Gràfics, expectatives i la invenció del futur

Les visualitzacions contribueixen a dibuixar els nostres imaginaris i les nostres expectatives socials, raó per la qual tenen impacte en la construcció de les realitats futures.

Taula del Departament de l'Armada d'Estats Units. 1922 | Library of Congress | Domin públic

Taula del Departament de l’Armada d’Estats Units. 1922 | Library of Congress | Domin públic

La inestabilitat que comporten les crisis fa més dura la pugna per definir l’imaginari del món a-venir. En aquests moments, les prediccions de futur no només ens ajuden a bregar amb la incertesa, sinó que també estableixen els marcs del que és desitjable, esperable i possible. D’aquesta manera, els gràfics es revelen armes poderoses per construir el demà.

«Si els models epidemiològics estadístics no ens aporten certeses –i demanar-los-ho seria un gran error–, per a què serveixen? L’epidemiologia L’estadística ens ofereix quelcom encara més important: agència per identificar i calibrar les nostres accions amb l’objectiu de donar forma al nostre futur. Podem fer-ho podant les branques catastròfiques de l’arbre de possibilitats que tenim al davant.»

Zeynep Tufekci [1]

Formem part d’un procés d’interrupció i reestabilització d’allò social i de les seves institucions: el mercat, l’educació, l’Estat i altres organismes supraestatals. El confinament ha provocat una pertorbació en l’experiència social de l’avenir. El virus ha piratejat el software de la realitat, i ha deixat al descobert algunes infraestructures que el sostenen i (re)produeixen. En la paràlisi, les estructures de canvi social –especialment les del quefer cientificotècnic, les seves representacions i mites– es fan més intel·ligibles.

La suspensió de la il·lusió de l’estabilitat social (el que comunament s’anomena «normalitat») obre la porta a innumerables preguntes: arribarem a conviure de manera no conflictiva amb el virus? Què passarà amb les vacances d’estiu? Tornarem a anar a concerts multitudinaris? Recuperaré la feina? Quines conseqüències tindrà la crisi econòmica? Les mesures de control s’enquistaran, en un nou ordre social? Som davant la fi del neoliberalisme? L’estat del benestar s’enfortirà? Serem capaços, finalment, de reduir de manera dràstica l’emissió de CO2?

La producció de l’a-venir

Els futurs són objectes socialment construïts que s’actualitzen molt a poc a poc. El seu organisme cultural s’alimenta de les inèrcies que empenyen aquestes institucions, que muten per raó de la COVID-19.

Els futurs són zones de conflicte en les quals convergeixen moviments socials, centres d’investigació, societats professionals i la indústria de l’entreteniment i la informació. Estan habitades per desitjos i pors, tant individuals com col·lectius, que s’imbriquen amb diferents imaginaris (i faltes d’imaginació) i el seu codi font reproductor de formes de viure i de relacionar-se.

Els futurs són representacions de l’avenir que competeixen actualitzant-se en el present per completar-se tant materialment com cultural. Cadascun d’aquests futurs duu implícit concepcions més o menys específiques del que significa ésser humà, naturalesa, desenvolupament, justícia, riquesa i vida.

Amb el virus, el cos i la ment social estan mutant. S’intensifiquen i s’esvaeixen hàbits que prèviament coexistien. L’experiència del col·lapse, que ja s’havia explicitat en diferents punts del planeta, guanya terreny a l’al·lucinació del Nord global. S’ha fet innegable que ens trobem en el que la filòsofa Lauren Berlant va anomenar, el 2011, «estat d’impàs». Vivim un «moment en què els imaginaris i les pràctiques socials existents ja no produeixen els resultats que havien tingut, i en el qual, això no obstant, encara no s’han creat nous imaginaris o noves pràctiques».[2]

L’estat d’excepcionalitat i incertesa física, econòmica, psíquica i institucional tensa aquest estat d’impàs fins a fer-lo insostenible. I aleshores el cos social necessita reorganitzar-se per construir una nova estabilitat.

De la mateixa manera que en altres moments de crisi el procés de reorganització obre portes a nous avenirs possibles, que competeixen amb altres imaginaris socials més hegemònics, aquí es fan evidents, un cop més, les tensions entre «el que és» i el que «podria ser».

Espera, ficció, dades

Les expectatives poden definir-se com l’estat d’espera, de mirar cap endavant (del llatí exspectatio, ‘anticipació’; exspectare, ‘mirar cap a fora’). També pot entendre’s com una cosa que fa coses, quelcom que es pot identificar o més o menys analitzar, com quelcom que està afectat i que afecta el món.

En relació amb això, Jens Beckert [3] explica de quina manera les expectatives tenen un paper fonamental en el capitalisme –un sistema econòmic sempre disparat cap a un futur obert i imprevisible: quan els individus i les organitzacions especulen, és a dir, quan inverteixen capital amb l’objectiu de multiplicar-lo, ho fan per mitjà de càlculs de probabilitats que no eliminen el risc de perdre. Aquí, en el risc sempitern, en aquest buit predictiu, les expectatives –entitats de naturalesa fictícia– funcionen com un lubricant en el procés de presa de decisions en el moment de la inversió.

Aquest petit moment de deliri opera com un mecanisme infraestructural en el dinamisme del sistema capitalista, però no només en l’àmbit del mercat (especialment el financer). La producció de subjectivitat en l’economia de consum està íntimament lligada a arquetips i formes de vida presentades com a desitjables.

La gestió de les expectatives és clau en la producció, la modulació [4] i la cancel·lació de possibilitats de canvi social, i en això, l’acció de predir hi performa una agència poderosa. Aquesta forma d’invocar el futur per reorientar les decisions del present té arrels atàviques i místiques que s’imbriquen amb operacions tècniques per desplegar-se a través de pràctiques (més o menys) industrials. El tarot, l’estratègia militar, les data analytics i l’strategic foresight desenvolupen l’activitat econòmica notant l’avenir per ajudar a perpetuar o canviar certes maneres de fer i certes formes organitzatives.

El necessari confinament ha generat un curtcircuit en les expectatives socioeconòmiques i en els futurs mapats per les diferents tècniques de predicció i anticipació. Aquest buit pot llegir-se com un dels territoris estratègics en els quals es lliura la batalla per definir l’imaginari del món a-venir i, encara que això no sigui nou –passa tota l’estona, i s’explota profusament en els processos electorals–, la pandèmia intensifica i dispersa aquest espai abstracte que s’ha de conquistar.

La vastitud de l’àmbit del possible s’ha d’acotar perquè es pugui comprendre, activar i instrumentalitzar potencialment. Aquí, les representacions dels càlculs predictius funcionen com un astrolabi: permeten fer intel·ligible l’infinit i, en el context de la pandèmia, contribueixen a emmarcar la comprensió del que hem de fer i esperar.

Capacitat dels serveis sanitaris davant la COVID-19

Capacitat dels serveis sanitaris davant la COVID-19 | Johannes Kalliauer, Wikimedia Commons | CC BY-SA

Els gràfics que ens ajuden a bregar amb la incertesa han activat models mecanicistes, models purament estadístics i models de machine learning, funcions matemàtiques i paquets de dades més o menys incompletes. Han servit per auscultar les possibles evolucions del virus en el cos individual i social en relació amb la resiliència dels sistemes sanitaris ferits per polítiques austericides, i per projectar –i minorar– les fluctuacions dels mercats financers amb deliris monopolitzadors, les taxes d’atur i la recuperació de l’activitat econòmica, entre altres coses.

Més enllà de prospeccions quantitatives, també s’han ideat escenaris de futur per al –post que varien en cada país en funció de la fortalesa de l’estat del benestar, de la (in)capacitat de cooperació dels governs a l’hora de fer front a la pandèmia i de la digitalització i precarització del mercat laboral, així com de l’efectivitat dels laboratoris per sintetitzar La Vacuna.

Diagrama que resumeix quatre escenaris possibles, obra de Simon Mair, investigador en Economia Ecològica del Centre per a la Comprensió de la Prosperitat Sostenible de la Universitat de Surrey.

Diagrama que resumeix quatre escenaris possibles, obra de Simon Mair, investigador en Economia Ecològica del Centre per a la Comprensió de la Prosperitat Sostenible de la Universitat de Surrey. | © Simon Mair

Aquests escenaris no només articulen la negociació dels comitès d’emergència governamentals i corporatius en reunions virtuals més o menys susceptibles de patir ciberespionatge. Són maneres d’explicar amb un alt poder performatiu: com a artefactes revestits d’un llenguatge legitimador (el de les matemàtiques i l’estadística), tradueixen coneixements amb diferents nivells de rigor científic que afecten la gestió d’horitzons de possibilitats.

Els gràfics, especialment en aquesta interrupció d’algunes inèrcies socials fonamentals, ens indiquen (limiten, exciten) què és més o menys esperable. Esdevenen objectes capaços de modular imaginaris i expectatives socials d’acord amb el que els diferents actors i les seves eines de predicció puguin i vulguin considerar en el seu relat del que ha de venir.

Deloitte és una gran consultora les projeccions de futur de la qual contribueixen a la presa de decisions d’estats i grans empreses, amb el poder que això implica.

Deloitte és una gran consultora les projeccions de futur de la qual contribueixen a la presa de decisions d’estats i grans empreses, amb el poder que això implica. | © Deloitte Consulting S. L. U.

És precisament per aquesta capacitat de consolidar les visions del que és imaginable, inimaginable i desitjable –i l’efecte que tenen en la nostra capacitat de decidir i incidir en el pla material– que les representacions dels models predictius són, de facto, armes semiòtiques desplegades en la negociació per construir, en aquest moment de suspensió, l’estabilització d’un ordre social que ara mateix està emergint.

Podem llegir els gràfics tal com ens suggereix Zeynep Tufekci: com una representació –sempre parcial– de la realitat i com una guia per «identificar i calibrar les nostres accions amb l’objectiu de donar forma al futur». Però no hem d’oblidar que, com a artefactes que invoquen futurs, els gràfics també són actors (no humans) polítics implicats en la gestió del poder, i que per tant coprodueixen les realitats a-venir.

Col·lectius com Pirate.Care han entès molt bé com s’han d’utilitzar per invocar altres mons:

Aquest gràfic del col·lectiu Pirate.Care expressa unes intencions: «Defensem que no n’hi ha prou d’“aplanar la corba”. No només cal mantenir la propagació del contagi dins els límits de la capacitat del sistema sanitari; la crisi social que es deriva de la resposta i les conseqüències de la pandèmia requereix un reajustament de les modalitats i les capacitats sanitàries de les societats.»

Aquest gràfic del col·lectiu Pirate.Care expressa unes intencions: «Defensem que no n’hi ha prou d’“aplanar la corba”. No només cal mantenir la propagació del contagi dins els límits de la capacitat del sistema sanitari; la crisi social que es deriva de la resposta i les conseqüències de la pandèmia requereix un reajustament de les modalitats i les capacitats sanitàries de les societats.» | CC BY-SA Pirate.Care


[1] Tufekci, Zeynep (2020). Don’t Believe the COVID-19 Models, The Atlantic.

[2] Berlant, Lauren (2011). Cruel Optimism. Londres: Duke University Press.

[3] Beckert, J. (2014). «Capitalist Dynamics: Fictional Expectations and the Openness of the Future». Ssrn: htttp://doi.org/10.2139/ssrn.2463995

[4] Aquí hi encaixaria més bé el verb anglès nudge, procedent de l’economia comportamental, que es refereix al «reforç positiu» i als suggeriments indirectes com a formes d’influir sobre el comportament i la presa de decisions de grups i individus. Per a més informació, vegeu Abdukadirov, Sherzod (ed.). (2016). Nudge Theory in Action: Behavioral Design in Policy and Markets. Londres: Palgrave Macmillan.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Gràfics, expectatives i la invenció del futur