Hong Kong s’ha convertit en el «canari de la mina» d’un món marcat per les tensions entre les demandes de societats complexes i unes estructures de poder que no aconsegueixen fer-les encaixar. Parlem amb Jason Y. Ng d’allò que fa de Hong Kong un cas que cal seguir amb atenció.
Llicenciat en finances i amb un màster en direcció d’empreses; advocat, escriptor, articulista de premsa, activista polític i defensor de múltiples causes socials. És impossible classificar Jason Y. Ng (pronunciat «Jason Eng») en una sola d’aquestes dedicacions. Si els últims anys ens el trobem una mica a tot arreu no és només per la seva hiperactivitat, sinó també perquè, com diu ell mateix, Hong Kong s’ha convertit en el «canari de la mina» d’un món marcat per les tensions entre les demandes de societats complexes i unes estructures de poder que no aconsegueixen fer-les encaixar. Parlem amb ell d’allò que fa de Hong Kong un cas que cal seguir amb atenció.
El moviment prodemocràtic a l’excolònia britànica arrenca de lluny, fins i tot abans de la devolució del territori el 1997, un cop amortitzat el botí imposat a l’Imperi xinès amb les guerres de l’opi al final del segle XVIII. La perspectiva d’un Hong Kong democràtic neix encara durant el domini britànic i pren força quan Pequín es compromet amb vaguetat a oferir més democràcia. Però és al final del 2014, amb aquella Revolta dels Paraigües com a reacció a una restrictiva reforma de la llei electoral, i amb el bloqueig del centre financer de la ciutat liderat pels estudiants, que es marca un punt d’inflexió. No tan sols perquè va ser la primera amenaça seriosa a la fórmula «un país, dos sistemes», acordada entre Margaret Thatcher i Deng Xiaoping a la dècada dels vuitanta per encaixar el territori plenament capitalista en el context d’una Xina comunista molt diferent després de més d’un segle de desconnexió. També perquè, com constata Jason Ng, els fets posteriors fan pensar que el camí de desobediència iniciat aquell 2014 és difícil d’aturar:
L’únic motiu pel qual resistim és perquè exerceixen un fort control. Si el relaxessin, veurien com la gent començaria a relaxar-se i continuaria fent la seva vida. Ningú no vol lluitar ni ser sempre al carrer. […] Quan veus amenaçada la pròpia existència, et veus forçat a sortir al carrer i a protegir-te a tu, la teva família i les generacions futures.
Certament, amb l’statu quo desequilibrat, Hong Kong es mou com un gronxador. Com més intervé Pequín en els afers del territori, més forta és la resposta ciutadana. Com més forta és la resposta ciutadana, més convençut està Pequín que l’ha de controlar… I això malgrat que, anys després d’aquell esclat de desobediència del 2014, tothom es preguntava si en realitat allò havia estat un miratge. Ng fins i tot va escriure un article en el qual s’ho preguntava, en un moment en què els paraigües havien acabat evocant més aviat nostàlgia i sentiment de fatiga. Fins que, és clar, tot va tornar a gronxar-se amb la proposta del decret d’extradició del 2019, que va ser vist pel moviment prodemocràtic com una erosió de les garanties legals del territori i com l’enèsim intent de Pequín d’esquivar i perseguir les veus crítiques.
Ng no amaga la seva dedicada implicació –fins i tot podríem dir instigació– intel·lectual, com un ciutadà compromès més. Amb la seva trilogia sobre Hong Kong (Hong Kong State of Mind, No City for Slow Men i Umbrellas in Bloom), Ng ha resseguit les principals claus d’aquest conflicte. Començant per valors fonamentals com la llibertat d’expressió, que Ng creu que està sent arrabassada de Hong Kong. N’hi ha d’altres… Haver estat sotmesa al poder colonial; el paper del territori com a porta d’entrada a la Xina i alhora molt oberta a la resta del món; les creixents desigualtats d’una societat amb molta més pressió que les generacions anteriors, i fins i tot l’elevadíssima densitat de població i el fet que «tot circuli molt ràpidament»… Tot plegat ha contribuït a fer d’aquesta societat la capdavantera en la resistència a una Xina cada cop més influent arreu el món.
Mentre molts governs estrangers estan disposats a seguir la línia del Partit Comunista Xinès i fer allò que els demana Pequín, per motius econòmics o comercials, els hongkonguesos estan disposats a sacrificar els seus propis interessos econòmics per contrarestar la Xina. És aquest esperit de lluita que fa que Hong Kong sigui diferent de la resta del món, i que estigui més preparada per ser la primera línia de defensa davant l’expansió xinesa.
Una primera línia que, cinc anys després de la Revolta dels Paraigües, ja no és una simple protesta pacífica. L’extensió de la protesta arreu dels diferents districtes de Hong Kong i la radicalització de part dels manifestants, amb còctels Molotov o amb armes casolanes utilitzades contra la policia, i amb incidents com la mort d’un operari de la neteja per l’impacte d’una llamborda, en són la prova.
En aquest sentit, Ng aclareix el seu posicionament en favor de la no-violència. No només perquè la violència comporta més violència, sinó també perquè «complica la narrativa dirigida a la comunitat internacional. Bona part del que fem depèn de com la comunitat internacional pressioni la Xina. Si perdem autoritat, i si perdem el suport de la comunitat internacional, perdrem la lluita. I jo no vull que passi això.» I afegeix:
En realitat, no sabem quins plans té Pequín, ni si està disposat a permetre algun tipus de sufragi universal. No sabem quines cartes es guarden. Si assumim que és impossible, i ni tan sols ho provem, farem exactament el que volen que fem. […] La nostra feina com a societat civil és empènyer els límits tant com puguem. […] Fins i tot si sembla impossible; pot ser que només sigui la impressió que volen que tinguem. I en aquest cas no podem deixar que ens guanyin la partida. Però, encara que fos impossible, la política no es basa en el càlcul de costos i beneficis o a establir què és possible o impossible. Al llarg de la història, la majoria de moviments polítics d’arreu del món han estat empesos per gent que es trobava en situacions de molta desesperança, però que, com que no hi tenia res a perdre, ha sortit i ha expressat les seves demandes. Així és com es canvien les coses. Continuarem amb aquesta filosofia.
Preguntat sobre identitat, Ng no vacil·la: «Sí, soc xinès, des del punt de vista ètnic. Però quan em pregunten d’on soc, sempre responc que soc hongkonguès.» Certament, si alguna cosa ha canviat amb els anys de protestes és el nombre d’habitants d’aquest territori que pensen com Ng i que senten que hi ha una desconnexió emocional amb la Xina continental.
Anys enrere, ningú no hauria sabut respondre ben bé a aquesta pregunta. Avui, la gent pot referir-se cada cop més a aspectes d’identitat tangibles que ens fan sentir orgullosos, com la nostra música, la nostra poesia, la nostra literatura o la nostra llengua, el cantonès. Aquest orgull de nosaltres mateixos i aquesta dignitat aniran cristal·litzant i seran cada cop més diferenciats.
Sense por que l’acusin d’ingenu i conscient del desequilibri de forces, Ng sentencia que la solució al problema de Hong Kong «és molt senzill»: se’ls ha d’escoltar. I acaba desitjant que les seves paraules siguin escoltades per aquells que decidiran el seu futur polític.
Deixa un comentari