Futur ancestral

Caçant peixos a l’Amazònia. Brasil, 1890-1923 | Library of Congress | Domini públic

Un grup de nens indígenes rema en una canoa. El més gran de tots verbalitza l’experiència col·lectiva: «Els nostres pares diuen que ens acostem a com era antigament.» Ailton Krenak utilitza aquesta imatge de nens de l’ètnia juruna, que viuen al llarg del riu Xingu, un dels principals afluents de l’Amazones, per obrir el llibre Futuro Ancestral (Penguin Random House, 2024). En aquesta obra, Krenak, únic indígena de l’Acadèmia Brasilera de les Lletres (ABL), impugna la mateixa idea occidental de futur. «Per començar, el futur no existeix, amb prou feines ens l’imaginem. Dir que una cosa passarà en el futur és una il·lusió. […] La veritat és que vivim cada cop més la projecció de futurs molt improbables, i preferim mantenir aquesta mentida en el present.» Krenak, que des del llibre Ideas para postergar el fin del mundo (Prometeo Libros, 2021) és tot un best-seller al Brasil, rebutja tant les imatges de futurs apocalíptics com les que presenten possibilitats de redempció, perquè tant les unes com les altres ens fan actuar «com si tots els problemes del present poguessin resoldre’s màgicament més endavant».

El futur ancestral invocat per Krenak té més relació amb l’ADN que amb la genealogia. Més amb la capacitat de tornar a l’esdeveniment creador del món, al codi genètic original que continua viu entre nosaltres i ens connecta amb totes les espècies, que amb el fet de caminar a l’inrevés. «Els rius, aquests éssers que sempre han habitat els mons en formes diferents, són els que em suggereixen que, si hi ha un futur per pensar, aquest futur ha de ser ancestral, perquè ja hi era», puntualitza Krenak. L’«acostament a l’antiguitat» de la canoa carregada de nens juruna i el progrés cap a un futur ancestral evoquen la circularitat. Esbossen un temps corb, en forma d’espiral, sinuós. Un temps que ens embolcalla i desdibuixa la linealitat.

En una entrevista recent, l’escriptor indígena Daniel Munduruku defensa la importància de la circularitat en les cosmovisions indígenes: «Puc generalitzar sense por de ser injust. En general, els pobles indígenes tenen una concepció circular del temps, com els cicles de la naturalesa. No el veuen com una cosa lineal, sinó com una cosa que s’alimenta a si mateixa, es desdobla i es projecta cap endavant. El passat ens diu qui som, d’on venim, i és en el present que experimentem el resultat de tot això.» Munduruku recela de la idea de futur occidental, el revers del qual és l’economia lineal, productiva, extractivista. «Mirar cap al futur aliena la gent sobre la necessitat més immediata de construir la nostra existència en el present. És una visió que instrueix les persones en l’egoisme», argumenta.

No hi haurà futur sense present. No arribarem al després sense preservar la recepta supervivent que ens ha dut fins a l’ara. I l’ésser humà no sobreviurà sense els pobles indígenes, sense els guardians de les selves tropicals. No és la proclama poètica d’una urgència, sinó més aviat una comprovació empírica: les terres indígenes són responsables del 80% de les pluges del sector agropecuari del Brasil. Els descomunals rius voladors que neixen a l’Amazònia gràcies al fenomen de l’evotranspiració dels arbres no existirien sense una selva que els pobles originaris protegeixen com ningú. La jove indígena Txai Suruí, que es va convertir en una icona global després del discurs que va pronunciar a l’obertura de la COP26 de Glasgow el 2021, i una de les ponents de l’exposició Amazònies. El futur ancestral, reivindica una nova «generació de nets» per conrear el present. Abandonant l’ara, els nets de l’ancestralitat esdevenen interlocutors entre passat i futur.

Reprendre el temps, monificar

El futur ancestral és a les antípodes del no future del punk. Senzillament renega d’un futur occidental que fuig cap endavant abandonant presents habitables. La idea de l’esdevenidor només és acceptable si en el present floreixen mons, si l’acció humana es dirigeix a l’acció de monificar. Inventar mons, en paraules del mateix Krenak, és molt més interessant que no pas inventar futurs. El futur ancestral, arremolinat en un present viu i divers, crea mons i propicia aliances entre una constel·lació d’éssers humans i no-humans. El poble tucano, de l’Alto Río Negro, considera que cada arbre és casa per a diferents formes de vida. Destruir és despullar la terra i afecta tots els éssers vius. João Paulo Barreto, una de les veus reconegudes dels tucano, i un dels convidats de la mostra Amazònies, sol recordar que, d’acord amb la concepció que en té el seu poble, el cos humà està fet de fang. No hi ha frontera entre aquest cos-fang i els organismes que l’envolten. Els boscos no en són sinó l’extensió, i alhora el cos és una extensió del bosc. Per a les cosmovisions indígenes, la divisió entre cultura i natura és un artifici, una separació contraproduent.

Per tant, la natura no és aquella wilderness idealitzada, un món natural idealitzat que traça una separació radical entre la natura i un ésser humà desnaturalitzador i problemàtic per a les altres espècies. El medi ambient no és, tampoc, El món sense nosaltres (2007), l’assaig especulatiu d’Alan Weisman en què el planeta reneix amb salut després que l’espècie humana gairebé s’extingeixi. El medi ambient és un món-amb-ells-i-elles, amb tots els actors no humans. És un escenari polític que articula relacions entre espècies i informa mons. La peruana Marisol de la Cadena investiga de quina manera les civilitzacions andines donen veu als éssers-terra (muntanyes, rius, roques, llacunes) i com estableixen unes pràctiques-terra, unes relacions de respecte per a les quals no funciona la distinció entre humans i natura.

La selva amazònica no és un desert humà. És una altra mena de jardí. Cuidant la selva, conreant-la i intervenint-hi lleugerament, l’ancestralitat indígena ha desenvolupat un sofisticat maneig ambiental. I ha aconseguit crear petites parcel·les d’agrofloresta que fan innecessària la destrucció de la resta de la selva, com demostra el documental Floresta, um jardim que a gente cultiva (2024). El futur ancestral permet negociar amb el bosc, amb els éssers-terra, amb un temps diferent, mancat d’ansietat. El futur ancestral, que monifica el present, desmunta l’extractivisme i la productivitat de la línia mecanicista de la modernitat.

La diputada indígena brasilera Célia Xakriabá, en col·laboració amb Alok, un dels DJ més reputats del món, va llançar el Manifest el futur és ancestral per «entrar en un altre temps d’escolta més sensible». La cançó, de base electrònica i pinzellades de triphop, parteix d’un àlbum en què Alok col·labora amb vuit ètnies indígenes diferents. Xakriabá hi invoca les «guerreres de l’ancestralitat», i proclama sense embuts que «la nostra lluita és per reprendre el temps». El futur ancestral és «el temps de la naturalesa», «el temps de l’aigua», de «la sequera», d’«el fred», d’«el vent». Xakriabá, doctora en Antropologia, flota en el flow que la connecta a la «generació neta» i canta i recita que el futur ancestral és «tenir cura del lloc que trepitgem». I és que aquesta és l’única manera de reprendre el sentit de la vida i fer que el cor continuï bategant. Els seus versos-estrofes tanquen circularment la provocació intel·lectual d’Ailton Krenak: «Som la possibilitat de cura per a aquest planeta / per posar fi a tot tipus de mal, / som l’arrel del passat que connecta amb el present, / i el futur és ancestral / el futur és ancestral.»