Nenes mirant a través d’una reixa | pxhere.com | Domini públic
Jirayr Zorthian, pintor armenoamericà, i Richard Feynman, premi Nobel de Física, van entaular amistat en una festa, a final dels anys cinquanta. Arran d’una conversa van decidir que cadascú ensenyaria la seva especialitat a l’altre. Això va afectar la manera de fer i comunicar ciència del físic, que va detectar un element de confluència entre la seva disciplina i l’art: l’experimentació, la fascinació per l’observació del món, amb la creativitat que el transforma.
Tinc un amic que és artista. Tot i que va guanyar un premi Nobel i que va participar en el projecte Manhattan, una de les coses de què aquell home se sentia més orgullós era de ser capaç d’adonar-se de la bellesa d’una flor, i d’aprendre de Jerry, el seu amic artista. Això, però, no havia estat sempre així. Tal com va explicar més tard en un dels seus llibres, de jove era una persona monotemàtica. Només tenia ulls per a la ciència. Per sort, però, això va canviar i es va endinsar en el món de la pintura, la música i la literatura. Abans d’arribar-hi, tanmateix, Richard P. Feynman va haver de transitar per un territori inexplorat, que jo anomeno el camí quàntic de l’art. Recorreguem-ne un tram, guiats per Feynman, un científic molt especial. Feynman va néixer un dia de 1918 a la ciutat de Nova York, però va créixer en un lloc anomenat Far Rockaway, a Queens. El que hi va viure durant la infantesa el va marcar per a tota la vida.
Entre altres aprenentatges, de nen Feynman va observar que el nom de les coses en realitat no ens en diu gaire res, és a dir, que és millor que pensem en les coses que no pas que estiguem convençuts que en sabem alguna cosa. També va aprendre, assegut tot sol amb un llibre al fons de l’aula, o intentant ajudar el seu cosí a entendre les matemàtiques, que ser diferent no significava ser menys capaç que els altres.
Però el que probablement va encarrilar Feynman, anys més tard, vers aquest camí quàntic de l’art va ser descobrir que per entendre les coses calia dedicar-se a experimentar. I, així, el nen Feynman muntava i desmuntava transistors i arreglava ràdios tancat a la seva habitació; també va fer de cambrer, d’una manera poc ortodoxa però molt creativa, i va acabar guanyant premi Nobel. Perquè, en l’època de Feynman, la física quàntica es trobava en una cruïlla interessant: la de resoldre equacions complexes sobre les partícules elementals de la matèria. Així que, mentre una sèrie de físics molt destacats s’abocaven obstinadament a una àrdua tasca matemàtica, Richard Feynman va fer servir tot el que havia après per arribar a la mateixa resposta, però per un camí diferent. El resultat: el 1965 tres científics compartien el premi Nobel de Física pels descobriments sobre el que es va batejar com a Electrodinàmica Quàntica (QED). Feynman n’era un. La peculiaritat va ser que ell va contribuir a la teoria QED no només escrivint equacions: naixien els diagrames de Feynman, que es van convertir en icones mundials de la cultura. Al llarg de les dècades següents, els segells de correus, les furgonetes dels hippies i fins i tot les sales dels museus es van omplir d’aquests diagrames. Potser Feynman encara no ho sabia, però acabava d’emprendre el camí que hem comentat més amunt, el sender quàntic de l’art. Un trajecte que, com tantes coses a la vida, no va emprendre tot sol.
Diagrama de Feynman que il·lustra la interacció entre dos electrons produïda mitjançant l’intercanvi d’un fotó | Joel Holdsworth | CC BY-SA
Richard Feynman i Jirayr Zorthian, a qui tothom anomenava Jerry, es van conèixer en una festa a final dels anys cinquanta a Califòrnia. Jerry era un pintor i escultor que havia arribat als Estats Units quan tenia dotze anys, fugint de la massacre d’Armènia, i havia aconseguit formar-se a la Universitat de Yale. També era famós per les peculiars bacanals que organitzava al seu ranxo d’Altadena, a les quals assistien personatges com Charlie Parker, Bob Dylan o Andy Warhol. Amb el temps, Feynman es va convertir en un dels millors amics de Jerry; era assidu a les seves festes i hi tocava els bongos, però també van entaular una relació de professor i alumne molt particular.
En una d’aquelles trobades, Feynman va dir a Jerry: «Crec que el motiu pel qual sovint discutim sense arribar a cap entesa és que tu, de física, no en saps gens, i jo, de pintura, no en tinc ni punyetera idea. El que farem, doncs, serà alternar: un diumenge jo t’ensenyaré física i, el següent, tu m’ensenyaràs a pintar.» I, d’aquesta manera, el 1962, amb quaranta-quatre anys, Feynman va començar a pintar. No va deixar-ho fins al 1987, un any abans de morir. La motivació per fer-ho, més enllà de la relació amb Jerry, l’explica el mateix Feynman a «Però això és art?», l’assaig introductori d’un dels seus més famosos:
Volia aprendre a pintar per expressar una emoció sobre el món: la sensació que tot el que veiem és el resultat d’una gran complexitat interior, com la d’alguns àtoms quan interaccionen. Volia recordar, a tots els que algun cop l’han percebuda, la gloriosa bellesa del món.
L’experiència de l’intercanvi cientificoartístic també li va ser útil per pensar en aquells camps als quals pràcticament l’havien obligat a dedicar-se durant anys, quan estudiava a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech), i als quals finalment va aportar unes obres meravelloses, plenes de creativitat: la comunicació i l’educació. D’aquesta manera, i en part gràcies a la pintura, Feynman va detectar els elements de confluència de les arts i les ciències: per exemple, l’experimentació. Fins i tot va assenyalar a través de quins elements uns camps podien beneficiar-se dels altres:
El professor de pintura intenta inspirar-te perquè experimentis per camins nous, mentre que els professors de física perdem massa temps dient als alumnes com han de fer les coses.
Així doncs, les experiències de Feynman amb l’art i amb els agents de l’art, els artistes, no van fer sinó enriquir la seva manera de fer ciència i d’explicar-la. Perquè probablement l’art va ampliar la manera de veure el món de Feynman, i el va ajudar a expressar la bellesa que hi havia trobat a través de la ciència.
La ciència, l’art i la creativitat no es contradiuen, sinó que només sumen. Per això un dels passatges més bonics que conec és obra del físic Richard Feynman, i va dedicat al seu amic Jerry. Es titula «Oda a una flor», i comença de la millor manera possible: «Tinc un amic que és artista.»
Guillermo Muñoz | 07 maig 2018
Interesante artículo, aunque habria que puntualizar un par de puntos.
– El concepto de “arte cuántico” es absurdo. Si es representación artística es arte, por representación. No le hace falta el calificativo de cuántico, que suena pretencioso. Como se dice en el mismo artículo “el niño Feynman observó que el nombre de las cosas no nos dice mucho sobre éstas, o lo que es lo mismo: es mejor pensar sobre las cosas que estar convencido de que se sabe algo sobre éstas.”
– El arte no se ocupa de la belleza, también se ocupa de la fealdad, o de la miseria, o de la bondad,… Lo importante no es de qué se ocupa, sino cómo se ocupa. Y ahi entra la poética a través de una representación (visual, sonora, áptica, …). Pero la poética no se refiere a la belleza, sino a la capacidad de decir más allá del lenguaje (cualquiera que sea el formato de este).
– El video de Feynman es una crítica a su amigo artista. Esa belleza que algunos mal asocian al arte, está en cualquier manifestación humana, como en el pensamiento científico. No es más bella la representación de una flor que el propio mecanismo de su polinización. Simplemente la belleza esta codificada bajo distintas expresiones.
Un saludo,
Víctor Linares | 21 maig 2018
Perdon pero eso de que “el pintor enseñó al científico la importancia de la experimentación” no tiene sentido, se ve cláramente a poco que conozcas la obra de Feynman, creo que has forzado el titular bastante sin ningun motivo puesto que el físico siempre defendió la relación ciencias-letras y atacó su división, viendose en ejemplos de otro tipo, incluso antes de su relación con el pintor.
Deixa un comentari