FOMO: la cultura des de la por

Un nen mirant per la finestra del vagó de metro. Nova York, 1949 | Angelo Rizzuto, Library of Congress | Domini públic

Segurament, el pitjor moment per obrir Instagram és la matinada d’un dissabte. Potser t’has quedat a casa perquè saps que tens hores de son acumulada. Per mandra. Perquè has sortit una estona i cap a mitjanit has decidit que val més la pena aprofitar el diumenge. Perquè has de fer rentadores, la cuina, factures. Et venia de gust una nit de sofà i crispetes. Perquè tot és molt car. Perquè no és una bona època. Perquè estàs enamorat o perquè ho acabes de deixar. O perquè t’ha donat la gana. Sigui com sigui, són les dues de la matinada i mentre navegues per totes les xarxes que tens a l’abast sents una angoixa traïdora. Per alguna raó, les vides dels altres brillen més a través de la pantalla. Brillen prou, almenys, perquè comencis a desconfiar del teu criteri. Ha estat un error no comprar entrades per a aquell concert. El teu arxienemic de l’antic Twitter ha anat a l’estrena del moment, i ja n’ha escrit una crítica, i el sopar de l’amiga del teu amic finalment ha acabat al bar que volies conèixer. Quan hi vagis, ja no serà igual. El pitjor de no ser-hi és que els altres hi siguin primer. Tens pànic, por de perdre-t’ho, encara que no saps ben bé el què.

El terme FOMO, o la «por de perdre’s alguna cosa», fa anys que volta per les xarxes. Col·loquialment, podríem glossar-lo amb una expressió d’entusiasme amb una espurna d’enveja amable: «Quin FOMO, les fotos del festival!» Així i tot, alguns psicòlegs l’han patologitzat com una forma més d’addicció al telèfon mòbil, una altra cara de l’angoixa social i una manifestació de la insatisfacció provocada per les xarxes. El seu origen té una intenció més pràctica del que ens pensem. L’acrònim «Fear Of Missing Out» va ser popularitzat l’any 2004 per l’autor Patrick J. McGinnis, i tot i que avui dia l’associem a la psicologia d’un món frívol i pixel·lat, un món on escrivim LOL, pengem selfies i fem likes, el terme FOMO es va donar a conèixer a la Harvard Business School. De fet, anys abans de ser batejat per McGinnis, l’especialista en estratègia de màrqueting Dan Herman n’escrivia les primeres investigacions. I si en els primers articles virals sobre el tema se n’accentuava la naturalesa d’angoixa social, amb el pas dels anys s’ha anat fent cada cop més evident la seva relació amb el món comercial. La por de perdre’ns alguna cosa desperta la fam de devorar. De consumir.

Si el FOMO ha estat útil per vendre’ns paquets de vacances, ¿què passa quan envaeix el món de la cultura? Durant els últims anys, aquesta por ens ha anat posseint de mica en mica cada espai de la vida, fent-ne, inevitablement, un producte de consum. Les amistats, la feina, el televisor i fins i tot la nevera estan condicionats per aquesta por de no viure bé, de no tenir prou informació per actuar, però, sobretot, de no poder gaudir de l’experiència com els altres i explicar-ho arreu. Explicar-ho s’ha convertit en una part essencial d’aquest gaudi. A mesura que internet ha deixat de ser una finestra per esdevenir el canal d’una conversa constant, la percepció de tot el que ens perdem es fa més i més clara, i es materialitza quan no tenim res a dir a les xarxes. La solució que se’ns planteja és evident: consumir. Cada pel·lícula, cada restaurant o exposició és susceptible de convertir-se en una entrada a les xarxes, i és la nostra oportunitat de participar en la conversa. La divisió s’estableix entre els que poden explicar coses i els que no. És un afer molt més personal que l’enveja. El pànic de quedar exclòs influeix en les nostres nits de dissabte però també en les nostres compres, en l’oci i l’entreteniment i, evidentment, en l’art.

Aquesta por fins i tot fa que canviem la manera d’interactuar amb l’entorn. Treure el telèfon mòbil per enregistrar l’actuació, una cosa que abans podia ser de mala educació en un concert, avui és la norma. Milers de braços s’aixequen cap al cel per aconseguir capturar un bocí de l’estrella. Més que bocí, però, n’hauríem de dir trofeu: i és que aquesta pulsió no neix de les ganes de preservar, com podíem entendre les fotografies dels àlbums familiars. En l’acció de fotografiar sempre hi ha hagut un to commemoratiu; és un gest present en aniversaris, trobades i festes. De petits, la fotografia era la cirereta del pastís de qualsevol celebració, la confirmació que havia estat una vetllada feliç. Treure la càmera de fotos, ajuntar el grup i fer-lo somriure no només aconseguia la foto desitjada, el record, sinó que també materialitzava el desig de tenir-ne un d’aquella ocasió concreta. El gest de fotografiar convertia la imatge també en un fet social. Amb la digitalització i les xarxes, aquest gest s’ha fet menys exclusiu, però no s’ha desvirtuat, s’ha transformat. Una selfie amb els amics no només mostra l’amistat al món sencer, sinó que esdevé un gest d’afecte en el moment de fer-la. Així mateix, quan gravem un concert, no pensem en el record, sinó en expressar joia d’alguna manera. Aquests vídeos i aquestes fotografies segurament no seran revisades més enllà de l’acció que requereix penjar-les a les xarxes. Es tracta d’un gest que queda entre el goig de picar de mans i pintar les parets amb «he estat aquí, no m’ho he perdut».

De fet, és curiós veure com alguns artistes han identificat el moment i se n’han aprofitat. Com Beyoncé amb el Renaissance Tour o Rosalía. Durant la gira Motomami, Tiktok va ser bombardejat amb vídeos dels concerts, i alguns moments, com el ball de «Bizcochito», es van convertir en mem viral. Des que el tour va arrencar a Almeria, es va fer pràcticament impossible no assabentar-se de tot el que passava en cada concert. Des de l’entrada de la cantant fins al moment de desmaquillar-se, passant pel final de festa amb la cançó aleshores inèdita, «Despechá». ¿Quin interès podia tenir un espectacle sense sorpresa? ¿Valia la pena comprar entrades per a un concert que havies vist centenars de vegades a internet? La cantant ho sabia perfectament: i tant que sí. Fent viral la gira des de bon començament no es carregava les expectatives, sinó que convertia el concert en una experiència participativa, consumible. Si el públic ha vist tres-cents vídeos de Rosalía mastegant xiclet sobre l’escenari, necessita ser al concert per veure-la mastegar xiclet sobre l’escenari. Necessita comprar l’experiència que ha viscut algú altre a les seves xarxes socials. Això, o morir de FOMO anticipat.

Ara, la pulsió per consumir i reaccionar, incentivada per un internet que t’exigeix constantment coses a dir, també ha canviat la manera com ens enfrontem a la cultura. Durant els últims mesos hem assistit a un renaixement del cinema a còpia de fenòmens de taquilla impulsats sobretot per les reaccions a les xarxes: mems, muntatges a TikTok o comentaris que van de l’odi a l’amor sobre Saltburn, Poor Things o Challengers, els exemples més recents. Les ganes d’entendre la broma en línia han estat prou per anar al cinema. En paral·lel a tot això, aplicacions de puntuació i registre com Goodreads o Letterboxd arribaven a pics de popularitat. Correm el risc, però, de reduir la crítica a una reacció. A un gest. El podcast «Critics at Large» de The New Yorker relaciona aquest fenomen amb una crisi de la crítica professional, amb conseqüències tan nefastes com la pèrdua d’espais dedicats a la cultura en els mitjans més enllà de la prescripció, cosa que malauradament continuem veient també a casa nostra. El FOMO pot generar mobilització i interès per la cultura, però recordem que des que va néixer és de naturalesa comercial. El fet cultural ha passat de percebre’s com un objecte, fet per ser entès i preservat, a entendre’s com una experiència per consumir i reaccionar, una excusa per mantenir-nos en la conversa, i això té més a veure amb la por que amb la socialització. És possible que la mateixa por de perdre’ns alguna cosa ens condemni a perdre’ns el que és important.