animals.