N. Katherine Hayles: «Necessitem una visió més integral de la cognició»

La divisió entre la cultura científica i la humanística, així com la creixent especialització acadèmica, han tingut conseqüències nefastes per al coneixement. Les mutacions tecnocientífiques informen la reflexió filosòfica i la creació literària, que al seu torn aporten conceptes i ficcions que contribueixen a construir els paradigmes o «epistemes» que fan possible (i pensable) qualsevol descobriment i invenció. A més, els desafiaments del nostre temps  –com el canvi climàtic– són complexos i multicasuals, i per això demanen un abordatge multidisciplinari que encara no disposa de prou condicions materials, marcs institucionals i enfocaments metodològics. Això no obstant, aquesta combinació de sabers heterogenis pot trobar-se en l’obra de N. Katherine Hayles, la formació científica de la qual proporciona una base sòlida per analitzar els aspectes socials i culturals de la tecnociència contemporània.

Hayles va abandonar la carrera com a química per doctorar-se en crítica literària i investigar les relacions entre literatura, ciència i tecnologia. El seu primer llibre, The Cosmic Web (1984), traça l’evolució del concepte físic de «camp» fins a arribar a la mecànica quàntica i la relativitat en general. Es tracta d’un model que descriu l’univers com una xarxa dinàmica de patrons que sorgeixen de la interacció mútua entre els seus components; aquesta totalitat harmoniosa, però, és alhora inaprehensible, perquè qualsevol descripció feta per un observador forma part del que es descriu. L’autoreferencialitat i la indeterminació van més enllà del teorema de Gödel o el principi de Heisenberg: estan presents en estratègies narratives com els salts espaciotemporals de Nabokov o les regressions infinites de Borges. Lluny d’establir una relació unidireccional, Hayles afirma que «la literatura influeix en els models científics tant com els models científics en la literatura». [1] Chaos Bound (1990) explica la deriva d’aquest paradigma vers la ciència del caos, que deixa d’entendre’s com una mera absència d’ordre per considerar-se una expressió de la complexitat. Un cop més, l’estudi científic de dinàmiques no-lineals i fenòmens emergents es dona en paral·lel al desenvolupament de noves maneres de concebre la textualitat en teoria crítica i literària, especialment en corrents com el postestructuralisme. Hayles atribueix aquestes similituds a una «matriu cultural comuna» [2] que situa en la defensa postmoderna de la discontinuïtat i la fragmentació, i que demostra que la ciència i la literatura no estan al marge de la cultura sinó que s’hi integren.

Una altra de les qüestions que centren el seu interès és l’impacte de l’era digital –o «postimpremta»– [3] sobre la lectoescriptura, especialment pel que fa a la literatura electrònica o «tecnotextos». A Writing Machines (2002) proposa una anàlisi específica de la materialitat del mitjà, des de la convicció que «la forma física de l’artefacte literari sempre afecta el significat de les paraules i altres components semiòtics». [4] Això també implica considerar les relacions del codi informàtic amb altres sistemes de significació (com la parla i l’escriptura) i de la computació amb altres models de comprensió de la realitat (com la metafísica clàssica). El codi es considera el llenguatge universal de la natura dins del «règim de computació» que analitza en My Mother Was a Computer (2005): «Una narrativa en què l’univers, la vida i la ment es vinculen a processos computacionals que operen tant en simulacions creades per l’ésser humà com en l’univers entès com un programari que s’executa en l’“ordinador universal” que anomenem realitat.» [5] Aquesta interacció contínua entre llenguatge i codi també implica una transformació cognitiva i morfològica del cervell humà, causada pel que a How We Think (2012) anomena «tecnogènesi»: «l’adaptació dinàmica [o causalitat recíproca] de la tècnica i l’ésser humà». [6] L’ús d’eines ha tingut un paper central en l’evolució de la nostra espècie, i ha propiciat canvis cognitius (com el desenvolupament del llenguatge) i musculoesquelètics (com el bipedisme). En el cas de les tecnologies digitals, l’acceleració i la intensificació dels fluxos d’informació afecten facultats com l’atenció fins i tot en processos no conscients, tan importants o més que la consciència en la interacció amb entorns tecnològics.

Aquest interès per la materialitat i la cognició és al centre de la seva proposta posthumanista des de la publicació de How We Became Posthuman (1999), que ataca la concepció del que és humà com un sistema de processament d’informació independent del suport físic (segons la cibernètica de primer ordre) i com un subjecte unitari, autònom i sobirà (segons l’humanisme liberal). En contraposició, el posthumanisme de Hayles aspira a superar la divisió entre ment i cos advocant per encarnacions situades i contextuals, i presenta un nou model de subjectivitat basat en un conjunt d’elements heterogenis, una «entitat material-informacional els límits de la qual estan en construcció i reconstrucció contínues». [7] Es tracta d’una definició propera a la que Haraway dona del cíborg com un «híbrid d’organisme i màquina», «desmuntat i reacoblat». [8] Això no obstant, Hayles s’interessa més per la hibridació cognitiva: una cognició distribuïda a través de «fluxos dinàmics entre l’ésser humà, l’animal i la màquina» [9] que constitueixen el que anomena «cognoesfera» o, més recentment, «acoblament cognitiu distribuït».

Unthought (2017) reprèn el tema de la cognició no conscient i en defensa la importància amb arguments filosòfics (com els enfocaments enactius, difosos i encarnats en filosofia de la ment) i evidències empíriques provinents de la biologia cognitiva i les neurociències. Això la mena a una concepció ampliada de la cognició –«el procés d’interpretar la informació en contextos que la connecten amb un significat»– que inclou els organismes biològics i els sistemes tècnics, de manera que soscava l’antropocentrisme sense apel·lar a idees vagues sobre l’agència (com retreu als nous materialismes). La distinció entre «cognoscents» i «no-cognoscents» permet establir un marc eticopolític prou ampli per fer-hi cabre tota la gamma d’actors cognitius i desplegar-ne el potencial per fer front als reptes mediambientals. Aquest enfocament es fa especialment necessari en un món governat per algoritmes, perquè permet l’atribució de responsabilitats diferenciades en funció de qui (o què) en controli els paràmetres de disseny, les implementacions socioeconòmiques i les conseqüències possibles. Per això, doncs, constitueix una important aportació a la creació de «futurs més oberts, justos i sostenibles per als éssers humans, les formes de vida no humanes i els cognoscents tècnics». [10] En altres paraules, una ecologia cognitiva planetària.