Física crítica

Prova de tirada combinada d’animals. Hampton Institute, Virgínia 1899 | Frances Benjamin Johnston, Library of Congress | Domini públic

Més enllà del rebuig a l’autoritat papal, la reforma luterana, és a dir, el moviment cristià del segle XVI que va erigir-se en un desafiament religiós i polític a l’Església catòlica, s’oposava fonamentalment al credo (o confessió de fe) de Nicea. Proposat i aprovat en el context de dos importants concilis ecumènics, el primer concili de Nicea, del segle IV, i el concili de Calcedònia, del segle V, el credo de Nicea defensava la naturalesa divina del fill de Déu. Amb l’abandonament d’aquest principi, un dels més místics del cristianisme, per part del que esdevindrien les societats protestants, es donava via lliure al relat sobre la centralitat de les capacitats racionals de l’ésser humà, un relat que amb el temps ompliria el buit que va deixar aquest allunyament de les confessions de fe més misterioses. Al llarg dels segles XVI i XVII, aquesta primerenca supremacia de la racionalitat humana va anar assentant els pilars d’un procés històric que avui dia coneixem amb el nom d’Il·lustració, i que es caracteritza per una suposada singularitat i excepcionalitat de la raó humana, la qual se situa al centre de debats essencials sobre la naturalesa, la moralitat, la llibertat, els drets o la igualtat. L’expansió dels fruits textuals d’aquest esdeveniment pels confins europeus s’intensifica amb l’arribada de vectors d’informació moderns com ara la impremta tipogràfica, introduïda al segle XV per Johannes Gutenberg a Magúncia, a l’Alemanya actual, el cor de la reforma luterana. Cap al segle XVIII el mètode científic, un llenguatge íntimament vinculat a aquesta fe cega en la racionalitat humana i basat en una codificació rígida de l’observació i l’experiència, es consolida com a sistema universal d’accés a la gènesi del cosmos.

Els orígens de la física o mecànica clàssica cal buscar-los en la projecció d’una imatge bifurcada de la naturalesa, és a dir, en l’afirmació que la realitat es divideix en dues parts: allò que deriva de la subjectivitat humana i allò que és natural i que, per tant, s’escapa dels límits del fet social. Utilitzant els termes de Whitehead: el somni i la conjectura, ja que el que s’escapa dels límits de la persona humana no pot ser mai conegut en la seva totalitat, sinó tan sols suposat. La física es presenta com un mitjà a través del qual podem explicar aquesta naturalesa separada del subjecte humà. Més concretament, la física clàssica respon, entre d’altres, a tres desenvolupaments filosòfics principals. En primer lloc, al segle XVII, seguint el sistema geomètric euclidià, Descartes –que també seria reconegut per haver establert les bases d’aquesta ontologia dualista que separa ment/subjectivitat humana i matèria/natura– defineix un sistema de coordenades que especifica cada punt d’un pla mitjançant dues coordenades. Aquests resulten de traçar una línia recta des del mateix punt fins a l’eix de coordenades (x, la línia de coordenades horitzontals, i y, la línia de coordenades verticals). En segon lloc, entre finals del segle XVII i principis del XVIII, Newton proposa una definició de l’espai-temps que serà determinant per als fonaments de la mecànica clàssica. Per al físic anglès, tant el temps com l’espai són conceptes universals i absoluts. D’una banda, el temps transcorre de manera lineal i uniforme, independentment dels esdeveniments del món. De l’altra, l’espai es concep com un llenç en blanc on resideix tot el que és material. En tercer lloc, Hume, seguint Newton, al segle XVIII arrela el mètode científic en la suposició que l’experiència (el que és empíric) condueix determinísticament a la relació causa-efecte. Aquestes tres intervencions componen el que Denise Ferreira Da Silva ha descrit sovint com la tríada en què es basa la Ciència de l’Home: separabilitat, seqüencialitat i determinisme. Per tant, la genealogia de la mecànica clàssica contribueix a assentar una manera lineal, progressiva i teleològica de ser al món i entendre’l. Com explica matisadament Michelle Wright, les lleis de moviment i gravetat de Newton es correlacionen amb un relat de progrés lineal intrínsec a l’esdeveniment de la Il·lustració i a la projecció de l’imaginari d’Occident. L’autora revisa com la física newtoniana va proporcionar als filòsofs i els científics del moment una comprensió de l’espai-temps relativament senzilla, però convincent, a través de la qual podien interpel·lar Europa com a avantguarda de la civilització.

En la seva reconeguda anàlisi crítica de principis del segle XX, el físic soviètic Boris Hessen assenyala que la ciència newtoniana va servir interessos d’estat com ara la millora de les comunicacions, el transport marítim i l’activitat comercial; la indústria, principalment minera i metal·lúrgica, i la tecnologia de guerra. Segons Hessen, figures com Da Vinci, Galileu, Kepler i, sobretot, Newton, redueixen aquestes qüestions d’estat a problemes mecànics, que són hàbilment resolts amb l’objectiu d’amplificar-ne les implicacions polítiques i socioeconòmiques. Per al filòsof soviètic, hi ha una relació indiscutible entre les demandes de l’imperi britànic, particularment de la classe burgesa emergent que arribava al poder, i l’agenda de la física clàssica. Hessen ens ajuda a desmitificar la ciència moderna com un assoliment complex i impenetrable deslligat de l’esfera social. Al contrari, tal com el mateix físic sentencia, Newton no només no era un erudit aïllat i desvinculat de la vida mundana, sinó que es va posicionar de forma notable al centre dels problemes físics i tècnics dels interessos d’estat del seu temps. D’aquesta manera es pot afirmar que la física newtoniana reforça les etapes incipients de projectes polítics devastadors com ara el fet colonial, que esdevé incondicional per a la progressió d’un capitalisme desenfrenadament extractiu i que consolida un sistema econòmic mundial basat en relacions de submissió.

L’arribada de la física moderna, i en particular la revolució quàntica, també comporta problemes d’exclusió en diferents àmbits. Més enllà dels àmpliament coneguts efectes deshumanitzadors de la nova física en sectors com la física nuclear, a través del disseny i la posterior detonació de la bomba atòmica, hi ha elements més subtils de la història quàntica que ens revelen pràctiques de desplaçament i anul·lació semblants a les descrites en el cas de la física clàssica. Per exemple, la construcció del relat quàntic ha sigut paradoxalment lineal. És a dir, l’esdeveniment quàntic es presenta des dels cercles científics com un procés europeu que arranca a finals del segle XIX amb Planck i culmina el 1925 a l’illa d’Helgoland gràcies a Heisenberg. Aquest exercici narratiu omet assoliments d’altres sistemes de coneixement que, lluny de poder-se descriure com a quàntics, arriben a marcs conceptuals que recorden els de la mecànica quàntica. Entre d’altres, hi ha els conceptes de Tuat, Ka i Qeb de l’antic Egipte, que mostren semblances amb el principi de la dualitat ona-partícula; descripcions matemàtiques del sistema Ifa, practicat pels Yoruba a l’Àfrica subsahariana, que arriben a resultats conceptualment similars als càlculs de les funcions quàntiques que connecten ones i matèria, o les partícules yin-ultron i yan-ultron descrites en la filosofia confuciana, la definició de les quals es pot llegir com la funció que fan les cordes en la teoria de cordes. En aquest sentit, el que entenem com a quàntic potser no és fruit d’una seqüència lineal d’esdeveniments, cosa que suscita una poètica molt poc quàntica en si mateixa, sinó d’un entrellaçament complex de fluxos de coneixement i pràctiques que transcendeixen una concepció constrictiva i excloent de l’espai-temps.

A més, en l’actualitat convivim amb un constant de situacions en què la mecànica quàntica és instrumentalitzada amb fins desposseïdors i supressors. En el sector de la Intel·ligència Artificial, la computació quàntica, que substitueix la codificació binària clàssica per unes estructures mecàniques sofisticades que permeten la manipulació dels estats quàntics, té el potencial d’accelerar a nivells exponencials la velocitat de transmissió d’informació (en computació quàntica, els anomenats Qbits). Aquest fet és d’una rellevància cabdal per al disseny d’algoritmes quàntics amb una hipotètica capacitat per resoldre grans sistemes de funcions a una velocitat molt més gran que en l’àmbit de la computació clàssica i, d’aquesta manera, empènyer encara més els límits de l’abast de la Intel·ligència Artificial. Ara bé, cal fer un exercici per repolititzar aquestes innovacions tecnocientífiques. Tal com apunta Joy Buolamwini, aplicacions de la Intel·ligència Artificial com ara les tecnologies d’anàlisi facial es fonamenten en el reconeixement de patrons comuns que resulten de la codificació algorítmica de grans bases de dades. Per ensenyar a una màquina a detectar una cara, s’utilitzen tècniques d’aprenentatge automàtic que analitzen un gran nombre de dades sobre rostres humans. Amb temps, es pot modelar un aprenentatge automàtic per detectar el rostre humà. Tanmateix, com es demostra en nombrosos estudis actuals, si la bases de dades no és diversa, aquestes tecnologies produeixen resultats altament esbiaixats i excloents que discriminen certs grups –en aquest cas, dones no blanques.

En conclusió, la física crítica convida a revisar les fites del tecnooptimisme, suposadament obtingudes a través d’un procés científic rigorós i neutral, com un component inseparable de l’esfera social. És així com es pot observar, en primer lloc, la violència epistèmica que produeix la ciència moderna, que desplaça, oblitera o absorbeix les altres formes d’explicar el món. I en segon lloc, centrant la mirada en la física teòrica, també cal reconèixer que el desenvolupament científic no es pot dissociar de pràctiques orientades a la construcció de mons excloents basats en relacions de subordinació. Tal com el company de vagó etziba a Albert Kropp quan retornen ferits d’un dels fronts més mortífers de la Primera Guerra Mundial: «¿De què ha servit tanta ciència si no hem pogut evitar això?» Qüestionant els anhels científics de comprensió del cosmos en la seva totalitat, David Bohm refuta la possibilitat de reduir la realitat a un conjunt de lleis rígides i determinístiques i descriu «la infinitat qualitativa de la natura», que es dilueix inexorablement en nous processos i, per tant, mostra contínuament noves qualitats fugisseres. En aquesta línia, la física crítica intenta contribuir a la dessedimentacio de l’edifici de la ciència moderna i a l’obertura cap a una multiplicitat de formes de ser, fer i entendre.