Judith Schalansky: «El nostre planeta també és una illa en l’univers conegut»

Els ecos de l’escriptura de Judith Schalansky són innumerables. En la seva obra hi reverberen Jorge Luis Borges, Italo Calvino, Safo, Raymond Roussel, Natalie Clifford Barney, Marcel Schwob, W. G. Sebald, J. M. Coetzee, Iain Sinclair… Mapes ignorats, manuscrits prohibits, informes anònims, còdexs medievals, cartes d’esperança i desesperació. Depèn de cada lector, de la forma en què ens deixem nodrir per llibres vertebrats per l’exactitud, la multiplicitat i la consistència. Artefactes escrits i dissenyats per lluitar contra l’oblit, sabent que l’escriptura no té el poder de retornar-nos el que ja no existeix, però que sí que ens permet experimentar-ho.

Schalansky ha aconseguit una anhelada veu pròpia que alhora es desplega en una veu plural com l’univers. L’escriptura de Schalansky explora laberints ancestrals i senders que es bifurquen; oscil·la entre el que és sublim i el que és sinistre, però defuig els miratges dualistes. Cada obra d’art creada per aquesta jove autora alemanya és un regal enigmàtic. A Atlas der abgelegenen Inseln (‘Atles d’illes remotes’, 2009) descobrim cinquanta relats inspirats per esdeveniments històrics i informes científics, però que Schalansky converteix en viatges inaudits a través del temps i l’espai, en un planeta que també podria anomenar-se Oceà. Der Hals der Giraffe (‘El coll de la girafa’, 2011), la novel·la següent, és, entre altres lectures possibles, una càustica reflexió sobre la influència i la desvirtuació de la teoria darwinista. I a Inventari de coses perdudes (2018), el seu últim llibre publicat en català i en castellà, desplega una potència expressiva que la consagra com una autora imprescindible per continuar intuint els camins proteics de la literatura que ve.

L’experiment Schalansky il·lumina lectors hiperactius i estimula un dels dons més extraordinaris de la condició humana: la capacitat inesgotable que anomenem «imaginació», la que no ha arribat mai al poder, però resulta essencial per a la creació d’una anima mundi, una ànima del món que cap guerra, plaga o catàstrofe pugui extingir.

El viatge de l’Atles comença a la Biblioteca Estatal de Berlín, caminant a l’entorn d’un globus terraqüi, imaginant llocs remots i paradisíacs que oculten inferns temuts i també el que sempre pot renéixer. Quina va ser la primera illa que vas descobrir a la vida?

Probablement, la primera illa de la meva vida és la Greifswalder Oie. És una illa petita, minúscula, situada davant de l’illa d’Usedom. L’illa d’Usedom és el lloc d’origen de la meva mare i on també van viure tota la vida els meus avis. Quan era petita, sovint anava a la riba del mar Bàltic i veia aquell far a la llunyania. Era un lloc que representava l’anhel. Naturalment, això tenia relació amb el fet que era un lloc inaccessible, perquè la Greifswalder Oie era a la zona prohibida. Allà hi havia la frontera i només es podia nedar fins les boies. En aquest sentit, aquesta imatge de l’illa a l’horitzó amb el far sempre ha tingut alguna cosa prometedora, fins i tot quan era petita.

A The Story of More (‘La història del més’, 2020), Hope Jahren ens recorda l’existència d’un mar bast i insondable anomenat Pantalasa i un oceà de llim verd que anomenem Tetis. Les illes del teu Atles se situen segons la divisió actual dels oceans, però sembla que algun esperit primordial les habiti per recordar-nos que aquest planeta també es podria anomenar Oceà…

De fet, té raó de ser que es digui el «planeta blau». O en anglès, «The Blue Marble», que és més bonic. La «bala». I aquest concepte de la «bala» em remet a aquella visió trasbalsadora dels astronautes del que no s’havia vist mai des de cap altre lloc, el descobriment de la mirada enrere. Tot d’una, van veure aquest petit planeta, increïblement minvant, blau i envoltat de núvols blancs. Crec que, fins avui, aquella visió del planeta… fa que tots tinguem la sensació que som d’allò més fràgils i fugaços. No sols nosaltres, com a habitants del planeta, sinó el planeta mateix. Crec que, no sense raó, el redescobriment d’aquest planeta com a planeta blau ha estat decisiu per al moviment per a la protecció de la natura. Al cap i a la fi, també és una illa. I, en aquest sentit, és una excepció increïble en l’univers conegut.

A Atles menciones l’illa de Takuu, a Papua Nova Guinea, que té 560 habitants, i culmines el text advertint que s’enfonsarà d’aquí a un mes o d’aquí a un any… Quina de les illes de l’Atles ja s’ha enfonsat o ha desaparegut?

I resulta que aquest últim any he fet una revisió de l’Atles. M’ho he mirat tot detingudament. He revisat les xifres de població. M’he mirat què ha passat entretant i n’he redactat una nova edició, amb cinc illes noves. I, naturalment, he hagut de reescriure la història de Takuu, perquè, de fet, Takuu no s’ha enfonsat. Ho trobo molt fascinant, perquè crec que encara estem en procés de trobar una narrativa per explicar els enormes canvis al medi ambient i la destrucció del medi ambient que patim. No hauríem d’oblidar que la imatge d’una illa enfonsada està molt codificada culturalment i resulta molt atractiva. Bé, doncs, resulta que a la dècada del 2000, la narrativa imperant per explicar la crisi climàtica que es dibuixava era: totes aquestes illes del Pacífic s’enfonsaran i hem de salvar aquestes illes per salvar-nos nosaltres. Tot plegat, com tantes coses a la vida, és molt més complicat. De fet, el que passa a Takuu és que els vents són menys fiables. Per tant, les pràctiques pesqueres tradicionals ja no es poden aprofitar com abans i ara la població depèn més dels contactes amb altres. Però aquella gent ha experimentat constantment l’arribada del turisme de catàstrofes i també d’investigadors, que, naturalment… que volien aconseguir una imatge de l’enfonsament imminent, i, en última instància, del diluvi que ja havien presagiat o que havien pronosticat. Crec que l’antropocè ens ensenya que les coses són molt més complicades. He reescrit aquesta història, que, en el fons, ens ensenya que la humanitat, fins i tot en aquesta època d’amenaça, desenvolupa noves idees. De fet, ja estan fent esforços per aferrar-se a aquell lloc, més enllà d’aquesta narrativa segons la qual tot s’enfonsarà. Són les nostres narratives. És el punt de vista occidental.

La novel·la Der Hals der Giraffe (‘El coll de la girafa’) pot interpretar-se com una reflexió singular i càustica de la teoria darwinista. Tant en la versió tòpica, segons la qual impera la llei del més fort, com en la necessitat d’una educació també present en Darwin –i en Kropotkin– que suggereix una selecció natural nascuda de la cooperació i el suport mutu entre les espècies, inclosa la humana. Inge Lohmark, el personatge central de la teva novel·la, em va fer pensar en l’Elizabeth Costello de J. M. Coetzee…

Concordo amb Borges, que deia que cada escriptor crea els seus precursors. Crec que, curiosament, també et poden inspirar llibres que no has llegit. Són parentius subterranis que cadascú pot crear, com els fongs que estenen les seves xarxes de micelis. En tot cas, m’interessa molt. I crec que, en aquest llibre, en gran manera es tracta de mirar amb quina narrativa ens expliquem la diversitat biològica. I pel que fa a la llei del més fort de Darwin, almenys en l’àmbit de parla alemanya, és un desafortunat error de traducció. Aquí es veu la importància de les traduccions. Perquè resulta que «the fittest» no és «el més fort», sinó el que s’adapta millor. I quan observem la natura i veiem tota la bellesa opulenta que s’ha engendrat, això ens ensenya que l’ornament o la bellesa també és una cosa que, en part, pot encaixar i sobreviure.

Al pròleg d’Inventari de coses perdudes dius que el món s’ha convertit en un immens arxiu de si mateix, un document que ofereix un registre quasi infinit, on les nostres taxonomies són un intent de posar ordre al formidable caos de l’evolució i la biodiversitat. Tot deixa rastre. L’Inventari és una continuació amplificada de la feina començada a l’Atles?

Sí, de fet, l’Atles, amb les històries de les illes, també em va acompanyar molt, perquè és un llibre molt traduït i amb una àmplia recepció. Originalment, volia escriure un segon volum sobre illes fantasma, fins que em vaig adonar que les illes inexistents, inventades, són molt menys interessants que les de debò. M’ho he trobat constantment en fer recerca: que, al cap i a la fi, la realitat és el més trasbalsador i original, i que la nostra imaginació difícilment hi arriba. Vaig fer que l’illa de Tuanaki fos la protagonista d’aquesta història perquè va existir i es va enfonsar. De nou, tenia la possibilitat de reflexionar sobre el problema de com escrivim sobre aquestes illes, de quina perspectiva tenim, en el sentit que hi ha papers diferenciats de manera molt clara: els anomenats «indígenes» i nosaltres, les descobridores i els descobridors, que les observem des de fora i fem la nostra projecció. Escriure’l va ser una aventura, perquè, de nou, el vaig escriure a la biblioteca i vaig intentar que la biblioteca, com a escenari real de l’aventura, hi influís.

Cada text de l’Inventari suggereix ramificacions diverses, però en alguns, com a «El tigre del Caspi» o «L’unicorn de Guericke», hi explores el llinatge dels monstres reals i fantàstics. El primer a través del «lligre», una criatura que sembla fantàstica però és real; el segon, mitjançant una inquietant paràbola sobre la mateixa naturalesa dels bestiaris… Hem d’estimar els nostres monstres?

Em sembla una bona idea. Potser per estimar-los… Potser abans d’estimar-los, els hem de reconèixer. Crec que el reconeixement potser és més important que l’amor i que no els hem de veure com una cosa que hem de reprimir. Al cap i a la fi… De fet, els hem d’entendre com a part del gran organisme que constitueix aquest món, aquest planeta.

És d’allò més difícil imaginar-se que tots estem connectats els uns amb els altres i que, en definitiva, necessitem els monstres. No ho hauríem d’oblidar. Els necessitem per no sentir-nos com monstres. En aquest sentit, potser es tracta d’enfrontar-nos a la part monstruosa de l’existència humana, de l’ésser humà, i d’integrar-la… més que no projectar-la en les anomenades «bèsties», que no son bèsties, és clar, com ara els depredadors. El depredador més gran som nosaltres. El problema és que llavors, de seguida ens sentim culpables i ho trobem massa esgarrifós, cosa que és comprensible. Però no és la solució. En aquest sentit, crec que cal reconèixer aquestes parts, en sentit psicoanalític. Potser també plorar-les i veure com manegem aquesta ambivalència: el fet que siguem capaços de crear tanta bellesa i també de percebre-la, i que, alhora, hàgim de treure valor a les coses per poder-les destruir sense tenir remordiments.

Del flâneur baudelerià, passant per la deriva situacionista fins a les obres de W. G. Sebald o Iain Sinclair, hi ha una tendència literària que connecta experiència vital, paisatge i topos. Per a alguns crítics podria definir-se com psicogeografia. T’has sentit influïda per aquesta genealogia?

No m’he proposat fer psicogeografia ni n’he llegit, però, ara que ho esmenta, puc reconèixer aquesta afinitat. És cert que, per a mi, els espais són decisius, que, a partir dels espais, intento desenvolupar la meva literatura. De fet, crec que als espais hi ha capes de passat que encara estan presents. I aquesta mena de relació m’interessa encara més com a espai narratiu que no les relacions privades entre les persones, que arriben després. És a dir, al començament, em resulta decisiu considerar on té lloc la història, en quin espai em bellugo i com faig que aquest espai ressoni, com el faig explicar alguna cosa.

Als teus llibres hi ha una mescla fascinant d’erudició, precisió i experimentació. A més d’escriptora ets dissenyadora, i una lectora omnívora. Pots descriure’ns la teva metodologia de treball? Què passa al laboratori de Judith Schalansky?

El laboratori Schalansky es troba a la Biblioteca de l’Estat de Berlín, on tinc la sort de poder reservar una franja horària, com hem de fer tots actualment, en què puc seure en un escriptori buit, perquè l’escriptori que tinc a casa ja no es distingeix sota les capes biològiques de fulls, de projectes començats, de manuscrits, etcètera. Estic… Ara mateix, em continuo ocupant de l’arqueologia. Resulta que he descobert que en cada llibre que he escrit hi ha el nucli del llibre següent. En algun lloc, hi ha una referència amagada que tan sols he de fer llegible. Des que ho he descobert, em miro els meus llibres d’una altra manera i intento esbrinar on és el llibre següent. Sembla que el llibre següent serà una novel·la curta d’amor. Després d’aquest llibre tan feixuc, havia de fer una cosa lleugera. I ja sabem que el més lleuger, naturalment, també és el més difícil. D’alguna manera, també m’ocupo de la historiografia, perquè m’interessa molt fins a quin punt… en una relació amorosa, en el fons, s’escriuen històries i com ens marca enormement quina forma d’història d’amor volem viure. La narració encara m’interessa. I, és clar, el fet que l’amor té a veure amb la propietat, amb la submissió, amb la reescriptura. I la gran pregunta és quina és la veritat, també la veritat d’un amor.

William Kwong Yu Yeung, de l’observatori astronòmic de Desert Eagle, als Estats Units, va descobrir un asteroide que ha batejat amb el teu nom. Què en penses, d’aquest honor tan peculiar?

Per a mi, és importantíssim recalcar que no se m’hauria acudit esmentar-ho mai, tot i que n’estic d’allò més orgullosa, és clar. Ho va incloure l’editorial catalana a la meva biografia. A l’alemanya probablement no ho hauria permès, perquè em sembla molt presumptuós. De fet, me’n vaig assabentar a posteriori. Un astrònom aficionat que ha descobert molts asteroides, com que li va agradar tant el llibre Atles d’illes remotes, li va posar aquest nom. A mi em va semblar d’allò més irònic, perquè en aquest llibre afirmo que un atles pertany al gènere poètic i que és molt humà deixar els nostres noms i rastres pertot i pensar… Crec que potser s’hauria de considerar els navegants poetes fracassats que no van aconseguir escriure un poema i, amb això, passar a la posteritat. I, per tant, van triar una altra cosa: fer-se a la mar i plantar una bandera en algun lloc, aquest ritual fàl·lic, i dir: «Et batejo amb el meu nom». Ja sabem com eren aquestes històries en realitat. Sovint aquells llocs ja tenien nom, perquè hi havia altres habitants. Quant a l’asteroide, no n’estic gaire segura, però qui sap? Potser hi ha una espècie de… una espècie de forma de vida o una espècie de matèria digna d’una denominació que allà ja fa molt que té nom. Són els nostres noms. A l’asteroide tant li és. I això explica com tot… com tota aquesta empresa és com un mirall on només veiem el nostre afany de protagonisme. I en aquest cas, també el meu, perquè, quan me’n vaig assabentar, vaig pensar: «Ara ja em puc morir».