Intel·ligències artificials, imatges irracionals

Classe de pintura a l’escola. Pennsylvania, 1937 | Library of Congress | Domini públic

La controvèrsia global a l’entorn del potencial de les intel·ligències artificials per suplir la creativitat humana va esclatar l’any passat. És significatiu que l’enrenou tingués relació amb les imatges. Les IA ja s’havien obert camí en l’economia, l’àmbit jurídic, la traducció, el periodisme, la medicina, el transport i en altres esferes essencials de la nostra activitat, cosa que havia donat lloc a debats en àmbits especialitzats. En canvi, l’aparició d’imatges sintètiques de qualitat va provocar un sisme cultural que mena a dues consideracions.

La primera fa referència al pànic reaccionari ancestral que desperten les imatges que s’escapen del control crític i social: en la mesura que són manifestacions de l’Alteritat, de l’estranyesa, els individus i els col·lectius les han de reprimir per perpetuar el consens sobre la realitat. A What Do Pictures Want, W. J. T. Mitchell considera que davant la voluntat iconoclasta que tant ahir com avui està disposada a validar les imatges només si actuen com a mers reflexos, aquesta mena d’imatges presenten la facultat desconcertant de funcionar un cop i un altre com a rostres que tornen la mirada a l’espectador. Tenen voluntat, agència i desig, presenten una capacitat sorprenent de generar dinàmiques autònomes amb intel·ligència i intencionalitat.

Les reflexions de Mitchell permeten inferir d’immediat que les imatges generades per xarxes neuronals com DALL·E2, Midjourney o Stable Diffusion a partir de les indicacions més o menys detallades que els proporciona un operador humà tenen un potencial considerable per subvertir l’ordre establert de la representació. De fet, un dels aspectes més suggeridors de les imatges sintètiques és, a parer nostre, que la imperfecció que encara avui delaten i la inesgotable lectura algorítmica d’imatges ja existents que duen a terme està originant una estètica inquietant, weird, crítica a la seva manera, que es troba a faltar en el panorama plàstic, gràfic i audiovisual contemporani.

D’aquí s’infereix una segona consideració, vinculada a l’homogeneïtat creixent de les imatges generades per éssers humans; imatges que ja no tenen el propòsit d’expressar amb plena llibertat res sobre nosaltres mateixos i la relació amb el que ens envolta, ni sobre els nostres imaginaris i desitjos, sinó que aspiren a la comunicació amb els altres com a forma de llengua franca postfotogràfica, amb tot el que això comporta en termes d’autocensura. És per això que la facilitat per produir i manipular imatges no ha menat a la diversificació esperable de l’ecosistema audiovisual, sinó a una reiteració asfixiant i referencial de motius i estils que fa pensar en un col·lapse de la imaginació.

Ja hem plantejat en altres formats que Instagram, TikTok i altres aplicacions han posat a bastament de manifest aquest col·lapse, del qual, però, expressions artístiques com el cinema i el còmic –tant el mainstream com el d’autor– no en són ni molt menys alienes. N’hi ha prou amb freqüentar festivals i salons per apreciar fins a quin punt la voracitat en la producció i el consum d’imatges, i el panòptic sever en què té lloc, han desembocat en l’infern del que és tot igual.

Una imatge generada per intel·ligència artificial a partir del missatge “Una foto d’un robot dibuixant a mà, art digital” | Wikimedia commons | Domini públic

La conseqüència de tot això, com ha escrit María Santana, és que «com més es menysté el desig i el que és imaginari, més es fantasmagoritzen les coses i els cossos (…). El nostre repte passa per endinsar-nos en l’alteritat, per deixar-nos interrogar i incomodar per l’Altre». I això és una cosa que, avui dia, estan més en disposició de fer possible amb garantia d’èxit les intel·ligències artificials que no pas els humans. És possible que l’alarma desfermada entre els artistes visuals en el fons tingui relació amb la presa de consciència sobtada que és fàcil que les IA els emulin les obres, perquè aquestes creacions ja eren per si mateixes un exercici d’adaptació al complex industriocultural.

Els usuaris d’Internet semblen molt conscients d’aquesta ceguesa dels artistes davant dels aspectes més ombrívols de la realitat, els que ells pateixen en un món de trets cada cop més inestables i acostats al malson. La demanda que els internautes fan d’imatges de terror sintètiques és aclaparadora, i ja ha derivat en els inevitables creepypastes, a més de nodrir les il·lustracions al·lucinades de Jaesen Moreaux o els experiments weird amb el còmic britànic Dave McKean i la portuguesa Ana Matilde Sousa.

Aquests i molts altres creadors s’estan donant l’oportunitat de dialogar amb les intel·ligències artificials –cosa que, per cert, sovint han de fer d’amagat dels seus semblants, per evitar linxaments–, conscients que, més enllà de les disputes lògiques a l’entorn dels drets d’autor i de l’explotació de la feina aliena, són davant d’un paradigma revolucionari que val la pena d’explorar. D’una banda, les IA constitueixen eines formidables per expandir la consciència de l’artista i la consciència de la seva època, i més encara per desconstruir-les a través de la irracionalitat algorítmica. En paraules de Jorge Carrión a propòsit de l’acte d’escriure: «Si els surrealistes van coincidir amb l’espiritisme, en el qual l’escriptor adopta el paper de mèdium i invoca els seus fantasmes, pors, records i desitjos inconscients (…), ara ens trobem en una transició semblant: l’escriptura produïda a través de l’aprenentatge automàtic i d’altres formes d’intel·ligència artificial està imprimint una vibració particular als nostres temps.»

I, d’altra banda, les IA han brindat una oportunitat única als artistes (auto)exigents per demanar-se pel sentit de les seves obres en el marc d’una economia audiovisual caracteritzada per la retroalimentació i la fugacitat; per l’antagonisme entre originalitat, homenatge i plagi que, paradoxalment, s’havia relativitzat en els últims anys, i per l’impacte últim del seu abandonament a eines infogràfiques que han afectat la idiosincràsia dels seus traços.

Creiem que els artistes plàstics i visuals estan abocats, tal com afirma Brian Jackson, a una crisi existencial, perquè la seva tasca ja no s’emmarca en una societat incapaç de contemplar les coses o de recrear-les amb sofisticació, sinó en un entorn en el qual es donen totes les circumstàncies favorables perquè aquesta mirada sofisticada irrompi. Jackson conclou –i compartim el diagnòstic que fa– que una possible solució rauria en una hibridació entre la consciència de l’ésser humà i la inconsciència de la màquina que projectés la crisi creativa del primer vers horitzons inèdits per a les imatges.

No ens oblidem que, al capdavall, un artista que mereixedor d’aquesta etiqueta sempre camina immers en el dubte, la interrogació i l’experimentació; està embarcat –tornem a María Santana– en «el descobriment i l’aventura de la creació». Si no és així, les seves obres no seran gaire res més que llocs comuns, refluxos de l’esperit de la seva època: precisament els defectes que s’atribueixen a les intel·ligències artificials.