Fer-se websèrie

Actors de rodatge en una taula. Texas, c. 1951 | Robert Yarnall Richie, DeGolyer Library, Southern Methodist University | Sense restriccions d’ús conegudes

Mentre viatjo per la galeria del meu mòbil me n’adono. Fa dies que no penjo res. Instintivament, repasso cada imatge que hi ha a la galeria per avaluar-ne el potencial. ¿Existeixo, si ningú no em veu? O encara pitjor: ¿tinc cap control sobre qui soc en aquest món, si no m’explico als quatre vents? Com un heroi grec contra el destí imposat pels déus començo la meva cerca. No importa que sigui una foto bonica ni que hi surti bé. Ni tan sols no hi he de sortir jo; de fet, encara millor si no se’m veu. Només tinc en compte què dirà de mi i si serà capaç d’explicar el futur que vull, als altres i a mi mateixa. Fent scroll per les meves fotografies imagino què pensareu dels llibres que llegeixo o de la profunditat inesperada de la frase que, sàviament, he sabut destacar; dels bars que conec i les restes del que hi menjo. Rebecca Jennings escrivia en un article recent que ja no podem fugir de la tirania de la marca personal, siguem oficinistes, astronautes o escriptors. Jo encara diria més, i és que si durant els últims anys hem subjugat la nostra presència en línia per mostrar fidelment qui som offline, ara ho fem al revés: vivim mirant de ser fidels al personatge que hem creat online. ¿Té sentit continuar parlant de veritat i mentida, a internet?

Ja fa uns quants mesos que, abans de penjar una foto, Instagram et dona l’opció de veure com quedarà a la graella del perfil. És una eina extremament útil per als comptes corporatius, però quan ho faig jo em distreu. Dubto. El paisatge que he triat no acaba d’encaixar amb les altres publicacions. Si trio una foto meva, queda massa a prop de l’última on se’m veu la cara, així que em toca buscar una tercera opció. Això, si ho sumes al fet que l’algoritme prioritza empreses i professionals –de manera que has d’anar a buscar els perfils dels humans que t’interessen per veure’n els posts–, fa encara més evident que la imatge que exposes a internet ja no té sentit en si mateixa, sinó que en pren en convertir-se en una peça més del teu mosaic. Sense anar més lluny, els photodumps, o la tendència a publicar múltiples imatges en un sol post, encara representen un nivell més d’abstracció del nostre jo a través de la imatge. Ni el camp, ni els plats bruts de la calçotada ni la foto moguda dels teus amics de festa tindrien sentit l’una sense les altres, i totes s’entenen només pel que ens diuen de tu. La imatge ja no és l’objecte, a internet: ho ets tu.

L’any 2006, Lonelygirl15 publicava a Youtube per primera vegada. Es tracta d’un videoblog d’un minut i mig que fa tot l’efecte d’haver-se gravat amb la càmera web de l’ordinador. Bree, una adolescent que amb prou feines mira a la càmera, es dirigeix als seus viewers amb mitja veu. Parlar de viewers, aleshores, arriba a ser anacrònic. El 2006 no hi havia xarxes socials tal com les coneixem avui, ni influencers, ni tan sols seguidors, sinó comunitats. Lonelygirl15, Bree, s’abraça els genolls i enumera els seus usuaris preferits de la plataforma, aclarint que, «com que li sembla una gent tan simpàtica, s’havia decidit a penjar un vídeo ella també». A les publicacions següents hi van apareixent tots aquests usuaris que esmenta, citats pel nom de Youtube. Aviat es genera una xarxa d’encreuament de vídeos i contingut a quatre o cinc bandes, perquè l’espectador pugui seguir les peripècies de l’adolescent, que parla de les baralles amb els pares o les sortides amb amics. Amb el temps, però, es va acabar descobrint que l’adolescent dels vídeos era realment una actriu adulta que recitava el guió creat per tot un equip de producció, i que aquells vlogs de Lonelygirl15 no eren sinó la primera websèrie de la història de Youtube.

M’agrada pensar que, d’una manera o una altra, tots vivim internet fent una websèrie. Aquesta ficció del jo portada a l’extrem és la que explica el naixement de l’influencer. L’usuari que ens parla a través de la pantalla ha d’aconseguir ser alhora proper i aspiracional, company i comercial. Assegurar-nos que és com nosaltres, però que també és tot allò que volem ser. El seu poder neix de transformar la mentida en promesa. L’influencer existeix perquè aconsegueix que desitgem viure com ell, però també perquè, per tal de viure com ell fora d’internet, mimetitzem la seva manera d’existir a internet: les mateixes fotos, angles, viatges, compres i composicions. Ens comprem la mentida els uns als altres amb l’esperança que es faci veritat més enllà de la pantalla.

Però el que em sembla més curiós del cas Lonelygirl15 no és la ficció, sinó la clarividència. Aquest contingut encreuat, col·laboratiu i vivencial presenta els mateixos elements clau que deu anys després assegurarien l’èxit massiu de grups com la Vlog Squad, que entre el 2015 i el 2021 van dominar el panorama a Youtube. Ho van fer, a més, sense formar part de cap comunitat ni interès específic, sinó centrant-se en el contingut «d’estil de vida»: passejades, costumisme, encàrrecs, cafès, dinars, sopars, viatges, trobades i moltes, moltes compres acompanyades d’una veu simpàtica. La formula de l’èxit d’aquests grups es troba justament en l’encreuament de contingut, de manera que, alhora que tu estableixes una relació amb un creador, el pots observar des d’una, dues o tres perspectives diferents a través dels altres integrants del grup. Una relació parasocial en tres dimensions.

En el cas de la Vlog Squad, liderada pel youtuber David Dobrik, el format es va anar estirant com un xiclet amb la força del clic i la facilitat de l’hiperconsumisme que aleshores ja començava a rosegar Youtube. Aviat, els canals es van anar infectant d’un mateix mal: «Sorprenc els meus amics amb tres Mercedes nous de trinca», «Compro un tobogan gegant per veure què passa», «Comprem i mengem tot el menú del Burguer King». Ni la seva vida ni la relació entre tots ells eren prou per aguantar el ritme, així que, a més d’enregistrar el seu dia a dia el van haver de començar a viure a través de l’algoritme. Van fer veritat la mentida, deixant de ser l’exemple aspiracional que els seguidors volien imitar per ser esclaus de la pàgina d’inici de Youtube. L’any 2022 Dobrik va rebre una demanada de més de deu milions de dòlars per haver esclafat un dels seus companys de la Vlog Squad amb una excavadora. L’accident va tenir lloc durant la gravació d’un vídeo en què Dobrik sorprenia els seus amics amb la maquinària –una excavadora– per llançar-los espectacularment a un llac d’Utah.

Després de la pandèmia, i amb el creixement de les dretes alternatives –especialment a internet–, l’ombra entre la mentida i la veritat es torna terra de conquesta fèrtil per a la propaganda. Personalment, el fenomen que més m’intriga en aquest fangar és l’adveniment de les tradwifes. Durant els últims mesos, el compte de Nara Smith ha estat el centre d’atenció d’aquests espais. Es tracta d’una mestressa de casa jove que fa vídeos de cuina. Als seus Tiktok la veiem en bata de seda i un tallat de cabells francès mentre enfonsa una manicura perfecta entre pasterades d’ous i farina. Jo l’espio preparant galetes Oreo casolanes i no puc deixar de pensar en els grumolls que per força li han de quedar atrapats sota les ungles llargues i brillants, diferents a cada recepta. Però sé que el vídeo no pretén ensenyar-me com es fan les galetes, sinó la manicura preciosa que es pot permetre precisament perquè és la mena de dona que es queda a casa preparant galetes. La imatge, aquestes receptes, són l’excusa per explicar-nos qui és ella, una dona, mare, tradicional i conservadora que viu un idil·li luxós de marbre i fregidores d’aire, cortesia del seu marit mormó.

L’estetització, en aquest cas del conservadorisme, fa que la veritat quedi diluïda en el desig d’existir com ho fem a les xarxes. Tots sabem que, històricament, el paper tradicional de muller i mestressa de casa té més a veure amb l’esclavatge domèstic que amb les manicures cares, però la possibilitat de ser nosaltres qui repeteix la mentida a Tiktok és suficient per fer-nos-la creure. No penso que es tracti de reclamar honestedat a internet, especialment arribats a aquest punt. Però podria ser útil tornar al principi de tot, al 2006, i veure internet com una eina de ficció. El contingut, la nostra websèrie.