Judit Carrera: «Generar vincles és la funció dels espais culturals»

El Centre Pompidou de París, la HKW (Casa de Cultures del Món de Berlín) i el CCCB són les tres institucions culturals europees que treballen en xarxa a Cultures d’Avenir, un programa europeu dirigit a joves creadors. Amb motiu de la cloenda del programa, va visitar Barcelona Mathieu Potte-Bonneville, filòsof, escriptor i director de cultura i creació del Centre Pompidou. En aquesta conversa, ell i Judit Carrera, directora del CCCB, van compartir algunes reflexions sobre els reptes als quals s’enfronten els museus i les institucions culturals en un món afectat per la crisi pandèmica, el canvi climàtic, l’amenaça a la democràcia i la guerra a Ucraïna.

De quina manera els museus i institucions culturals han de reaccionar davant les crisis del món? Potte-Bonneville admet que en els darrers anys aquestes institucions han vist interrompuda sovint l’activitat ordinària per les crisis constants i situacions dramàtiques que han succeït al món, de manera que cada cop més els temps «normals» són l’excepció. Això ha fet que actualment les institucions culturals siguin interpel·lades a canviar constantment davant les crisis i a prendre decisions que van molt més enllà de la programació estrictament cultural. Hi ha exemples recents de com museus i centres culturals han respost de manera molt activa a emergències humanitàries: el Museu Irlandès d’Art Modern de Dublín es va fer servir com a dipòsit de cadàvers durant els primers dies de la pandèmia o la mateixa HKW de Berlín ha estat espai d’acollida dels refugiats de la guerra d’Ucraïna.

En aquest sentit, Judit Carrera creu que les institucions culturals són espais permeables al món, i la cultura, que genera un vincle entre el jo i el nosaltres,  té per funció principal el donar sentit al fet de viure junts, i més en un món amb tendència a tancar la idea de futur. El llenguatge de la cultura, en totes les seves vessants i disciplines, ajuda a plantejar-se «altres futurs possibles» en un context en  què l’emergència climàtica, les guerres, les dictadures a diferents llocs del món o l’auge de l’extrema dreta «ens neguen aquesta possibilitat de futur». La cultura ajuda, doncs, a imaginar situacions noves i a obrir un horitzó d’esperança davant aquesta situació.

El trencament dels límits del paper de les institucions culturals no només s’ha produït com a conseqüència de les profundes i continuades crisis actuals. Potte-Bonneville recorda que els artistes ja fa molt que han transformat i han capgirat les fronteres de la cultura en disciplines com, per exemple, les arts performatives. Tradicionalment, la creació ja ha unit de manera natural art i política. És el que Potte-Bonneville defineix com a «artivisme». Els creadors van ser pioners, però, a més a més, la profunda transformació tecnològica que vivim també ha provocat que els museus i institucions culturals es replantegin la relació amb els públics, ja que s’ha trencat la barrera entre «qui produeix la cultura i qui en gaudeix», segons Carrera. «És la revolució més profunda que ha viscut el món de la cultura en l’última dècada. La manera com es crea i es distribueix el coneixement ha quedat profundament alterada per la transformació tecnològica», assegura.

En aquest context, la mediació tradicional entre la institució i els públics, que acostumava a ser un discurs emès des del museu i adreçat a un públic purament contemplatiu, ha quedat obsoleta i s’ha hagut de repensar. Potte-Bonneville cita la conferència de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, titulada El perill de la història única, com un exemple de la necessitat actual de multiplicar els relats i tenir en compte la complexitat, les interrelacions, les divisions i les contradiccions d’històries múltiples. «No cal suprimir les històries antigues, sinó, tot el contrari, enriquir-les», diu el filòsof. Carrera també creu que és necessari ampliar el nombre de registres en la mediació dels centres culturals. El CCCB ha creat un programa de  mediació per incorporar el màxim nombre de veus, perspectives i mirades possibles sobre el món i assajar nous formats culturals.

Aquesta obertura en els relats dels centres culturals també afecta al mateix concepte de públic o públics. Potte-Bonneville defensa el terme «usuari» per definir l’audiència d’una institució cultural perquè implica una relació més dinàmica i participativa del visitant amb el museu. El filòsof Gilles Deleuze ja afirmava que eren més necessàries per a un museu les associacions d’usuaris que els comitès d’experts. «Ser usuari implica que les obres d’art no només són contemplades o admirades, sinó que també es poden usar», afegeix Potte-Bonneville. En aquesta nova relació més igualitària entre institució i usuari, segons la directora del CCCB, la cultura ha d’incentivar el seu rol com a espai de trobada, d’intercanvi i de creació compartida de sentit.

Respecte a la relació entre l’experiència presencial i virtual en les institucions culturals, Judit Carrera explica que, sobretot entre el públic més jove, les dues experiències ja estan totalment integrades. És cert que allò virtual ha pres un protagonisme immens a partir de la pandèmia, però a la vegada també ha fet evident la necessitat d’espais de trobada físics. Judit Carrera advoca perquè les institucions culturals fomentin la presencialitat i la creació de comunitat i de reforç dels espais culturals com a espais públics en el sentit més filosòfic de la paraula, com a llocs de representació i de creació de ciutadania.

Allò presencial i allò virtual, doncs, són compatibles i complementaris. Mathieu Potte-Bonneville també aposta per la presencialitat amb un exemple. Un quadre, per ell, és una experiència 3D, que no es pot comparar a cap dels enginys que es poden trobar en línia. A l’ordinador o a qualsevol dispositiu, quan mirem una imatge d’una obra d’art, ens perdem la mida real de l’obra i, sobretot, no hi podem interactuar físicament, és a dir, no podem ni acostar-nos-hi ni allunyar-nos-en  ni canviar d’angle. Tampoc es pot captar la «vibració» de l’obra. Per tant, per tenir aquesta experiència, Potte-Bonneville ho té clar: «Cal venir al museu».