Friccions de realitat

Una reflexió sobre el que és plausible en temps de canvi climàtic i acceleració tecnològica.

Com a conseqüència de la intensa calor, un comerciant i la seva secretaria es refugien a l'aigua per escriure les seves cartes. 1926

Com a conseqüència de la intensa calor, un comerciant i la seva secretaria es refugien a l’aigua per escriure les seves cartes. 1926 | Georg Pahl, Wikimedia Commons | CC BY-SA

En els últims anys s’ha sentit força que necessitem noves narratives sobre la realitat. Això no és un simple caprici, sinó una eina social, un canvi necessari per poder adreçar-nos al món i donar-hi un necessari sentit. Ara que tenim el repte de polaritzar-nos encara més, proposem estirar el fil i pensar per què és un tema cada cop més popular.

La idea que ens trobem en una situació històrica, excepcional, volàtil i d’aparença caòtica no és gens nova. Tot i així, té una sèrie d’implicacions socials que cal revisar una vegada i una altra, l’origen de les quals té relació amb el relat que fem d’aquests successos, que presentem com un estat històric, excepcional, volàtil i aparentment incomprensible a estones.

Perquè les lectures que fem del món –incloent-hi la que diu que no hi ha lectura temporal possible, que tot és simple i pura adaptació sobre la marxa– tenen incidència en la nostra manera de prendre decisions, tant les que tenen una implicació directa en el món i en certa manera el dissenyen, com les del dia a dia. Els relats, incloent-hi els que són científics o endreçats pel coneixement col·lectiu, posen ordre al món.

Tampoc no és gens nou parlar del fet que vivim en un moment en què es reclama que generem i adoptem noves narratives sobre el món que ens ajudin a donar-hi sentit, a aspirar a un futur millor i a construir-lo.

Algunes d’aquestes narratives ja hi són: ens arriben des de les arts, la ciència-ficció o l’especulació en diverses expressions. O des de la ciència, com mostra(va) l’inici de l’exposició «Ciència fricció»: els canvis de paradigmes que comporten avenços, des dels anys seixanta i setanta, en biologia, ecologia, bioquímica i ciències de la complexitat, o en filosofia i filosofia de la ciència, i més.

Però que hi siguin o s’esdevinguin no significa, com bé sabem, que transcendeixin instantàniament. Com podem suposar, vivim en un moment en què conviuen narratives velles i noves. I de tant en tant podem veure les friccions que generen amb el món o entre si.

Conceptes necessaris però que sonen estranys: epistemologia i creences com a supereines per canviar el món

Faré, aquí, una petita pinzellada molt introductòria de dos conceptes necessaris.

L’epistemologia és l’estudi sobre què és el coneixement, sobre què fa que quelcom s’entengui com a tal, tant universalment com a l’entorn d’una disciplina o un àmbit humà concret, i com el construïm. No és el mateix, però, que la pedagogia, que estudia com aprenem i ensenyem, quins són els millors sistemes per entregar informació, dades i coneixement amb tant d’èxit com sigui possible.

Per altra banda, la doxàstica estudia com raonem i construïm visions i creences del món. No creences espirituals, sinó raonaments en els quals, simplement, creiem. Les creences poden fonamentar-se en el coneixement, però també poden no fer-ho. I tant poden ser ben fonamentades com tenir, en moltes ocasions, forats lògics; funcionen perquè són afirmacions en les quals creiem.

L’any 1993, els epistemòlegs de la ciència J. Ravetz i S. O. Funtowicz parlaven del fet que la ciència, perquè en aquell moment pogués ser aplicable, necessitava una reflexió sobre com s’havia de desenvolupar i aplicar. Del mode clàssic en deien «ciència normal», concepte que per a un epistemòleg més famós, T. Kuhn, significava la manera usual d’operar d’una comunitat científica donada. Normal, doncs, en el sentit d’habitual, però també en el sentit del que esdevé norma socialment. La normalitat i allò que ens sembla plausible, possible o realista van lligats.

En canvi, Ravetz i Funtowicz evidenciaven que aquest mode normal o fins i tot en ocasions dogmàtic de fer ciència entrava, de maneres diferents, en fricció amb la realitat i amb necessitats socials que depenien d’un coneixement científic actualitzat sobre qüestions com ara el canvi climàtic. Van encetar una fase, aleshores, d’experimentació i canvis paradigmàtics en la ciència, sota el concepte de «ciència postnormal».

Hem de pensar que cap als anys seixanta i setanta va començar-se a gestar, en paral·lel, una urgència per la transdisciplinarietat, per estudiar i comprendre fenòmens del món que tenen comportaments aparentment caòtics, sense cap ordre possible, però que, en analitzar-ne elements més concrets, revelen que sí que en tenen.

També calia transdisciplinarietat per estudiar el comportament i les relacions entre coses que eren investigades per diferents disciplines aïlladament, com ara activitats d’origen humà o d’interacció humana amb animals, amb plantes, amb fongs, amb el medi ambient o amb aparells electrònics i de vigilància.

Ara ens semblarà molt llunyà, però les explicacions amb les quals un bon gruix de les societats contemporànies donen sentit al món –com ara que la Terra o Mart formen part d’un sistema major en un racó d’una entitat titànica anomenada Via Làctia, o  l’antropocentrisme i l’humanisme, és a dir, la creença que els humans són/som els que donem forma i mesura a l’univers, que som el centre de tot– van ser revolucions copernicanes fa entre cinc-cents i dos-cents anys. En aquell moment van ser titllades de narratives capricioses, fins i tot de blasfèmies i tabús. Avui són normals.

Però cada cop en sabem més, i la mateixa realitat que ens envolta també canvia, de vegades sense que importi si les nostres explicacions ho fan al mateix ritme (com ara sabem, no ho podem controlar tot!).

La revisió i la reflexió oberta sobre allò que assumim com a donat, com a natural, és necessària quan ens adonem que els mateixos marcs amb els quals expliquem el món comencen a causar problemes, i que l’única resposta que ens queda és «si res no té sentit, aleshores tot és caòtic, per tant, anem fent sobre la marxa i ja ho veurem».

Mart, nosaltres i els múltiples Marts. No cal arribar-hi perquè sigui un territori d’especulació important

Space: the final frontier. These are the voyages of the starship Enterprise. Its five-year mission: to explore strange new worlds. To seek out new life and new civilizations. To boldly go where no man has gone before!

Petita narració que apareixia a l’inici de tots els capítols de Star Trek (1966-1969)

Mart és un exemple d’estudi interessant. Com es retratava a l’exposició «Mart. El mirall vermell», avui en dia tant el vinculem amb el mainstream com l’interpretem com el l’espai de colonització següent de la humanitat per dret propi. És un dret que emergeix precisament del discurs sobre la natura i de la concepció que els éssers humans som el centre de l’univers (antropocentrisme). O, dit encara més senzill, perquè podem, perquè cada vegada som més a prop, inevitablement, dels coneixements tècnics necessaris per fer-ho un futur real.

Però si qüestionem aquests fonaments, pels quals ens plantegem Mart com una expansió necessària, o si hi sobreposem les qüestions materials i després ètiques que acceptar avenços –fins i tot només científics, com alguns dels mencionats fins aquí– comporta, aleshores se’ns creen dilemes fins ara no plantejats. Dilemes que per a alguns poden ser tabús, incòmodes, d’un pragmatisme qüestionable en relació amb l’economia del dia a dia, i amb l’aspiració a la màxima eficiència.

Se’ns obririen nous Marts, i noves preguntes, més enllà del dubte sobre si realment necessitem anar a Mart quan hi ha problemes aquí, a la Terra:

Un Mart per escapar-nos d’una Terra ambientalment i social col·lapsada, com proposa el rerefons de Blade Runner (R. Scott, 1982).

Un Mart per expandir-nos per l’univers, per trencar el límit espacial del nostre planeta actual. I per construir-hi.

Un Mart que participa en les relacions gravitacionals entre els diferents cossos que componen el Sistema Solar i que té entitat pròpia.

Un Mart que és una entitat pròpia, amb la incertesa de si va allotjar vida, i que esdevé un espai natural al cap d’uns quants segles de ser estudiat i descobert com alguna cosa més que una estrella vermella al cel. Amb estabilitat pròpia i amb equilibris ambientals, encara que no siguin a la mida de l’ésser humà durant cert temps.

Un Mart que, com s’emfasitza en sèries com The Expanse (2015-2021), és un dels exemples que especulen amb la complexitat expansiva i el significat d’ampliar-nos cap a altres planetes, a partir de l’obra de K. S. Robinson. S’entén que, un cop s’iniciés la colonització (per mínima que fos), durant moltíssimes dècades encara hauria de dependre de la Terra (incloent-hi la Lluna).

Com es poden fer viables aquestes dependències? Quins avantatges compensen una Terra que es diu que per si sola ja requereix terraformació a la mida de l’ésser humà? Més enllà del solucionisme tecnològic, que pot incrementar la complexitat i la presència d’elements que depenen entre si i que potser són redundants, hi ha altres solucions? I, a partir d’aquí, podem continuar estirant per on vulguem…

Mart com un laboratori excel·lent per fer-nos preguntes que potser no van de Mart.

Una situació crítica sobre les explicacions del món

A las 8 de la tarde no había posibilidad de que la energía solar emitiera porque era de noche

Pablo Casado, líder del Partit Popular d’Espanya, 14 de novembre del 2021

For now, however, the question at hand is not whether we have the proper theory of truth, but how to make sense of the different ways that people subvert truths

McIntyre, Post-truth, 2016

Sobre les explicacions del món a partir de les quals creiem que prenem decisions i donem sentit i ordre al que ens passa. Més encara en un món saturat d’informacions i contrainformacions, i amb una subversió de les dinàmiques de confiança cap a unes de noves.

Si en ple 2019 algú hagués vaticinat que el 2020 hauríem sofert una pandèmia de proporcions èpiques, el més probable és que ningú no s’ho hagués cregut. El que és significatiu és que la idea d’un esdeveniment amb implicacions humanes tan diverses, complexes i terribles, que ens hagués trencat coses que donem per fet i que assumim com a naturals –com el dia a dia o el fet de tenir disponible qualsevol producte a les botigues, sense necessitat de grans magatzems–, ens hauria semblat impossible.

La sensació d’irrealitat. I les sensacions que provoquen la incertesa de no entendre què hauria de passar a continuació. Un esdeveniment seguit d’un altre, i un altre, i un altre, que no semblen pas normals. Bé perquè no sembla que segueixin cap sentit ni patró, bé perquè les respostes que s’hi donen no semblen moralment correctes, o són inèdites.

En cada rincón del mundo y en el reino mineral, hay algo que los humanos dimos tan por natural. ¿Y si cuidar no fuera capricho moral? ¿Fuera pura condición vital?

Maria Arnal i Marcel Bagés, «Fiera de mí»

Els clams que diuen que necessitem nous imaginaris per dirigir-nos cap al futur, i que necessitem noves narratives per adreçar-nos al món i endreçar-lo, no són cap caprici moral. Cal, a més, que siguin responsables amb el que és real. Incloent-hi, fins i tot, el que s’imbrica amb les nostres relacions socials, o com es pot ajustar l’economia amb els dilemes de la sostenibilitat.

Ens ajuden a donar sentit. A estructurar amb agilitat la presa de decisions en relació amb el nostre entorn i els canvis del món. O a estructurar l’anàlisi ètica de, per exemple, la intel·ligència artificial – ara que se’n parla tant.

Com bé va sintetitzar cap als anys vuitanta el sociòleg L. Winner, així com altres científics socials, incloent-hi B. Latour, la tecnologia, com ara les aplicacions, els sistemes de reconeixement facial o els capturadors de CO2 com els que ClimateWork construeix, es  crea també segons els criteris i els valors de qui la dissenya, la produeix i la distribueix.

Així doncs, per donar resposta als reptes actuals, abans necessitem determinar com els expliquem. I així podrem determinar amb una nova claredat les respostes: ja sigui per expandir-nos definitivament i de noves maneres pel Sistema Solar, ja sigui per ampliar les relacions de simbiosi i cooperació amb la tecnologia o amb altres éssers vius, com abelles, arbres, fongs i invertebrats, per mitigar el canvi climàtic no desitjat i destructiu.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari