Internet i els palaus del poble

La crisi del neoliberalisme ha evidenciat el fracàs de les promeses tecnològiques de desenvolupament material i personal.

Gent passejant davant del Palau d'Educació a l'Exposició Universal de 1904 a Saint Louis

Gent passejant davant del Palau d’Educació a l’Exposició Universal de 1904 a Saint Louis | Missouri History Museum | Domini públic

S’ha trencat alguna cosa en l’entorn digital. El final de la ciberutopia i la desaparició del moviment de cultura lliure ens han deixat un escenari en què grans monopolis privats controlen infraestructures decisives per a l’economia i la vida social. César Rendueles aprofundeix en aquesta caiguda en el pròleg d’Atascados en la plataforma de Geert Lovink, que publiquem per cortesia de Bellaterra Edicions.

Vaig conèixer Geert Lovink en una trobada sobre cultura lliure al Círculo de Bellas Artes de Madrid, uns quants mesos abans del crash del 2008. N’havia llegit el primer llibre en castellà: Fibra oscura, un assaig que defensava les potencialitats crítiques de la cultura lliure a Internet des d’una perspectiva antiutòpica poc habitual en aquella època. Recordo amb tota claredat una cosa que va dir durant la seva conferència i que, d’aleshores ençà, he citat i parafrasejat sovint: «No tot el món viu la possibilitat de modificar els drivers de la seva impressora com una conquesta emancipadora.» La cultura lliure, ens va explicar Lovink, hauria de ser alguna cosa més ambiciosa, emocionant i políticament complexa que el programari gratuït i les versions menys esmolades i més tecnocràtiques de l’accés obert.

Avui dia és difícil fer-se la idea de la centralitat discursiva que llavors tenien els debats tecnològics entre l’esquerra política. Els moviments socials antagonistes volien veure en la cultura lliure una via de col·laboració no mercantil innovadora i comunicativament més sexi que el cooperativisme tradicional. Si mirem enrere fa una mica de vergonya, però no era estrany que s’idealitzés la figura del pirata informàtic com una mena d’aggiornamento del revolucionari professional leninista. L’esquerra tecnoutòpica també tenia una versió socialdemòcrata i conciliadora. En un acte electoral del 2009, quan la Gran Recessió ja prenia cos, l’aleshores president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va assegurar que el que calia a l’estat eren «menys maons i més ordinadors». Des de la perspectiva de la segona dècada del nostre segle –amb milions de persones atrapades en l’estafa piramidal de la criptobombolla–, costa entendre que la substitució de la dictadura immobiliària que l’Estat espanyol pateix de fa dècades sigui tan evidentment avantatjosa com l’expresident suggeria.

Seria injust atribuir a les forces progressistes alguna mena d’ingenuïtat tecnològica endèmica d’aquest entorn ideològic. La tecnoutopia formava part del Zeitgeist heretat de l’època salvatge de la globalització neoliberal. I l’alternativa no resultava gaire llaminera, tampoc: un grapat d’intel·lectuals europeus melangiosos, si se’m permet el pleonasme, que creien que el destí de la civilització estava inextricablement lligat a les seves Olivetti polsoses. La realitat és que el capitalisme desregulat postkeynesià va establir des del primer moment una afinitat pregona amb el model hegemònic de comunicació digital. La contrarevolució neoliberal i el projecte d’un sistema digital de comunicacions desinstitucionalitzat, privat i mercantilitzable es van retroalimentar. Les tecnologies emergents van ajudar a justificar el desballestament dels sistemes de control financer de la postguerra, i en general els neoliberals van considerar que la construcció d’una xarxa de comunicació global era una base material important per al seu projecte polític. A més, van entendre que la tecnologia digital proporcionava una cosa de què el capitalisme havia mancat fins al moment: un model de societat i una cultura pròpia, una projecció cordial i no monetitzada dels mercats globals sobre els vincles socials quotidians.

D’aleshores ençà, i durant almenys quatre dècades, el vertigen de la precarietat vital associat a la finançarització i la flexibilitat laboral va quedar contingut per les promeses de creixement econòmic, les expectatives postmaterialistes d’ampliació de la subjectivitat expressiva i, cada cop més, el progrés de les tecnologies digitals. Era un món nou ple de perills, sí, però també ple d’oportunitats emocionants de desenvolupament i reinvenció individuals i de connectivitat global. Quan el projecte neoliberal va esclatar va fer saltar pels aires, en primer lloc, la fantasia d’una precarietat de rostre humà: se’n van anar en orris les falses promeses d’un trencament positiu de les cadenes fordistes que augmentaria exponencialment les possibilitats d’autorealització personal a través de la recerca creativa d’estils de vida excitants. Com a mínim durant uns quants anys, les tecnologies digitals es van convertir en l’últim bot salvavides d’un règim social en descomposició, i van aixecar moltes expectatives de protecció i reconciliació. Vam imaginar la tecnologia digital com la solució per a la Gran Recessió, els problemes laborals, la crisi ecològica, els dilemes educatius, els reptes culturals, la intolerància, l’autoritarisme i tota la resta. És complicat pensar en un sol àmbit de la vida col·lectiva o personal per al qual algú no hagi cregut que un parell de gadgets d’aspecte futurista i una connexió de banda ampla poden impulsar un salt qualitatiu positiu.

Des de llavors, l’aposta pel solucionisme tecnològic s’ha anat aprimant i esfilagarsant, primer, per invertir-se i donar lloc a un estat d’ànim col·lectiu creixentment fúnebre i fins distòpic, després. Ningú no posa en dubte la centralitat de les empreses tecnològiques en el capitalisme global, però aquesta posició de privilegi no sembla que endolceixi el projecte neoliberal ni que ofereixi una alternativa a la seva degradació. Més aviat al contrari: tendeix a exacerbar les pràctiques de precarització laboral, concentració monopolista i finançarització. La «societat-xarxa», la gran esperança de democratització i igualtat de les dècades passades, finalment s’ha revelat com el medi idoni perquè prosperin alguns dels oligopolis més grans de la història; megacorporacions digitals que cap govern està en condicions de controlar. Semblantment, cada cop es generalitza més la imatge de les xarxes socials no pas com un terreny promissori d’intel·ligència incrementada i participació, sinó com una selva d’agressivitat, extremisme neonazi, vigilància panòptica i notícies falses.

En els nostres parlaments i mitjans de comunicació, les figures polítiques fortes i neoconservadores es legitimen com l’alternativa al fracàs de la sociabilitat cosmopolita en un món percebut com a conflictiu i amenaçador. Les renúncies en termes de llibertat o tolerància són el preu que s’ha de pagar a canvi de la promesa de protecció enfront d’un cúmul indeterminat però aterridor de perills globals. Les tecnologies postutòpiques –la IA, les dades massives i els mitjans socials dominants corporatius– són la versió digital d’aquest autoritarisme postneoliberal. La plataforma ens exigeix, com la dreta radical, renunciar als nostres drets civils i laborals, al control de la nostra privacitat o a la sobirania democràtica. Ens ofereix, a canvi, una promesa de calculabilitat i ordre en un món d’incerteses aterridores. Una promesa, amb tota certesa, tan falsa com la dels polítics d’extrema dreta que apel·len al narcisisme ferit dels seus votants, però depurada d’atavismes i adherències neofeixistes gràcies al llenguatge del ciberfetitxisme.

La crisi de la covid-19 va accelerar aquesta relació de subordinació resignada als sistemes de comunicació digitals postutòpics. En poques setmanes es va exigir a les administracions públiques i a tota mena d’empreses que desenvolupessin bona part de les activitats en línia. Facebook, Instagram i WhatsApp (que depenen totes de la mateixa companyia) van reemplaçar molts dels espais de socialització tradicionals. Netflix i Spotify van substituir les sales de cinema i de concerts. Les oficines i les reunions es van distribuir per centenars de milers de cases connectades per una espessa xarxa d’aplicacions privades. Va ser un experiment social fosc i ambigu que, en certa manera, va mostrar les limitacions del projecte de digitalització generalitzada. Ha fet falta una cosa tan brutal i virulenta com una pandèmia perquè es fessin realitat les fantasies internetcentristes i s’esdevingui una colonització tecnològica profunda de la nostra vida quotidiana. Sovint les versions digitals de l’educació o de diferents expressions artístiques, per no parlar de les relacions familiars, s’han revelat simulacres pobres, a anys llum de les promeses de realitat augmentada. En qualsevol cas, la pandèmia ens ha ensenyat, amb una lent d’augment i de forma generalitzada, la realitat tecnològica en què ja vivíem: hem descobert que, per continuar amb la vida social i l’activitat professional, per accedir a l’oci, a la cultura o a l’educació, és imprescindible acceptar les condicions que ens imposen grans corporacions tecnològiques. El nucli de la societat digital realment existent se’ns ha fet evident sense embuts: un entramat monopolista que permet que empreses privades immenses controlin infraestructures fonamentals tant per a l’activitat productiva com per a la nostra vida en comú, i que a canvi ens ofereix una successió interminable de videoconferències tenebroses i relacions tòxiques a les xarxes socials.

Potser el que crida més l’atenció és que tot plegat ha estat ben poc sorprenent, que la situació d’indefensió col·lectiva i dependència digital extrema ens ha resultat familiar i coherent. La raó d’això és, en part, la gairebé completa desaparició del moviment de cultura lliure, cosa que ha naturalitzat la percepció que tenim de la tecnologia com una caixa negra econòmica i política. El moviment pendular des de la tecnoutopia eufòrica fins al catastrofisme digital hobbesià ha escombrat el copyleft, la col·laboració digital, l’antagonisme mediàtic, la guerrilla de la comunicació… Per descomptat, encara hi ha moltíssimes persones arreu del món que col·laboren a les xarxes socials, que alliberen la feina, organitzen hacklabs i lluiten contra l’encerclament digital. Però, lamentablement, la seva presència programàtica en l’espai públic és gairebé anecdòtica. No és exactament una victòria de les forces que buscaven la privatització dels bens comuns digitals, sinó una cosa pitjor. Una derrota és, com a mínim, comprensible; pot ser dolorosa, però té sentit. No, és més aviat com si haguéssim acceptat la necessitat d’una planificació centralitzada com a alternativa als errors del mercat i, tot seguit, haguéssim encarregat la feina a BlackRock.

Aquest llibre ens enfronta, de manera lúcida i a vegades despietada, al moment d’impasse en què estem atrapats. La teoria dels mitjans digitals és un ambient reflexiu dominat per la cultura del hype: com criatures amb TDA, ens abraonem sobre l’última joguina tecnològica sense mirar enrere fins que, al cap de pocs mesos (setmanes, sovint), apareix un nou focus d’atenció. En canvi, al llarg de molts anys Geert Lovnik ha aconseguit desenvolupar una cosa extremament valuosa i improbable: una memòria crítica (i, encara més difícil, autocrítica), contínua i de llarg recorregut sobre Internet i els mitjans socials. Aquesta és l’energia intel·lectual que fa d’Atascados en la plataforma un diagnòstic profund de la sensació de cul-de-sac que tenim, ja no amb aquesta tecnologia o aquesta altra –Second Life o MySpace–, sinó amb el mateix projecte d’un espai de socialització en xarxa.

S’ha trencat alguna cosa en l’entorn digital, alguna cosa vinculada a la relació entre les expectatives que tenim –el que esperem de les xarxes– i el que sentim que ens demanen a canvi. Per a molta gent, el preu s’ha tornat massa alt. Continuem participant-hi perquè, com bé vam aprendre durant la pandèmia, percebem que fora d’això no hi ha cap lloc per poder-nos-hi refugiar. L’alternativa sembla que és la paràlisi, una altra forma de bloqueig. Aquest llibre ens ofereix claus per entendre per què ens passa això i, d’aquesta manera, tenir l’oportunitat de reconstruir una cultura crítica millorada que eviti alguns dels camins cecs que hem recorregut en el passat.

Les transicions històriques són fenòmens complexos, que sorgeixen de la confluència –mitjançada per una mescla de virtut i fortuna– de factors independents i heterogenis. Atascados en la plataforma, a més d’un diagnòstic subtil de la crisi tecnopolítica contemporània, ofereix una aproximació imaginativa i emocionant a alguns dels fils amb què haurem de teixir un món digital digne de ser viscut: des de la infraestructura física d’Internet fins a la institucionalització de les xarxes, passant pel control públic, la participació ciutadana, el desig dels usuaris i la mobilització col·lectiva. Són pistes per convertir Internet i les xarxes socials, prenent l’expressió d’Erik Klinenberg, en palaus del poble.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Internet i els palaus del poble